LA GRAN TRANSFORMACIÓ

                                                                     SANT ANDREU

A mitjan segle passat tot estava per fer, ho contà una hotelera visionaria que construí uns dels primers establiments de sol i platge. En arribar a l’illa llogà una casa sense aigua corrent, electricitat ni bany. La construcció de l’hotel es convertí aviat en un rossegall de dificultats i problemes mig resolts degut al endarreriment de l’illa segons els paràmetres de la moderna empresària.

”Necessitàvem un transport pràctic... ara que ens veuríem obligats a fer viatges... No teníem telèfon, i si qualque vegada volíem cridar un taxi no podíem. De manera que teníem dues opcions: o comprar una d’aquelles carraques que hi havia per tot, o comprar un cotxe a l’estranger. Encara que dur un cotxe de l’estranger... suposava haver de sortir del país cada any amb el vehicle”.

Als pocs anys de la inauguració copsà els canvis que s’estaven produint, “L’Illa de la Calma va despertar a aquest nou món de prosperitat amb l’admiració i la sorpresa d’una papallona sortint del seu capoll, i es varen produir canvis emocionals i psicològics” ¹.

L’any que l’illa de Mallorca estava habitada per 363.202 ànimes i que ultrapassà per primera vegada el milió de turistes na Miquela, de Santanyí estant, se’n va anar a treballar de dependenta a un souvenir de Cala d’Or. Eren els inicis de la Gran Transformació i foren molts els qui es traslladaren a la vorera de mar on trobaven una feina més ben remunerada i descansada que terra endins. S’ha dit que eren espais (no-llocs els s’ha anomenat) on no regien les relacions socials que travessaven set centúries i s’hi respirava un tímid aire de llibertat barrejada amb gent vinguda de fora a treballar i turistes portadors de noves idees i comportaments.

Na Miquela diu d’ella mateixa “que havia crescut tímida i descontenta. Vaig començar a analitzar massa petita”, i això precisament és el que fa des de la botiga de souvenirs, observar i contraposar els dos mons; l’amarat de tradició i servituds i el turístic amb els personatges i conflictes que arrossegarà fins avui².

A finals dels seixanta el turisme arribava en ramats espessos a la vorera del mar que comença a canviar de fesomia, no tant per la urbanització de paratges fins a les hores verges, si no per l’aparició d’una gent arribada dels pobles del voltant i d’una segona tongada de forasters que venien a fer la temporada en un barrejadís no exempt de conflictes, “...però és que resulta que encara al poble preval l’opinió que casar-se amb una forastera és com aplegar-se amb el més tirat que es passeja. I no estic per esser durant un temps la befa del poble...”.

“De ben jovenet, un hom ja sent contar lloances a la mare sobre els hotels, els vaixells, de tocar soletes cap a les Amèriques. Una mare que està tipa d’aguantar el marit, que entrega, dia rere dia, una misèria. Als vaixells fan contraban, a les Amèriques se pot fer una fortuna; als hotels fan propines, no passen fam, si plou no es mullen, són veritables senyors... I hom, és clar, només té pressa de créixer per entrar a un hotel o enrolar-se en algun vaixell”.

Tot i així les relacions laborals son tibants i l’hoteler du les de guanyar, “Se veu que no ha cobrat ningú el que li van prometre. A en Pepe, segons ell, li’n van prometre nou mil cada mes i només li n’han donades set mil cinc-centes. Alguna cosa semblant deu haver passat amb el sou dels cambrers i les cambreres”.

La Gran Transformació ho està capgirant tot, la moral sexual repressiva s’anà arraconant donant pas a una de liberal. “Era molt difícil, d’altra banda, de perdre el temps donant conversa o intentant de conquistar alguna noia del poble. Totes tenien coneixença de que els estius nos agradava, o havíem tingut frecs amb una estrangera o amb una peninsular, i es malfiaven de nosaltres... Elles i nosaltres, érem dos mons oposats”.

“Era curiós contemplar com l’allau turística nos anava transformant a tots. En Setmons segurament encara estaria, com jo mateix, a la terrisseria del poble passant més fam que els soldats de Tarragona. I en Jeroni -segons me contà tot el camí-, si no haguessin vingut estrangers, hauria tornat a la serradora, després del seu fracàs com a futbolista” ³.

