S’encamina el cronista de cap al moll, pensant si s’haurà parat taula amb pastetes, sandvitxos, pastissets i cava o, per contra, se’n tornarà per aquí on ha vingut, amb la coa entre les cames. Capficat en aquests pensaments, arriba el cronista a l’aixopluc de l’esplanada on es van refugiant el centenar llarg d’assistents, en vista que el temps no és gaire cristià.

Es va saludant la gent, els uns als altres i el jove Quartet n'Aladern amenitza l’acte quan es delaten les autoritats per la muda bona i corbata, fent rotlo al voltant d’un micròfon. Discursegen agraint les desinteressades col·laboracions que han fet possible el mural de 1.700 rajoles i la generositat de l’artista. 



No ha pogut evitar sentir, el cronista, els comentaris d’un perepunyetes sobre la paradoxa que en un acte cultural es menyspreï la llengua vehicular de la cultura pròpia i que quan aquesta hagi estat finalment anorreada els seus retrats figuraran a la Galeria de Monstres i Espectres Illetrats.

L’artista en el seu torn agraeix als sponsors, autoritats, ceramistes i demés col.laboradors el seu ajut per materialitzar el mural i dona la primícia que n’està preparant un altra de tema mariner en el que predominaran els blaus i que farà companyia al que avui s’inaugura.

A continuació, precedit per les autoritats i en processó, el seguici es dirigeix a la contemplació del mural i es troba oberta la barrera que normalment impedeix els passejants d'arribar a la punta del moll i li ve al cap al cronista que és un bon lloc per tancar-hi els que es manifestin, una vegada aprovada la versió democràtica de la llei de “vagos y maleantes”.

I així queda inaugurat el mural format per sis músics disfressats esperant el vaixell de l’alegria, sis personatges de colorins ben gustavians, sobre fons verd, que el cronista, no sap per què, imagina interpretant Take Five en la versió original del Dave Brubeck Quartet.

Deixant de banda l’obra mestra del realisme soviètic de la rodona de Son Favar, la més hortera de la Unió Europea, el mural de Gustavo és possiblement l’obra pública més original i amb més valor artístic del municipi, de la qual és impossible fugir, sempre que mirem en direcció al moll allà estaran els músics fent ballar les ones.

Se’n torna a casa, el cronista, i, està malament dir’ho, després d’haver begut tantes copes de vi "Gustavo 75 anys" com li han passat per la gola, pensant que una inauguració sense banda de música queda melancòlica, quasi trista i que així ho comunicarà a les autoritats.

Llarga vida a Gustavo!