Però el grup encapçalat per l'esmentada Victoria Cruz, amb l'aportació del guitarrista i compositor Gabriel Pancorbo (sovint actuen també amb la participació del violoncel·lista César Jiménez), no centra la seva aposta musical exclusivament en el fado. Aquest, el fado (que nosaltres traduiríem com a fat, és a dir, allò contra el que no es pot lluitar, el destí, una força superior que ens empeny cap a un futur ineluctable, per bé que això no acabi d'explicar-ne tot l'abast semàntic), ha esdevingut, des del segle XIX l'expressió de l'ànima de la música portuguesa, i molt especialment de Lisboa. Però, insisitim, Minha Lua ofereix quelcom més que fados, sintonitza amb les arrels africanes, amb la morna, i ho fa des d'una visió molt personal, des d'una manera de dir certament original.

L'eficàcia i la tècnica de Gabriel Pancorbo es posen al servei de la veu privilegiada de Victoria Cruz, una cantant de primeríssim nivell, en la línia de les grans fadistes portugueses. Una veu elegant, dúctil, delicada per moments, poderosa quan cal, capaç de prescindir puntualment de l'amplificació (que va funcionar molt bé), o de ficar-se entre el públic i fer-lo participar en algun dels temes. L'artista portuguesa va anar guanyant-se l'audiència de cançó en cançó, fins aconseguir la seva entrega total amb el tema amb què rematà l'actuació, Vem. Aquí, en una mena de prodigi vocal, assolí una gamma inversemblant de notes i va eixamplar la tessitura fins a cims aparentment inassolibles.

   

El públic, una mica més nombrós que en el primer concert, però sense arribar al ple, acabà del tot rendit a la guitarra de Pancorbo i a la veu de Victoria Cruz, formació, diguem-ho, que no ens importaria gens ni mica tornar escoltar en unes futures Serenates. De moment ens resta el tercer concert, Música Intuïtiva, del qual, com sempre, us n'oferirem la crònica corresponent.

Diguem, també, que Joventuts Musicals ha posat en marxa una nova campanya de captació de socis. Convé fer-los costat. Bé s'ho mereixen.