Dos anys després el matrimoni format per Miquel Mestre i Coloma Riera posen la cirereta al pastís de l’imperi econòmic que han bastit a partir d’una tenda de souvenirs a Palma Nova. Han comprat Son Puig-Gros, possessió de la qual foren els amos, i han organitzat una bauxa convidant a tota la parente.la, amics, coneguts i als antics senyors de la contrada. És el símbol del traspàs de poders des de l’estantissa noblesa mallorquina als nous vinguts que amb molt de coratge i molta, molta feina s’estan fent els amos de l’economia illenca (burgesia turística els s’ha anomenat). En Miquel ho conta així: “Treballava de sol a sol. M’aixecava fins i tot abans de la sortida del sol, i, a l’hivern amb fred, treia la guarda i amb en Trigo la dúiem a pasturar, lluny, i a sol alt venia a les cases i menjava un plat de sopes... He suat més jo tot sol que tota aquesta família junta (la dels senyors)”⁴.

A finals dels anys setanta, coincidint amb una fallida del capitalisme, a Montcarrà Gran foc del cel davallà;/mars, fonts i rius, tot cremà/ al no poder suportar els fonaments el pes de tantes construccions, tants d’hotels i tantes urbanitzacions de la molt anomenada ciutat. A finals de la segona dècada del segle actual el nombre d’habitants i de places turístiques s’ha multiplicat per dos i el nombre de turistes per quasi quatre, mentre que el capitalisme viu una època esplendorosa. La pitonissa fallà fent els càlculs i, qui sap si la nissaga dels Caimari-Bibiloni no son avui dia uns grans potentats amb hotels banyats per les aigües del Carib i el mar de Java⁵.

El paisatge canvia al ritme del paisanatge convertit en pis de fàbrica per a agombolar-hi milions de turistes. “¿Per què dius que aquesta murada de ciment armat feta d’hotels, apartaments, balnearis, cellers, dofinaris, castells de cartó-negoci, discoteques, safaris, hamburgueses, souvenirs, chips, perruqueries, night-clubs, hotdogs, bowling, change-exchange-weschel, picadors, pubs, gelats, snack-bars, minigolfs, més chips, supermercats, rent a car, centres comercials, drink and meals, real estate agent, zimmer, etc. Han romput a bocins, esmicolat i fet malbé tota una atmosfera, de la qual tu tens trossos de memòria?”⁶. (De terra cremada s’ha anomenat aquesta política).

A mesura que sa prima el record en Jaume Fuster sent la necessitat de reviure el que succeí a la primera meitat del segle passat i s’afegeix a la nòmina dels autors que novel·len la Gran Transformació, convidant-nos a visitar el llogaret de Sant Andreu, de bell antuvi plaça d’estiuejants i refugi de turistes fugitius i ens presenta als Fiol, protagonistes dels canvis que afluïren en el nucli turístic en que s’anà convertint⁷.

Exercint de homo narrator-mendax Jaume Fuster escriu una novel.la marítima-terrestre sobre els orígens de la tribu que ens ajuda a desxifrar i a orientar-nos en un present sempre embullós i caòtic. I és que, com escriví Stephen Jay Gould, “Som criatures que conten històries; l’espècie hauria d’haver-se anomenada Homo narrator o potser Homo mendax en lloc del terme força inapropiat d’Homo Sapiens. La modalitat narrativa resulta natural a l’espècie, com a modo d’organitzar pensaments i idees”.

La manera canònica de copsar la realitat és a través de la ciència, en el nostre cas emprant conceptes abstractes de la sociologia, l’antropologia, l’economia, analitzant series estadístiques i bastint-lo amb una teoria que miri de donar sentit a tanta abstracció. Acumulam dades i a l’home de la era de la tècnica ja li val, a en Jaume Fuster no.

No l’hi basta amb l’esquelet, els seus personatges “ragen sang si els punxen, es vengen si els fan un tort”, escriu cercant la tonalitat i la textura que permeti la coneixença de Sant Andreu per dintre (reconstrucció imaginativa se’n diu). No hi ha color, acaramullant informació a tot estirà obtindrem més informació, amb Mirant el silenci comprensió.

