PER QUÈ SER FELIÇ QUAN PODRIES SER NORMAL?

Jeanette Winterson

Els qui, periòdicament, us lliuram les nostres col·laboracions a compte de les lectures que ens tenen entretinguts, no som, fins on jo sé, crítics literaris. No som especialistes que us poguem descobrir aspectes inèdits o ocultes singularitats dels llibres que passen per les nostres mans. Som, simplement, lectors empedreïts, que al capdavall és com signam aquesta secció. És a dir, que llegim amb fruició, quasi compulsivament i, finalment, l'únic que feim és compartir amb vosaltres la nostra passió pels llibres. En tot cas, cada lector ha de trobar un camí propi, aquell que l'enriqueixi, el distregui, l'interpel·li, el motivi, l'inquieti, l'absorbeixi... i el faci feliç. Per tant, d'aquesta secció només n'heu de fer un cas relatiu, des de la seguretat que, quan parlam d'alguna de les nostres lectures, és perquè, nosaltres sí, la consideram una de les pedres del nostre camí de lectors.

Dit el que he dit, ara pas a parlar-vos d'un text i una autora tan poc convencionals com ineludibles. Jeanette Winterson (Manchester, 1959) és una escriptora avui reconeguda mundialment, distingida amb nom brosos premis i condecorada amb l'Ordre de l'Imperi Britànic. I tot a partir d'una obra imaginativa, originalíssima, enfora de clixès, és a dir, lluny del que podríem considerar literatura comercial. Rebel per naturalesa, hem de considerar alguns aspectes de la seva biografia per a aproximar-nos a aquesta figura de les lletres: va ser donada en adopció pels seus pares biològics, va anar a parar a una família humil d'estrictes conviccions religioses, va viure una infantesa en què l'única lectura permesa era la Bíblia, cap a l'adolescència es va descobrir homosexual, als 16 anys va abandonar casa seva, va haver de fer de venedora de gelats o de maquilladora de cadàvers per sobreviure i, finbalment, pogué completar els seus estudis d'anglès al St. Catherine's College de la Universidad de Oxford. Un camí no gaire fàcil precisament.

Ultra les giragonses de la seva vida, Winterson es declara enamorada de la vida i considera l'amor com a la millor eina per a la supervivència: “Ara sé que ens curem quan estimem i ens estimen”. D'altra banda, i atenent la introducció que he fet avui, he de dir que aquesta escriptora òrfena també de llibres, acabaria abduïda per la lectura:”La meva mare no volia que els llibres caiguessin a les meves mans. Mai se li va acudir que seria jo la que cauria als llibres, que em ficaria dins d'ells per conservar-me fora de perill.”

Dels més de vint títols publicats per Jeanette Winterson, compartesc amb vosaltres el que és, possiblement, el més conegut i reconegut: “Per què ser feliç quan podries ser normal?” Consider el títol tan suggeridor que difícilment ens podem sostreure a la seva lectura. Però és que, i sobre tot, hem de tenir en compte que es tracta d'un relat autobiogràfic i, donades les coordenades de la seva vida, resulta doblement temptador. Winterson, encotillada per una educació plena de restriccions i de mancances, amb càstigs tan desproporcionats com haver de passar tota una nit defora de la casa, asseguda en el portal, inevitablement sent la crida d'una vida sense imposicions morals ni restriccions a la seva llibertat. I així arriba el dia en què parla a la seva mare adoptiva de la seva relació amb una altra al·lota i de les seves tendències sexuals. “Quan estic amb ella, soc feliç. Simplement feliç”. És el final d'una relació insuportable, i és quan la senyora Winterson (a qui mai es refereix com a sa mare), li platenja la terrible pregunta, la que dona títol a aquesta obra: Per què ser feliç quan podries ser normal? L'adolescent ho té clar: la felicitat com a prioritat.

A partir d'aquí, Jeanette Winterson basteix un relat que fa de mal encabir en cap gènere literari, on la reflexió, una mena de confessió, la part autobiogràfica i -possiblement- una part de ficció, es barregen en un assaig heterogeni que, això no obstant, ens sedueix des del primer paràgraf. Des del títol, diria. Amb tota seguretat, quan va envestir l'escriptura d'aquesta obra, era ben conscient que es tractava d'una proposta arriscada, inoportuna fins i tot, però a la qual no renuncià, afortunadament. Si ho hagués fet, ens hauríem perdut una de les lectures més engrescadores dels darrers anys. I també és ben probable que l'escriptura d'aquestes pàgines li fos un alliberament, un solució catàrtica.

Aquell infant que arribà a una casa desconeguda, ben aviat va ser conscient que “l’adopció et fa entrar en el relat quan ja ha començat. És com arribar quan ja s’ha alçat el teló”. Marcada per aquesta circumstància i per l'ombra d'una mare despietada i depressiva, el relat no deixa cap escletxa per a la divagació. Però, finalment, “Per què ser feliç quan podries ser normal”, ple de llums i ombres, d'ofuscació i d'esperança, és també un cant a la vida: “Jo em sentia tot sovint plena de ràbia i de desesperació. Sempre estava sola. Malgrat tot, estava i estic enamorada de la vida”.

Vull acabar aquesta recensió amb una reflexió de Jeanette Winterson que, encara que no tengui res a veure amb l'obra de què hem estat parlant, em sembla adient en aquests dies: El Nadal és comunitat, col·laboració i celebració. Si es fa bé, pot ser un antídot contra la mentalitat de «jo primer» que ha rebatejat el capitalisme com a neoliberalisme.

Idò això, que sigueu feliços. Bon 2023, ple de salut, pau i llibres.

Per què ser feliç quan podries ser normal? Jeanette Winterson. Edicions del Periscopi, 2022.