El divendres dia 15, a la biblioteca del Centre Cap Vermell vàrem tenir ocasió d'assistir a ua delicadesa literària, d'aquelles que deixen bon gust de boca. D'una banda, comptàrem amb la presència de la biògrafa de Josep M. Llompart (1925 - 1993), Pilar Arnau. La professora, investigadora, traductora i gestora cultural, que fou presentada per Maria Àngela Melis, ens va oferir en safata de plata els trets fonamentals d'aquest escriptor, referència imprescindible i element fonamental de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX.

Pilar Arnau va bastir la seva exposició des d'un coneixement exhaustiu de la figura de Llompart, i ho va fer amanint-la amb tot de trets personals i de vivències del poeta i assagista. I a més, de la mà de la conferenciant, vam apropar-nos a una faceta potser menys coneguda d'aquest l'escriptor, com és el seu vessat de prologuista (més de 200 pròlegs escrits al llarg de la seva carrera). Però Llompart, a més d'un creador de gran nivell, va ser professor, editor ( a can Moll), president de l'OCB i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i activista sempre compromès amb la recuperació de la nostra llengua.

El públic, escàs, que assistí a la dissertació de Pilar Arnau en va fruir intensament i, al final, es va implicar en un viu diàleg que arrodoní l'horabaixa. Alguns dels participants, que conegueren personalment Josep M. Llompart, com el mateix batle Rafel Fernández (que el va tenir de professor), oferiren punts de vista molt personals i molt reveladors de la personalitat d'aquest home senzill i accessible, “amic dels seus amics”, com anunciava el títol de la conferència i que «com a investigador, ha de considerar-se el fundador de la crítica literària contemporània a Mallorca», en paraules de la mateixa Pilar Arnau.

I nosaltres, com a apèndix d'aquesta crònica, us tenim preparades dos autèntics regals que, sens dubte, us hauran d'ajudar a aproximar-vos a Llompart i a conèixer-lo una mica millor. Es tracta de dos treballs del col·laborador de “Cap Vermell”, Joan Cabalgante. En primer lloc, un escrit llegit a Can Alcover, a l'any 2008, amb motiu del 25è aniversari de la mort de Llompart. I, tot seguit, un interessant comentari, publicat a la revista “S'esclop”, del poema L'heura. Dues perles per a completar aquest lliurament, de les quals esperam que gaudireu tant com ho fet nosaltres mateixos.

MEMÒRIA I CONFESSIÓ D’UN ALTRE ADOLESCENT DE CASA NO TAN BONA. 
-HOMENATGE A JOSEP MARIA LLOMPART-

Diumenge passat, un dels nostrats mitjans de comunicació radiofònica donava la notícia de l’elecció de Blai Bonet com l’escriptor de la centúria, i argumentaven que la tria podia haver-se fet per la proximitat i la familiaritat amb que l’autor santanyiner tractava a tot aquell que el visitava amb la intenció de saber quelcom més sobre el seu gran activisme artístico-cultural, per ser un poeta de la terra, en definitiva, que tot depenia del caire méshumà i conegut de l’autor en qüestió.

Per aquesta terra tan nostrada, darrerament s’ha estès el mal costum de repartir les fulles de llorer segons els criteris de la proximitat del lector i malauradament també de l’elector. No hi ha cap tipus de comparança o d’insana rivalitat, no es qüestiona l’elecció del poeta, ni qualsevol acte de celebració i d’homenatge poètic com el que avui ens té aquí reunits, sinó més bé la inèrcia dels lletraferits o dels il·lustrats a les celebracions, centenaris o a les condecoracions pòstumes i a les efímeres necrològiques, que tot i complir rigorosament amb el trist protocol que comporten el finals, només seran la tinta devorada pels cucs. I arribat el moment, sempre a l’aguait dels cicles – com si en tinguessin els autors de cicles - als acadèmics els hi comencen a créixer noves vaumes literàries.

Què és el que perdura, aleshores?: També jo vos ho diré amb paraules ben planeres: l’obra. De Josep Maria Llompart l’obra de la persona, amb totes les seves vessants, la de professor que s’entretenia fins i tot a seguir conversa amb l’alumnat quan arribava a la plaça d’Espanya de Ciutat, després de les seves classes a la universitat, com activista cultural i polític al capdavant de l’OCB, o com a poeta, la seva part més humana i més cívica, antologada i seleccionada per familiars, traduïda i prologada per professors, lloada per crítics literaris; tot això per als qui el conegueren.

No vaig tenir aquest plaer, tampoc vaig conèixer a Blai Bonet, ni tampoc vaig viure la guerra civil, però me la contaren. Basta el testimoni perdurable de la paraula. La de Llompart em vengué de la mà d’una edició de Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona.

La infantesa, els somnis, la mort, la paraula sota la paraula, la llengua dins la llengua...i la manifestació senyorívola de la seva escriptura conformaren la veu més pròpia i personal de Llompart, qui ens ha fet sentir a tots un poc poetes i ens hem vist reflectits en els miralls dels seus records, que ha fet dir per boca d’altri, com si ell, en realitat fos simplement el trampolí de la paraula, per fer-nos “bategar el cor a ritme de trapezi”, manllevant un dels seus versos. Ens correspon a tots, seguint el llegat democràtic dels seus mots, difondre la seva obra.

Sigui doncs aquesta lectura un intent més dins la continuïtat. Llompart va retre homenatge a autors de la vàlua d’Alberti, Costa i Llobera, Bernanos, François Rabelais o fins i tot l’homenatge secret pels qui, terres i terres enllà, combateren per tots.

