Aquella nit, enmig de l'oceà

Joan Cabot

 De bones lectures en podem trobar fins i tot quan menys ens ho esperam. I de dolentes, clar. Ens passa, moltes vegades, que, atrets pel nom d'un autor o per una crítica favorable, ens capbussam en un text que, després, ens decep totalment. Altrament, adesiara cau dins les nostres mans un llibre d'un autor d'aquells que, per les causes que siguin, no han pujat als altars mediàtics però que, de la seva lectura, inferim que bé mereixerien un major reconeixement. Deuen ser coses d'allò que en deim el mercat i els seus inextricables mecanismes, que fan que algunes mediocritats siguin encensades fins a l'assaciament. Tampoc podem passar per alt el fet que hi hagi autors que no entren en el joc de l'autopromoció, que escriuen “de més a més”, que per a ells la creació literària és un pur plaer i que pel simple fet de veure publicada la seva obra ja se senten prou satisfets. I quan algú els fa saber que han llegit la seva obra i que aquesta ha agradat, aleshores senten sobradament acontentades les seves expectatives.

 I a on treu cap, tota aquesta disquisició. Idò aquí teniu: és el fruit de la lectura d'”Aquella nit, enmig de l'oceà”, una novel·la de Joan Cabot que ve a ratificar el nostre plantejament. L'autor no és dels que surten cada dia a la televisió, ni compta, que sapiguem, amb un gabinet de promoció de la seva obra, ni necessita escriure per a guanyar-se les sopes. És a dir, que escriu per aquell impuls irrefrenable d'escriure, de contar-nos històries i de vessar el doll de la seva capacitat de narrador. Però això, evidentment, no seria suficient. Joan Cabot, aquest autor nascut a Mallorca i arrelat a Premià de Mar, a banda de l'irreprimible desig d'escriure, d'entrada se'ns presenta amb una qualitat imprescindible, sine qua non: sap escriure. I això no és un eufemisme. Cabot domina l'eina amb què treballa, la nostra llengua, des d'un lèxic ample i profund  fins a una sintaxi acurada, cosa que, lamentablement, no podem dir de tots els escriptors que passen per les nostres mans, ni de bon tros. Si a això hi afegim que sap estirar del fil narratiu amb fluïdesa, que capta immediatament la nostra atenció i que sap dibuixar llocs i personatges sumament interessants, perfectament dissenyats, ja tenim que el producte final és una obra com “Aquella nit, enmig de l'oceà”, una lectura d'alta qualitat, d'aquelles que no dubtam de recomanar i que consideram mereixedores d'un ample reconeixement. Especialment interessant, sobretot per als més viatjats, és l'enumeració i descripció dels llocs per on els personatges es mouen, en els cinc continents, absolutament versemblants, perquè ens arriben de la mà de qui sap de què parla. Ell mateix -navegant de milers de singladures, al llarg de trenta-quatre anys- ha trepitjat aquells llocs, sovint exòtics, que ens proposa com a escenaris d'una altra singladura: la dels seus personatges, viatgers que semblen cercar, més que noves terres, la pròpia identitat, un jo a vegades mal de trobar i que, paradoxalment, podem descobrir en el petit bocí de terra, a la minúscula porció de país, on hom ha obert els ulls al món.

 Aquella nit, enmig de l'oceà. Joan Cabot. Témenos Edicions, Barcelona 2017