L'estiu té aquestes coses, que en qualsevol moment, qualsevol nit a la fresca, a banda dels inconvenients de la massificació, també ens pot deparar sorpreses agradables, moments que no esperàvem i que ens fan la vida més amatent.
Aquest és el cas del concert del passat dissabte dia 27, a la terrassa superior del nou hotel de la plaça dels Pins, el COOEE. D'una banda, Max Sunyer. Necessita de presentacions? Feis un tomb pel Google i quedareu admirats del seu currículum, de la
seva discografia, de la seva aportació a la música. Un home bregat en mil batalles que, en plena maduresa, encara agafa la guitarra com un principiant, amb la il·lusió pintada als ulls, com si fos el seu debut. I que, a més, als estius, és mig cala-rajader. De l'altra banda, Esperança Sureda, una gabellina de soca-rel, una cantant nostra que ja no ha de demostrar res, amb moltes hores de vol i amb una experiència que l'ha dotada de la seguretat i el bon gust amb què interpreta tot el que es proposi.
Com va néixer aquest maridatge musical? No ho sabem, però sembla que la idea ve d'enrere i que, per distintes causes, fins ara no s'havia pogut materialitzar. Sigui com sigui, guitarrista i cantant comparegueren en aquest concert, íntim i proper, que aconseguí que la terrassa del COOEE s'omplís completament, en bona part d'un públic local atret pel cartell.
Estàndards de jazz com Lullaby of Birdland, Autumn Leaves o My favourite Things, però també algun bolero com Tu me acostumbraste, ompliren la vetlada, en què Max Sunyer desmostrà que aquest home no sols no perd la forma, sinó que ara es maneja amb la segura senzillesa que només els anys són capaços de donar. I a més, assumint, en cada una de les seves intervencions, el paper que més escau, amb e paperl protagonista quan se li exigeix, o difuminant-se en un segon terme quan convé. I n'Esperança, molt bé, modulant els temes amb gran seguretat i demostrant una versatilitat vocal que no li coneixíem, una capacitat per a atacar temes d'estils molt distints i de registres dispars, fent que l'instrument de la seva veu s'adapti perfectament a les exigències de la partitura.
Sí senyor, és el que dèiem a l'inici: un bella, agradable sorpresa d'estiu.
Com va néixer aquest maridatge musical? No ho sabem, però sembla que la idea ve d'enrere i que, per distintes causes, fins ara no s'havia pogut materialitzar. Sigui com sigui, guitarrista i cantant comparegueren en aquest concert, íntim i proper, que aconseguí que la terrassa del COOEE s'omplís completament, en bona part d'un públic local atret pel cartell.
Estàndards de jazz com Lullaby of Birdland, Autumn Leaves o My favourite Things, però també algun bolero com Tu me acostumbraste, ompliren la vetlada, en què Max Sunyer desmostrà que aquest home no sols no perd la forma, sinó que ara es maneja amb la segura senzillesa que només els anys són capaços de donar. I a més, assumint, en cada una de les seves intervencions, el paper que més escau, amb e paperl protagonista quan se li exigeix, o difuminant-se en un segon terme quan convé. I n'Esperança, molt bé, modulant els temes amb gran seguretat i demostrant una versatilitat vocal que no li coneixíem, una capacitat per a atacar temes d'estils molt distints i de registres dispars, fent que l'instrument de la seva veu s'adapti perfectament a les exigències de la partitura.
Sí senyor, és el que dèiem a l'inici: un bella, agradable sorpresa d'estiu.