I, és que la relació de l’art amb la realitat i viceversa és enriquidora per ambdues bandes, ho explica Octavio Paz referint-se a la literatura i ho creiem extensible a qualsevol manifestació artística: “La relación que sostienen la sociedad y la literatura no es de causa a efecto. El vinculo que las une es, simultáneamente, necesario, contradictorio e imprevisible. La literatura expresa a la Sociedad; al expresarla, la modifica, la contradice o la niega. Al describirla, la inventa; al inventarla, la revela. La Sociedad no se reconoce en la imagen que le presenta la literatura; sin embargo, esa imagen fantástica es real: es la de lo desconocido que anda a nuestro lado desde la infancia y del cual no sabemos nada, salvo que es nuestra sombra (¿o somos nosotros la suya?). La literatura es una respuesta a las preguntes que se hace la Sociedad por sí misma, pero esa respuesta es casi siempre la inesperada”.

L’autor faula Sant Andreu i els lectors fent-la nostre la fèiem real, a partir d’ara la representació que poguem tenir d’aquells anys s’ha modificat, hem afegit Sant Andreu a la comprensió del que succeí els anys de la Gran Transformació.

Furga la novel.la en la prehistòria del turisme de masses: la visió de futur d’uns empresaris que han de rompre amb el passat, malbaratant lleialtats centenàries i fent matx per allà on passen, per tal d’amassar belles fortunes que desembocaran en la transfiguració de l’illa que els acabarà sorprenent a ells mateixos. Impossible preveure els danys colaterals d’una sacsejada que remou els puntals de la societat.

De primeres, els andrevins a la arribada de turistes l’observen encuriosits; però a acaben, de grat o per força, participant del festí. Per alguns (en Colavet) el cost fou de primeres feixuc; d’altres, més sortats (els nebots Fiol), frisaren en assegurar-se l’endemà entrant al negoci turístic.

L’arribada dels foresters que s’incorporen a la construcció i a la hoteleria i que en poc temps els assegura un benavenir impensable en els seus llocs d’origen és un tret indefugible de l’època i aquí l’autor és permet una fantasia de justícia poètica, fent que el proletariat (la Juani), al adonar-se que mai serà rebut a la taula dels senyors (en Puput), alci la mà. Davant la millora de les condicions de vida fou més assenyat negociar.

Han passat molts d’anys, de fet estam al 2017, l’illa està habitada per 894.897 ànimes, han arribat 11.634.036 turistes i dels temps de la Gran Transformació ja ningú se’n recorda, de fet cada vegada son més els qui pensen que s’ha entrat en una fase de rendiments marginals decreixents, encara que continuam addictes a l’ús d’energies exosomàtiques, confonent valor i preu. Que s’ha venut l’illa per quatre duros, com diu na Mateu Ernaux: “Han envoltat Can Meixura amb una paret altíssima... els que vingueren atrets pel sol, i volen un lloc d’estiueig, necessiten delimitar el territori, com si fossin conqueridors, que aquí no entrin els indígenes”.

“Al costat, han escrit damunt quatre rajoles: “Villa Mariposa”. En quin moment va perdre el seu nom per aquesta horterada”... “M’enfil a un garrover, com quan era petita i des d’allà comprovo que Can Meixura ja no ho és” ⁸. Però aquesta és una altra història per a una altra novel.la.

Abans de fer mutis, dues primícies: El vertader títol de la novel.la és Ertsilec i la Juani és natural de Montefrio.


                                                                 

1. Aurelia Canaan. Senyor Ahir. 1970.
2. Antònia Vicens. 39º a l’ombra. 1968.
3. Gabriel Tomàs. Corbs afamegats. 1970
4. Guillem Frontera. Els carnissers. 1968.
5. Maria-Antònia Vicens. Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà. 1972.
6. Biel Mesquida. L’adolescent de sal. 1975.
7. Jaume Fuster Alzina. Mirant el silenci. 2021.
8. Llucia Ramis. Les Possessions. 2018.