EL TAST DE POESIA ANGLESA DE MIQUEL MESTRE
L’autor artanenc ens regala les versions i diversions de la millor poesia anglesa
Primerament, us vull parlar d’un llibre relativament nou, del 2020, publicat per L’Atelier Edicions i titulat Versions/Diversions per a un tast britànic d’un dels poetes més estimats de la comarca de Llevant i que transcendeix els límits de la poesia, a més de ser respectat per metge i poeta dins tot el perímetre sideral d’aquest món: Miquel Mestre.
Seguidament, dir que reunir els millors autors i els millors poemes de la literatura saxona no és gens fàcil, si seguidament has de considerar que la traducció és més rellevant del que un es pot imaginar, entendràs perfectament les raons del poeta en el pròleg del llibre, on posa de manifest aquell lema del traduttore, traditore i la posterior cita de Jaime Gil de Biedma, on queda palesa la idea de «si traducir es siempre traicionar, mejor traicionar a conciencia y con toda la ciencia de que uno sea capaz».
Posteriorment, creure que s’ha traduïda poca poesia anglesa al català és una manera de veure que hi ha una necessitat de fer-ho, però no es pot negar la tasca que han duït a terme nombrosos traductors catalans per portar a la nostrada llengua autors tan rellevants com Blake, Cummings. E. E, Dickinson, Joyce, Keats, Plath, Poe, Shakespeare, Whitman i Yeats (els més traduïts) a més d’altres poetes.[1] D’altra banda, és cert que l’autor artanenc romp una llança a favor d’aquesta tasca i anima, com a bon orfebre que coneix el seu ofici a fer-ne més, com aquell qui diu.
D’altra banda, Miquel manifesta la seva curiositat centrada pels autors postvictorians, i ha deixat entreveure en la seva gran obra poetes tan meravellosos com Mina Loy (per a mi, tot un descobriment), Browning, Bridges, etc. I poemes tan brillants com aquest:
La cadernera engabiada
En un cementeri, sobre una tomba recent,
hi vaig veure una gàbia petita
que empresonava una cadernera. Tot era silenci, llevat
dels seus saltirons d’un pal a l’altre.
Hi havia indagació en els seus ulls melancòlics,
i provà de cantar.
De qui, ell o ella, l’havia deixada allà i perquè,
ningú mai n’ha sabut res.
Aquesta joia és de Thomas Hardy, un més dels poetes que ha traduït un altre poeta, Miquel Mestre, que en un exercici de reivindicació ha tret a la llum aquestes magnífiques joies poètiques. Tal vegada a la coberta, hi manquen el nom dels autors, tot i que hi resta el del traductor. Quant al nom dels autors, sí que hi són a l’interior del llibre, amb l’encert de presentar-ne el seu nom i llinatge. La majoria de poetes són del segle XIX i m’ha agradat molt també descobrir la veu de Miquel, l’autor de Tú o tú o potser jo[2] i de tants d’altres poemaris, que ens han fet vibrar fins al moll de l’ós (recordau també Eros i la pluja, publicat per Lleonard Muntaner). Ara com a traductor, Miquel puja un altre escalafó dins el món de la poesia i arriba als seus llimbs. També cal que es faci una contextualització en cada època literària dels poemes que es presenten. Tot i que ja ha quedat dit, per a mi, Hardy és una gran troballa i el seu poema «Talant un arbre» és magistral. N’extrec un fragment:
Comencen a serrar fins que l’alta copa del gegant s’estremeix
i l’estremiment augmenta amb cada xerracada:
retiren la serra, tiben fort la corda; però l’arbre tan sols s’engronsa lleument.
Gairebé tot el llibre és commovedor, tant que el traductor hi deixa la pell, tot i que n’he parlat amb un altre poeta, Biel Vila, i hem arribat a la conclusió, que tal vegada sigui un poc tudada no aprofitar el llibre per afegir-hi els poemes en anglès, potser sigui, com m’ha comentat el mateix Miquel Mestre, perquè l’extensió del llibre per ventura hagués pujat a unes 500 pàgines, fet que faria que el gruix del volum fos massa feixuc per al lector. Tot i així, la consistència del llibre és considerable, perquè arriba a una extensió total d’unes 193 pàgines. Tanmateix, i com l’autor m’ha pogut comentar, allò que ha de primar sempre en la poesia és la qualitat literària i no tant l’extensió. Una altra cita de Hardy diu:
Molt bé Món, has confiat en mi,
t’has refiat de mi;
enllà de tot quant deies que eres,
has estat més del que deies.
També és important saber que fins i tot la dèria pels autors anglesos no acaba aquí i que Miquel ha treballat en profunditat l’obra de Joyce. Però tampoc en vull fer espoiler, simplement comentar en relació a n’aquest autor irlandès que ja s’hi apropà un gabellí, editor de Es Pop Ediciones, amb una filigrana de llibre[3] que explicava el periple que va haver de fer l’obra Ulisses d’aquest autor per superar la censura, que fins i tot arribava portar els llibres fins a terres franceses, talment com si fos un carregament d’ampolles que whisky en plena llei seca; estic parlant d’Óscar Palmer Yáñez[4] al capdavant. Sigui com sigui, amb aquesta entrega limitada i exclusiva del poeta i traductor Miquel Mestre, queda guanyat el polze amb la tradició poètica anglesa i s'escurça el deute que la poesia catalana té amb ella. D’altra banda, la claredat, tipografia, cobertes i paper del llibre tornen a presentar una obra magnífica en tots els sentits, com a culminació del poeta artanenc i com a regals per als lectors d’aquesta estranya i a la vegada complexa forma de fer literatura i que tant satisfà, com és la poesia. L’enhorabona i acab amb un altre tast, una «tapa» poètica (com bé li agrada definir a Miquel) de Christina Rossetti (1830-1894):
Per què el mar es lamenta eternament?
Sorgit del cel fa que el seu plany
esclati contra els penyals de les voreres;
tots els rius de la terra no abasten a omplir-lo,
car, assedegat, el mar sempre està bevent.
Joan Cabalgante i Guasp
[2]MESTRE, Miquel: Tu. O tu. O potser jo. Ed Perifèrics, 2019.
[3]BIRMINGHAM, Kevin: El libro más peligroso. Es pop edicions.
