Per als qui en som fervents seguidors de la Coral s'Alzinar, retrobar-nos amb aquesta formació, en una situació gairebé de normalitat, és un goig. Amb precaucions, encara, en un compàs més o menys postpandèmic, escoltar l'agrupació dirigida per Elionor Gómez-Quintero resulta encoratjador. La seva presència damunt l'escenari se'ns revela com un símptoma de superació i com a senyal inequívoc d'una voluntat irreductible de reeixir en les circumstàncies més difícils. Per tant, i d'entrada, gràcies, Coral, gràcies per ser-hi. D'altra banda, si aquesta compareixença, per si sola, no fos suficient, el concert del passat diumenge dia 10 en el Centre Cap Vermell, afegia el molt noble propòsit de ser una declaració contra la guerra i de donar una mà al poble icraïnès -tota ajuda és poca- en aquest tràngol horrorós en què es troba sumit a causa de l'execrable invasió que pateix per part de l'exèrcit rus. I encara hauríem d'afegir que sent aquesta una convocatòria amb tants d'al·licients bé es mereixia una major afluència de públic, més enllà de la mitja entrada escassa que es registrà.

Passem, però, a la part artística de l'esdeveniment. En aquest aspecte, cantaires, pianista i directora ens oferiren la millor cara de la Coral, com en els millors temps. La presència de Bàrbara Femenias, Marisa Rojas i Esperança Sureda com a solistes, amb la sempre imprescindible Maria Antònia Gomis al piano, contribuí a fer d'aquest un concert dels que queden desats en el cor de la memòria molts de temps.

El programa que poguérem escoltar es divideix clarament en dues parts. A la primera, la “clàssica”, després que la Coral fes la seva entrada pels laterals de la sala entonant, com no, el mozartià Dona nobis pacem, l'agrupació atacà una seguit d'obres que sempre han format part del seu repertori: Ave verum, del mateix Mozart; Jesus bleibet meine Freude, desè moviment de la Cantata BWV 147 de J.S. Bach; Sanctus, de la Deutsche Messe de F. Schubert; Ave Maria, la celebrada composició de Charles Gounod, superposada al Preludi No 1 en do major (BWV 846) que Bach havia escrit 137 anys abans; i finalment el Cor d'esclaus jueus, el sempre ben arribat passatge de l'acte tercer de l'òpera Naucco, de Verdi.

En definitiva, una primera part a partir d'un repertori que, ben conegut de tots els assistents, aquests agraïren amb uns més que merescuts aplaudiments.

La segona part del concert va ser més diferent que la primera, car les peces eren composicions en anglès que esdevingueren vertaders himnes de pau, que tengueren per protagonistes les solistes Bàrbara Femenies, Esperança Sureda i Marisa Rojas, que formaren un trio excepcional, que agradà a tots els assistents. De Marisa només dir que quan a hom li agrada cantar es nota, i quan regala la seva veu al públic, ja tot és un privilegi. De n’Esperança l’habilitat que té per aconseguir engrescar al públic assistent i que té un sentit molt particular de sentir i viure la música, d’una naturalesa que està fora d’allò que és comú, per últim, na Bàrbara cantà com si fos el primer dia, amb una enteresa, serenitat i savoir fair que complau a qualsevol que sàpiga apreciar una veu amb una força, color i dolçor.

Així doncs, peces com Sometimes I feel, amb arranjaments d’Eduard Pütz, Amazing Grace de John Newton, Grònxa’m també coneguda per Swing Low Sweet Chariot de Josly i la corejada Oh, Happy Day, que amb el la, la, la, la al més pur estil Gospel entonat per n’Esperança va tenir el retorn del públic, entre el qual hi havien famílies ucraïneses. De fet aquest concert tocava la fibra sensible de la població, no només la que viu ara mateix la guerra, ans també la més propera, la gabellina, per exemple, qui en tot moment va demostrar el seu suport amb aquest poble amb l’assistència a un concert que funcionà amb el sistema de taquilla inversa, és a dir, que cadascú posava el que volia. A més, ens regalaren un llaç amb els colors de la bandera ucraïnesa.

Finalment, es cantà l’Amen de Jester Hairston i s’acabà amb el DONA NOBIS PACEM, cantat per tots, en una vetllada que omple l’eima i l’esperit de tots els assistents en un moment on la música és l’antídot que ens salvarà de totes les guerres, tristes, tristes... Però Maria Antònia Gomis al piano i la directora Elionor Gómez-Quintero varen executar amb l’experiència de qui se sap música, qui reconeix el poder transformador de la música i el valor educatiu que comporta fins i tot per acabar per posar una nota de pau en un món discordant. Gràcies CORAL S’ALZINAR per la teva solidaritat!