POST TENEBRAS LUX
486 anys desprès que Calvin va esser anomenat lector de les Sagrades Escriptures de la catedral de Sant Pere, els empedreïts visitam Ginebra i acudim al Mur de la Reforma, on estan representats Farel, Calvin, de Bèze i Knox, un de tants dels monuments en que els poderosos d’avui reten homenatge als poderosos d’ahir. Sébastien Castellio no figura en la nòmina ginebrina.
A un quart d’hora a peu ens dirigim a l’estela en memòria de Miquel Servet, la víctima de Calvin, fent parada al número 1 de la rue Micheli per cometre el més dolç dels pecats, el de la gola; no de bades en aquesta adreça si troba, al dir dels ginebrins, una de les xocolateries de més prestigi de la ciutat. Per descomptat, seguim la màxima calvinista que diu que “En l’amor, com en la gola, el plaer és una qüestió de màxima precisió”.
A un revol tancat d’una carretera, brut i descuidat, del barri de Champel, on va esser cremat, es troba l’estàtua i dues esteles que recorden la feta. Llegim la inscripció, un xic cínica al carregar les culpes de la tragèdia al zeitgeist i no a la ma que bressolà la foganya.
Continuam la nostra marxa fins a la catedral de Sant Pere encuriosits per veure la trona –de fet, una cadira- des de la qual tronava Calvin. Ens hi deixaran asseure? I, predicar?
Castellio, un dels primers homes en predicar la tolerància, enfrontat a Calvin, es rebel·là contra l’assassinat de Servet, i escrigué una frase no moridora que des de les hores ençà ha envilit els tirans: “Matar a un home no és defensar una doctrina, sinó matar a un home”.
I així, donam per acabada la visita a la ciutat teocràtica, de la ma de Stefan Zweig i la seva guia Castellio contra Calvin. Amb la seva indiscutible capacitat per a biografiar, ens ha fet un retrat verisímil de l’home que imposà als homes la més dura i cruel de les teocràcies, al punt que hagueren de passar docents anys per a que Ginebra recobràs la llibertat creadora, l’alegria de viure.
Castellio contra Calvin és la història, sempre repetida, i mai acabada, de la tolerància endret la intolerància, la llibertat endret de la tutela, l’humanisme endret del fanatisme, el individualisme endret la mecanització, la consciència endret la violència; encarnada en dos homes impulsats per una psicologia i uns valors oposats.
No volem abandonar Ginebra sense visitar el “Cimetière des Rois”. Justícia poètica: dona repòs a Robert Musil, L’home sense atributs; a Borges, ¿En cuál de mis ciudades moriré?/¿En Ginebra, donde recibí la revelación, / no de Calvino ciertamente, sino de Virgilio / y de Tácito?, a Griselidis Real, prostituta, artista i activista, Y les deslizo las manos como una fruta de hielo caliente / Sí, somos las PUTAS / Y nuestros cuerpos son sus instrumentos; a la vora de Calvin. Post tenebras lux.
CODA: “No ens avanem mai d’implantar la tolerància; els perseguits la predicaran sempre i, si deixen de ser-ho, no la exerciran. Els homes pretenen sotmetre als altres a qualsevol opinió que tenguin...”. (Madame du Deffand).
