Hanna Arendt: Desobediència civil

Per raons a vegades males d'explicar, ens enamoram del pensament de figures que, de tan allunyades, sentim com a molt properes. Pel que sigui, ens identificam amb les seves idees i amb la seva visió de l'existència, i finalment es van convertint en una mena de guies intel·lectuals. Entre d'altres, per a mi és el cas de Hanna Arendt, una filòsofa prou reconeguda i respectada i ara podria semblar una banalitat que jo fes una exegesi de les teories per ella exposades al llarg dels anys. En tot cas, convé avançar que a Arend (1906-1975) no li agradava que l'anomenassin filòsofa, ja que es considerava una teòrica del pensament polític, amb especial aprofundiment en el camp del totalitarisme -el “mal radical”, com ella l'anomenava-. A més, dels filòsofs en criticà sempre un cert aïllament social de molts casos. Ella defensava, altrament, la implicació política de totes les persones. La seva condició de jueva, sens dubte, va condicionar no sols la seva vida sinó la seva obra i, tot i no considerar-se filòsofa, bé que hi va estar lligada des de ben joveneta: tenia 17 anys quan entrà a la universitat de Magdeburg i, ves per on, es va enamorar d'un dels seus professors, Martin Heidegger; aquest, no ho oblidem, acabà sent no tan sols partidari de Hitler, sinó el filòsof oficial del nazisme. Posteriorment, Hanna Arend es casaria amb el filòsof Günter Anders (1929-1937), primer, i amb Heinrich Blücher (1940-1970), filòsof també. L'adhesió de Heidegger al nazisme l'afectà profundament; ella va deixar Alemanya i, ja exiliada en els Estats Units, molts d'anys després -cap a 1950- es va reanudar la correspondència entre tots dos, fins que Arendt morí. D'aquesta relació epistolar n'existeix una publicació: Hanna Arend-Martin Heidegger. Correspondència 1925-1975.

De les obres que n'he llegit (Converses amb Hanna Arend, La condició humana, Desobediència civil o Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal), és aquesta última, publicada el 1963, la que la llançà a l'escena pública i publicada, i on exposà la que seria famosa teoria de la banalitat del mal. Però no és d'aquests text, per prou conegut, que vull ocupar-me ara. Simplement, recordem que, segons Arendt, Eichmann, responsable de la logística de deportació als camps nazis d'extermini, la coneguda com a Operació Reinhard, amb milions de víctimes, estava convinçut de complir amb el seu deure. Amb una manca absoluta de moral, això sí. Els jueus, segons Eichmann, eren “estadístiques” i ell es limità a “complir ordres superiors”. La filòsofa, que en cap cas va justificar els actes d'Eichmann ni en va defensar la innocència, venia a dir, en el seu llibre, que persones aparentment “normals”, des de la manca de consciència dels seus actes, eren capaces de perpetrar els crims més atroços i abjectes. I ja podeu suposar que la teoria d'Arendt, qui assistí al judici d'Adolf Eichmann en qualitat d'enviada del periòdic The New Yorker, al costat d'una munió de periodistes de tot el món, no va concitar unanimitats, per bé que bona part dels seus punts de vista no han pogut ser rebutjats fins avui.

I després de totes les voltes que hi he donat, arribam a Desobediència civil, l'obra de la qual volia parlar des del principi. Ens estam referint a un text de 1972, que aquest 2022 -cinquanta anys després!- ens arriba en català de la mà de Lleonard Muntaner, Editor, traduït per Dolors Udina i amb un pròleg imprescindible de Stefania Fantauzzi. Aquesta pensadora és investigadora del Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona des del 2002 i del grup GAPP (Grup arendità de pensament i política) des de la seva fundació. És llicenciada en Filosofia per la Universitat de Bologna i doctora en filosofia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre Política, impolítica y violència en Hannah Arendt (Premi Extraordinari de Doctorat), dirigida per Fina Birulés. És a dir, que difícilment es podria haver confiat en algú més qualificat per a introduir-nos a la lectura d'aquest opuscle de poc més de cinquanta pàgines. Evidentment, hem d'agrair a Llenoard Muntaner la publicació en català de Desobediència civil, unes pàgines que ens reafirmen en  la certesa que els grans pensadors, amb el pas dels anys, no tan sols mantenen la seva vigència, sinó que, habitualment, guanyen en calat. Vull dir que aquesta petita gran obra d'Arendt em sembla perfectament aplicable a moltes de les situacions en què la nostra societat navega avui en dia.

Primera cosa: desobediència civil no és objecció de consciència. La desobediència no atany a la consciència individual sinó a l'opinió d'un grup organitzat, que actua per comunitat d'interessos, per tal de fer front a determinades polítiques dels governs, encara que aquestes tenguin el suport de la majoria. Estam parlant, per tant, d'una “violació desinteressada, conscient i intencionada d'una llei vàlida”. En l'objecció de consciència, ens plantejam allò que no s'ha de fer, perquè si fas el mal, com ens recorda Thoreau, hauràs de conviure amb el malfactor. La desobediència, en canvi, es promou des de la convicció que els canals de participació han deixat de funcionar i no hi ha cap actuació a la vista que prevegi un canvi. En segon lloc, convé emfasitzar que, en evitació de la qualificació de “rebels”, els desobedients han de renunciar a la violència.

 Durant molts d'anys, els governs han anat perdent legitimitat davant els electors, per bé que aquests, en tant que membres de la comunitat “consenten” tàcitament les actuacions del poder. Però s'ha d'entendre com un consentiment voluntari? Sovint, tenim la impressió que els partits, excessivament burocratitzats, no representen més que les seves pròpies maquinàries. Tenim uns acords escrits, fins i tot una Constitució, per exemple, però l'organització de la societat hauria de passar per fer promeses i complir-les, i això, desgraciadament, no succeeix sempre. O gairebé mai. Si no podem exercir drets tan bàsics com l'accés a un habitatge o a un lloc de feina, com consagra -”promet”- la nostra particular Carta Magna, és que el sistema no funciona. La Constitució ens engana. Davant aquest estat de coses, com diu la mateixa Arendt, “ha estat desafortunat que els nostres debats hagin estat dominats sobretot per juristes -advocats, jutges i altres homes de lleis- perquè els és especialment difícil reconèixer el desobedient civil com a membre d'un grup i prefereixen veure'l com un infractor individual i, per tant, un acusat potencial davant d'un tribunal”.

 Aleshores, es pot o no desobeir, com han intentat, per exemple, a Catalunya? Pot la llei justificar la violació de la llei? Segons que ens explica l'autora, ens trobam davant una emergència que ha convertit l'associació voluntària en desobediència civil i ha transformat el dissentiment en resistència. Stefania Fantuzzi, de la seva banda, apel·la a una idea de justícia en què el poder deixa de ser un instrument per a aplicar la llei i, en canvi, la llei esdevé un límit al poder, un dic de contenció i, per tant, una força de connotació positiva.

 Tot plegat, em fa l'efecte que, davant les contradiccions i mancances del sistema de representació, alguna cosa caldrà fer perquè la gent -encara que sigui una minoria- pugui expressar obertament la seva oposició a qualsevol llei i, fins i tot, pugui exercir la desobediència quan els interessos del seu grup es vegin clarament conculcats.

Desobediència civil. Hanna Arendt. Lleonard Muntaner, Editor. Palma, març 2022