Ara, recitar els seus poemes, serà el nostre rendit homenatge.

Joan Cabalgante Guasp, 
Can Alcover, 27 de Novembre de 2008.

 * * *

L'heura

En els ferros del balcó,

l'heura.

A les mans i en el record,

al mocador dels adéus,

l'heura.

Per dins la casa barrada,

al tapís, al guarda­roba,

a les tasses de cafè,

l'heura.

L'heura dins els ulls dels morts,

dins les llàgrimes dels morts,

estrenyent cada paraula,

florint per cada paraula.

L'heura, sempre l'heura

sobreeixint la paret, l'amor, el somni,

empaitant­me, assolint­me, ofegant­me,

l'heura.

En el llibre Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), de Josep Maria Llompart, apareix aquest breu poema, talment una petita peça d’orfebreria, un joiell dins els gruix del poemari. L’autor, que amb Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, conformà la generació que superà els cànons de l’Escola Mallorquina, segueix el corrent del realisme històric. El tema d’aquests versos és la infantesa, de marcada arrel tradicional, i té la intenció d’evocar una realitat perduda, però positiva. L’heura s’enfila i s’estén fins a ocupar cada topos: la casa de la infantesa, ordenada, senyorívola, ornada amb la tela artística: el tapís. La planta arriba, primer fins als llocs, després als éssers estimats, als que ja no hi són, per arribar a assolir, finalment el jo. També “florint per cada paraula”, en una intenció metaliterària, constant en la seva obra. El moviment de la planta l’expressa amb encert, amb la concatenació dels gerundis. La composició en versos heptasíl∙labs es manté fins al final del poema, que acaba amb dos decasíl∙labs; fons i forma lliguen en consonància: es du a terme l'expansió de l'heura, la qual està expressada amb el recurs de l’anàfora.

Els autors de postguerra havien de crear seguint els referents que tenien més a l'abast; vivien una situació difícil, sense un mestratge clar. Poetes castellans com Federico García Lorca, Pedro Salinas o Rafael Alberti influenciaren els autors catalans de manera prou satisfactòria. Aquesta influència també afectava la imatgeria i el propi procés creatiu. El surrealisme formarà part d'aquest procés de rompre amb l'ordre lògic de l'escriptura, en benefici d'una major llibertat creativa, també aconseguida amb l'escriptura automàtica. Dels autors castellans, el que més ens interessa és Lorca, car en alguns dels seus versos de l'etapa surrealista, concretament en el llibre Poeta en Nueva York (1929), la natura devora l'urbs de la civilització moderna: “porque el tuétano del bosque penetrará por las rendijas/ para dejar en vuestra carne una leve huella de eclipse”. En el penúltim vers de Llompart, l'heura arriba fins a la gola i ofega el protagonista; en un vers de l'autor granadí llegim: “ y de la gacela con una siempreviva en la garganta”. Les plantes invaeixen el món urbà, es produeix la dicotomia natura enfront cultura: “que ya las ortigas estremecerán patios y terrazas, / que ya la Bolsa será una pirámide de musgo...” subjectiu que surt de l'interior del poeta. Tot i així, convé considerar el símbol tradicional: en la iconografia cristiana i medieval fa referència a la immortalitat de l'ànima. Talia, musa de la comèdia, és coronada amb l'heura en comunió amb la natura; d'aquí que esdevengui també símbol de poetes. I pot recordar l'art clàssic, car ha servit d'ornament de tassons antics, urnes gregues, i en l'art romà apareix en relleus aplicats a l'arquitectura, on treballaven la seva forma espiral.

La característica més importat del poema rau en el seu origen: el món dels somnis esconstitueix com la llavor d'una poesia que explora les forces més fosques de l'ésser humà. El punt de partida, doncs, és l'oníric oposat a la grisor del món de la postguerra. El mateix Llompart afirma:“És possible que aquest caire malaltís de la meva infantesa afavorís el món dels somnis, el món de la imaginació, un món fictici que pogués suplir d'alguna manera una realitat una mica inquietant, una mica poc satisfactòria.”

En l'evocació de la infantesa apareix també el tema de la mort: a “L'heura dins els ulls dels morts”, interessa veure­hi el “fet metafísic de la dissolució” en paraules de l'autor. L'heura, però, apareix com a salvadora de la desaparició, de la no existència, infiltrant­se dins els ulls, que són l'anima de les persones, traspassant fins i tot el món dels morts i el llindar dels somnis. L'experiència de la mort la viu dins la seva pròpia família. Diu Llompart: “(...) vaig tenir una experiència de la mort molt prematura. A la meva germana Maria, no la vaig arribar a conèixer, va morir abans que jo nasqués (...), per Tots Sants li dúiem flors a la tomba, etc., etc.; de manera que va ser el primer, diríem, el primer mite mortuori de la meva vida. Bé, això és una cosa que, efectivament, es va transparentar a la meva poesia, i que aflora contínuament a la meva obra...”. des d'una perspectiva lògica, sinó que més bé hauria seguir l'entramat ­també l'enramat­ de la suggerència i participar amb Llompart en el procés creador d'aquest poema.

El lector, que hi entri com vulgui, però no convendria abordar aquest poema únicament des d'una perspectiva lògica, sinó que més bé hauria seguir l'entramat ­també l'enramat­ de la suggerència i participar amb Llompart en el procés creador d'aquest poema.

Joan Cabalgante Guasp