Una obra escrita fa més de cinquanta anys i que conserva la vigència i l'actualitat del primer dia. Tal volta no han canviat tant els temps, o sí... Siau benvingut efectua una crítica al turisme estacionari i a la gran quantitat de residències que queden buides durant els mesos d'hivern, precursors del moviment okupa, que evidencia les relacions de poder i la burgesia innòcua. Amb frases tan punyents com «...cases perquè descansin la gent que no està cansada.»
Després que un ambaixador i la seva família abandonin la casa d’estiueig per tornar al fred país on ell treballa, dos rodamóns, l’August i na Clau, ocupen la casa amb el beneplàcit de la dona de fer feines per passar-hi l’hivern... Així comença una ironia poètica amb un tendre i trist destí.
Així comença:
Acaba la tarda d'un dia de finals d'estiu. A la sala està tot desbaratat: és que la família està a punt de partir. Paquets, maletes, tot mig preparat. Tot el temps que dura l'acció, els personatges acaben de tancar les maletes, caixes i paquets.
En escena: la senyora, donya Francisca, d'uns cinquanta i tants d'anys, ben arreglada; li agrada que la mirin; és una senyora molt tocada i posada, enfitosa, de les que el món gira —rar fenomen interplanetari— a l'entorn d'elles. El senyor, don Rafel, uns seixanta-cinc anys, home que de jove devia prometre molt, però a qui el temps ha anat menjant-li les ambicions. Tranquil, posat, les coses d'aquest món i de l'altre li passen relliscant per davant. Madò Maria, d'uns quaranta anys, madona de ca seva, amb aquesta vivor mediterrània que envegen els del nord. És la dona de confiança de la casa. Els personatges tanquen maletes i entren i surten, el temps els és curt i van de pressa.
En acció, senyor, senyora i madò Maria.
SENYORA. —¿I quina hora dius que és, Rafel?
SENYOR. —Jo no he dit res. Però (Mira el rellotge de butxaca) són les set manco un quart (Se'n va cap al bar i s'aboca una generosa copa de conyac).
SENYORA (Acaba d'omplir una maleta que tanca i obre un parell de vegades; es dirigeix a madò Maria, que fa, més o menys, el mateix). —Madò Maria, ¿que hem posat els coberts de plata dins la maleta?
MADONA. —No senyora. (Surt per la cuina).
SENYORA (Es mira el retrat del general, que presideix la sala). —Llàstima que no ens puguem endur el retrat de mon pare...
Quedaria bé, allà. Fa bo. Dóna llustre...
SENYOR. —El retrat de ton pare...
SENYORA. —¿Que tens res a dir? Va esser mon pare. Va esser general. Va esser amic d'en Weyler. Cosa que tu no ets.
SENYOR. —No. No som ni general, ni amic d'en Weyler, ni som ton pare...
(Fragment de l'obra Siau benvingut. Palma: Moll, 1967, p. 15-16.)
Siau benvingut és una posada en escena minimalista però elegant, suggerent i molt poètica que permet viatjar en el temps i a la història dels seus personatges comprovant a cada frase, a cada gest lo actual del seu plantejament. És una coproducció de l'Associació de Teatres i auditoris públics de les Illes i l'Ajuntament de Sa Pobla com a homenatge a l'autor finat l'any 2011. Està interpretat per Lorena Faus, Sara Mingolla, Joan Toni Sunyer, Nadir Jiménez i Aina Zanoguera en un desdoblament de personatges i músics molt treballat i amb gran sensibilitat.
En definitiva, el teatre d’Alexandre Ballester no morirà mai. És més viu que mai, per desconegut que sigui. Mai no passarà de moda, perquè és etern, un clàssic, i que aquí el tenim, sempre disposat que puguem servir-nos-en i a gaudir-ne. Antoni Mus reflexionava que si Alexandre Ballester fous un escriptor centre-europeu seria una autor de referència. Un clàssic. I escrivia l'any 2011: "Aquí, a les Illes Balears i al Principat i al País Valencià, als anys seixanta i setanta, i encara ara, no hem tingut mai l’autoestima necessària per ser qui som en el terreny cultural i, més concretament, en el de la creació literària i, molt més encara, en el de la creació teatral. No s’ha valorat mai la tasca dels autors ni dels creadors...Ens manca fe en nosaltres mateixos. Ens manca autoestima en tots els sentits. Cal despertar d’una vegada: no només de turisme viu la gent".
Una petita joia artística, plena de sensibilitat, del tot recomanable en el seu recorregut pels teatres de les Illes.
A més, com estava previst a través del club de lectura de la biblioteca, tengué lloc l’espai TERCER ACTE, una xerrada amb la companyia que, s’hagui llegit el llibre o no, és molt d’agrair ja que permet un pont directe entre públic i creadors. Saber perquè el director adaptà l'obra d'aquesta manera o perquè convertí a Clau en un personatge femení. Quins referents tengueren els actors o quin paper juga la música en directe.
