El club de lectura de la Biblioteca de Capdepera també dedicà in situ un posterior col·loqui per parlar de l’obra. 

Diumenge, 13 de Febrer de 2021, en el Teatre de Capdepera, es dugué a terme l’adaptació teatral de la novel·la Joana E, de l’escriptora Maria Antònia Oliver, recentment traspassada. L’obra, que forma part del cicle «Teatre i dona», va ser rendit homenatge per a l’escriptora manacorina. L’espectacle va tenir un excepcional elenc d’actors: Catalina Florit, que feia el paper de la protagonista, i qui darrerament ens ha visitat amb uns quants muntatges anteriors, fet que se li ha d’agrair; Francesca Vadell, que interpretà magistralment el paper de la dida; i Toni-Lluís Reyes, qui realitzà diferents papers com el del professor d’anglès o el vell xaruc, i que a més realitzà la dramatúrgia de l’obra amb un magnífic resultat. No s’ha d’oblidar que la peça teatral rebé el premi Bòtil de teatre a la millor obra infantil i juvenil.

Primer de tot, s’ha de considerar que l’obra va tenir un ritme àgil, amb bona predisposició per part de les actrius i els actors, que varen saber transmetre l’essència d’un personatge, que com bé es va poder aclarir en el posterior col·loqui, havia estat conformat a partir de les vivències de diferents dones que segurament havien inspirat l’escriptora. L’escenografia de Joan Aguiló, també comptà amb una gran acceptació, així com la il·luminació de Miquel Llull. També en el posterior col·loqui, es comentà que el joc tècnic que realitzen sobre l'escenari amb els parells de sabates és molt ocurrent i que l’actriu palmesana confessà haver-ho descobert quan va veure una obra per a infants que ho emprava. Sigui com sigui, la posada en escena amb aquest recurs va ser divertida i original.

Una àvida espectadora i membre del club comentà que li havia agradat molt el llibre i elogià la valentia de na Maria Antònia Oliver alhora d’escriure un relat com aquest. L’adaptació també li havia agradat molt i va considerar que la representació va ser original, així com la caracterització dels personatges. I és que rere aquesta adaptació hi ha les ocurrències d’un grup d’actors que, a banda d’haver aproximat aquesta història als més joves, ara s’atrevia amb els més grans i també ens recordaven que hi havia gent que no s’havia llegit la novel·la i que tot així havia gaudit d’allò més. Una altra àvida espectadora comentà que tot i que ella no se l’havia llegida, a partir del que havia vist a l’escena la llegiria. En general el públic gabellí es mostrà emocionat i entusiasmat amb la representació, d’una obra cabdal dins el panorama literari català, no de bades, l’autora havia rebut premis tan ben considerats com el d’Honor de les Lletres Catalanes. Na Maria Antònia, nascuda a Manacor l’any 1946 es casà amb l’escriptor Jaume Fuster, amb qui compartirà vida i literatura, es traslladà a viure a Barcelona, sense deixar d’estar mai en contacte amb la seva Mallorca natal. Tal i com recordà Toni-Lluís, durant els darrers anys es mostrà molt agraïda en les diferents representacions i adaptacions de la seva obra, tant al teatre, com a la televisió amb Amor de cans, fins quedar «a ple!».

Seguidament, cal pensar amb molts dels temes que tracta l’escriptora en aquesta obra, com puguin ser el feminisme, l’homosexualitat, la guerra civil, el feixisme... i ho va fer en una època i en una Mallorca que de ben segur eren territori hostil pel tractament d’aquests i altres temes. En aquest sentit, la xerrada posterior de l’obra serví per tenir consciència de la dimensió de l’obra i d’altres anècdotes com puguin ser que l’autora va arribar a veure aquesta obra en vida i que li va agradar.

Finalment, la paradeta de llibres que hi havia a l’entrada de la sala serví també com a petit homenatge de la Biblioteca de Capdepera cap a aquesta gran autora, que romandrà dins els nostres (...) durant molt i molt de temps. Obres com Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, Estudi en lila (que es recordà a la posterior conversa que venia a ser la seva gran novel·la negra, catapulta dins aquest gènere), El castell d’iràs i no tornaràs i la mateixa Joana E., a més de l’adaptació de l’obra La Dida, de Salvador Galmés, són una clara demostració de la trajectòria d’una singular escriptora, a més d’una bona persona, com bé recordava un altre membre del club de lectura. En el col·loqui, una altra espectadora recordava que se sentia agraïda a n’aquesta escriptora per haver escrit aquesta obra, perquè mitjançant la seva lectura les persones de la seva generació pogueren gaudir d’una obertura de mires en una època que s’estilava justament el contrari. Així doncs, obres com aquesta són necessàries perquè aquests temps foscos no tornin i per agrair infinitament a l’autora el seu compromís amb la cultura, però també amb la societat mallorquina com a membre de l’ASM, un compromís que ha vist una continuació en la representació d’aquesta obra per part d’aquestes actrius i actor genials en una declamació intrèpida, cada vegada més a prop de la dignificació total de la dona i del teatre.




Eternament agraïts, Maria Antònia!

 Joan Cabalgante i Guasp