Escrit per Aina Nadal. La fira tengué lloc divendres dia 8 de juliol de 18,30 a 22h al Carrer Fondo de Capdepera.
"Si aquesta fira serveix per a que aprengueu a valorar la llata, a conèixer el llarg procés que hi ha darrera d’una senalleta i a sentir aquesta artesania com a part inseparable de les vostres històries vitals, ja haurem fet peu a la riba de la plenitud i vibrarem amunt amb la il·lusió d’organitzar nous projectes per l’any que ve. Que comenci la festa!".

Bon vespre:

Culminam avui la setmana de celebracions dedicada a la llata, aquesta artesania tan nostrada que des de temps immemorials configura i dóna sentit a la manera de ser de dos petits pobles del Llevant de Mallorca com són Capdepera i Artà.

Per a nosaltres, com associació jove que som, ha suposat tot un desafiament, perquè érem conscients de la responsabilitat que implicava organitzar un esdeveniment tan important. I mos agradaría, per començar, que aquest acte d’avui fos la reivindicació d’un agermanament entre Capdepera i Artà. Dos pobles veïns, amb petites rivalitats palpables i conegudes, amb tarannàs diferents que enriqueixen encara més les seves personalitats, però també amb manifestacions tradicionals comunes com és la llata.

Parlar de la llata és parlar de la identitat de Capdepera i Artà, és recordar una part de la  seva petita historia local i de la seva quotidianitat, és fer honor a una artesanía que forma part de la tradició oral, d’una saviesa no escrita que per generacions s’ha transmès de mans a mans, és dur al present la memòria d’innumerables històries personals, carregades de llums i ombres, d’èxits i fracassos, d’alegries i tristeses, i és sobre tot retre homenatge a les dones gabellines i artanenques, un col·lectiu femení avançat al seu temps, perquè en uns anys en que la societat atribuïa a les dones uns rols molt marcats, elles foren capaces de saltar-se el dictat social, anar una passa més enllà, i dedicar-se a l’artesania de la llata que les va permetre empoderar-se i adquirir una certa indepèndencia econòmica.



Va ser principalment a partir del s. XIX quan l’obra de pauma es convertí en una activitat que va originar una gran part dels ingresos econòmics d’aquests pobles i donà feina a molta gent. Amb la llata s’elaboraven una sèrie d’estris que cobrien part de les necessitats quotidianes de la ruralia, però també de la vida urbana com ara senalles, graneres i graneretes, estormies, sàrries, capells, bressols, ventadors, estores, cofinets, covos, morrions, cucales, esportins. Eren objectes dels quals hi havia una demanda que creixia perquè, en uns anys en què el progrés industrial encara era incipient en les nostres contrades, aquests productes eren imprescindibles i insubstituïbles.

Per necessitats d’estalvi, aquesta activitat aglutinava la gent entorn dels domicilis particulars en petits grups que s’anomenaven vetlleries, com la que volem rememorar avui aquí. Aquesta tasca compartida va desenvolupar un ambient lúdic, d’entreteniment i diversió, però també va ser una eina de solidaritat i comunicació entre el col·lectiu de dones, perquè trencava l’aïllament i la soledat que implicaven les tasques casolanes. Les vetlleries varen començar a desaparèixer a principis dels anys 60 del s. XX amb l’esclat del fenòmen turístic, però a Capdepera n’hi ha documentades més de 40, entre elles la de Na Velleta, la de Ca l’amo en Joan Talaia, la de Ca Madò Gatona, la de Ca Madò Llissa, la de ca’n Toni Porquer, la de Ca l’amo en Joan Bessó, la de ca’n Miquel Bessó i moltíssimes més. A Artà, encara que no rebien el nom de vetlleries, la manifestació de la tasca era consemblat, ja que totes les dones se reunien en una cotxeria i feien feina totes juntes.


I si les dones eren les protagonistas indiscutibles, els homes també hi tenien la seva part perquè tot era una tasca en cadena i un treball en equip. Ells eren els que anaven a les barqueres a arrabassar les paumes i els intermediaris que se dedicaven al comerç de l’obra de pauma.

Sens dubte, les nostres avantpassadas de Capdepera i Artà, varen ser dones lluitadores que varen saber fer front als entrebancs d’una vida plena de dificultats, unes dones que amb la llata varen poder contribuir a engrandir els ingressos de les economies familiars, a ser creadores de la seva pròpia realitat, i a elaborar peces funcionals per el viure quotidià, però també peces decoratives de bellesa delicada.

Avui vespre els hi volem retre un agraïment profund i un sentit homenatge. La seva presencia física  no hi és entre nosaltres, però la seva força i memòria respira i se fa present i palpable en totes les mans que avui en dia encara custodien aquest art no escrit i tenen cura de que la llata no se perdi.


Que aquesta vetllada d’avui sigui una convidada a submergir-vos en les històries personals d’aquestes dones gabellines i artanenques. Dones d’ahir, però també dones d’avui que encara mantenen viva la flama de la llata en l’actualitat, una flama que va estar a punt d’extingir-se, en els  anys en què el fenomen turístic va aterrar amb força a la nostra illa,  però que avui, sembla tornar a renéixer com una alternativa als objectes de plàstic, i com a nou model de producció sostenible i respectuós amb el medi ambient.

Si aquesta fira serveix per a que aprengueu a valorar la llata, a conèixer el llarg procés que hi ha darrera d’una senalleta i a sentir aquesta artesania com a part inseparable de les vostres històries vitals, ja haurem fet peu a la riba de la plenitud i vibrarem amunt amb la il·lusió d’organitzar nous projectes per l’any que ve. Que comenci la festa.

Salut i llata!