Lorca torna al teatre de Capdepera de la mà dels directors Mateu Fiol i Bernat Pujol
Diumenge 12 de Novembre de 2017, la companyia Sa Boira representà al Teatre de Capdepera l'obra dramàtica YERMA, de Federico García Lorca, amb un elenc actoral que es deixà la pell sobre l'escenari. Els actors varen ser: Patricia Monzón, Santi Muñoz, Mariló Rivero, Pilar Redondo, Claritza G. Rojas, Jesús Romero, Maria Llobera, Joan Moreno, Manolo Serrano, Mateu Segura, Moisés Córdoma, Cati García, Antonia Burguera, M. Ángeles Cutillas, Toni Sorá, Xisco Tomás, Carmen Pizá, Magdalena Cañellas, Carles Jubert, Laura Cerrato. La codirecció va ser de Mateu Fiol i Bernat Pujol.
Primer de tot s'ha de dir que YERMA, tanca la trilogia dels drames rurals de Federico García Lorca, que es completa amb La casa de Bernarda Alba i Bodas de Sangre; ja s'havia pogut gaudir dels drames anteriors del poeta de Granada, on ja s'entrevia l'expressivitat dels personatges representats per uns actors que s'esforçaren de valent per crear una tensió dramàtica, on es podia tallar l'aire amb un ganivet. Aquesta vegada, la capacitat interpretativa arriba en el seu moment més àlgid, amb uns actors que s'esforcen i sembla (només s'entreveu quan el públic els aplaudeix al final de l'obra) que la seva discapacitat desapareix de l'escenari; si a més es pensa en què el text ja de per sí és bo, perquè així ho demostra l'excel·lència de l'autor, tenim una fórmula exitosa i mereixedora de llevar-se el barret.
Seguidament, es pot dir que Lorca escriu aquesta obra amb l'essència de la seva poesia, amb un torrent d'imatges i de metàfores que es desborda a l'escenari i ens convida a gaudir de tot l'imaginari del poeta. Lorca, com bé afirma Jorge Guillén en el pròleg de les seves obres completes, és un "creador total", on totes les arts es confonen. Tant la música, el teatre com la poesia es mesclen en un tot que només es pot aconseguir des de la genialitat del nin poeta, del seu "duende", perquè la mirada de l'infant és la més propera a la de la poesia de Yerma.
D'altra banda, un tint amarg impregna la seva obra dramàtica i posa de manifest que encara existeixen tòpics conservadors com que la dona necessita estar casada i tenir fills. La protagonista es rebel·la davant d'aquest destí injust. El seu home, Juan, de caràcter marcadement masclista i conservador, només viu de cara a la seva feina, un món tancat que ella no accepta. Els detalls musicals marquen la tensió de l'obra (hi havia el bon assessorament de Carmen Jaime).
Posteriorment, es pot dir que l'escenografia de l'obra és notable, amb un fons abstracte ben il•luminat molt ben aconseguit (no de bades compta amb l'experiència de Bernat Fiol, de qui he pogut ser testimoni i actor ornat pel seu vestuari en una Mojiganga de Calderón de la Barca), a més, com a decorat principal s'utilitzen unes xarxes que simbolitzen la matriu de la dona protagonista, que viu com una condemna el fet de no tenir fills. Un llenguatge simbòlic que vol dir que s'ha pogut entendre el simbolisme també present a l'obra lorquiana.
En definitiva, va ser una obra bén representada i la culminació del 30è aniversari de SA BOIRA, una companyia amb un llarg historial que confirma els actors de la ONCE, com els més entregats en cada paper; tan sols amb la il·lusió que hi afegien es podia veure les ganes de fer una obra ben elaborada, amb la presentació dels drames rurals d'un autor universal, Federico García Lorca, qui deixa empremta en el seu llenguatge i la seva intenció. Dominar un clàssic d'aquestes característiques no és fàcil, tot i així, la companyia ho aconsegueix amb escreix, i es crea així un paral·lelisme amb La Barraca, companyia de l'autor. Es poden donar per satisfets, el públic hi quedà.
Enhorabona i per molts d'anys!
