A l’hora de besar, però, et descobrires:
tenies la boca seca.
Josep Albertí, Modus Vivendi, 1971


J’en ai assez des flics.
Li diu Malraux a Tristan Tzara, segons conta Jaume Miravitlles a Més gent que he conegut, 1981, p. 177.


Una altra característica important de l’activitat mental de l’adolescent és el seu egocentrisme intel·lectual. Aquest es manifestarà per la creença en l’omnipotència de la seva reflexió, com si el món hagués de sotmetre’s i adaptar-se als seus sistemes, i no els sistemes a la realitat. Posteriorment, aquest egocentrisme quasi metafísic va trobant la seva correcció en una reconciliació entre el pensament formal i la realitat. L’activitat intel·lectual de l’adolescent anirà assolint l’equilibri quan aquest comprengui que la funció pròpia de la reflexió no és la de contradir l’experiència, sinó la d’interpretar-la i, en el fons, adaptar-s’hi.

Psicologia evolutiva de Piaget. Les etapes del desenvolupament del nen

 

Brèndola. 3. Home capbuit, que obra sense seny ni formalitat. (DCVB)

 

Atès que l’amu en Pep Ruís, quan ja ha passat gairebé un any des del començament d’aquest batibull, no diu res de seriós del greu conflicte que ell mateix va provocar, crec que ha arribat l’hora que sigui jo que en parli seriosament i exposi fil per randa el que en pens, de tot això, perquè ja es veu que ell no ho farà, i només es dedica a cridar i a insultar dins els cassinus de Capdepera, creant una gran confusió que és, en realitat, el que li agrada i necessita.

Fins ara coneixíem el seu modus vivendi, molt relacionat amb la captura i venda de peix i, en temps primer, fins i tot en va fer un llibre de poesia. Ara, però, coneixerem el seu modus operandi, la qual cosa ens donarà una idea global d’aquest personatge gabellí i el podrem valorar en tota la seva magnitud.

 

Consideració prèvia

Jo, que segons diuen alguns dels meus amics, he estat un dels màxims propagandistes de l’amu en Pep Ruís dins Capdepera, com han pogut comprovar els lectors de Cap Vermell, ara em dispòs a convertir-me en el seu enterrador, també dins Capdepera. Però aquesta no és una tasca que jo hagi escollit, sinó que ha estat la mateixa Brèndola la que m’ha escollit a mi per tal que la faci.

I tot això, evidentment, em causa sorpresa i admiració.

 

L’origen

A Capdepera tothom sap, i ara ho sabrà tot Catalunya, que l’origen, el detonant, de tot aquest desgavell fou la gran exposició sobre el naufragi d’El Golea que es va fer l’any passat, el juny de 2011, concretament.

Aquesta exposició l’havia d’organitzar la Tertúlia Gabellina Destarotada, de la qual, tant l’amu en Pep Ruís com jo, formàvem part, juntament amb Francesca Pasqual, Miquel Infante i l’amu Antoni Coix.

Començàrem la tasca pel març de 2011, més o manco, i quan tenguérem el llibret que havíem de regalar als assistents a la presentació de l’exposició (jo en vaig fer la maquetació i l’amu en Pep Ruís fins i tot va arribar a escriure un text per a la pàgina 3) començaren els problemes, ja que ell, per motius religiosus evidents, va trobar que no es podia ficar en un embolic com aquell, en el qual hi havia implicada mitja humanitat i que això constituïa un pecat i anava en contra de les seves creences, les quals el tenen molt i molt limitat. On s’ha vist mai un llunàtic fent una exposició “normal”!

Una altra persona ho hagués dit obertament, però la personalitat enrevessada i traïdora de l’amu en Pep Ruís va optar per una alternativa molt més assassina, que culminaria finalment amb la dissolució de la Tertúlia Gabellina Destarotada i, segons creia ell, amb l’abandonament del projecte d’exposició i la posterior apropiació per part seva, o així ho sospit.

 

La trampa

I per tot això va idear una trampa que ens va preparar per tal que tots noltrus hi caiguéssim de quatre potes. Però finalment només ho va aconseguir a mitges, com ara es veurà.

La trampa va consistir a començar a dir que en Tomeu Cabot, l’altre membre viu i en actiu d’aquesta estranya parella de ball que és Taller Llunàtic, era molt bo muntant exposicions, que tenia molta experiència perquè a l’escola on fa feina en feien moltes, d’exposicions, i que ens podria ajudar en la nostra.

Després va començar a dir que en Tomeu Cabot era molt bo fent dissenys de portades de revistes i fins i tot en va arribar a mostrar unes quantes a l’amu Antoni Coix, i aquest efectivament les va trobar agradoses. Curiosament, a mi no me les va mostrar, però és igual.

En cap moment ens va parlar obertament de fer una acció conjunta amb Taller Llunàtic ni cap de noltrus s’ho va prendre així; senzillament es tractava que Tomeu Cabot, per la seva “experiència”, ens donàs una mà. I dins l’ambient distès i de confiança que crèiem ingènuament que havia presidit les reunions de la Tertúlia fins llavors, vàrem dir: “idò que ens ajudi, si vol”. I la Brèndola ens va fer escriure uns correus fent-li la proposta.

Aquesta correspondència va ser un punt accidentada, com poden comprovar els lectors a l’apèndix documental, i només la insistència de l’amu en Pep Ruís va fer que tot continuàs endavant.

Però la trampa ja estava en marxa, perquè ell redactava o dictava els correus i només un moment meu de lucidesa em va posar en alerta i amb una frase que vaig afegir vaig aconseguir, inconscientment, desmuntar, en part, aquesta trampa maligna que ens havia preparat.

 

Dia 22 abril, efectivament, vàrem escriure això:

Ens agradaria també que tu fessis el disseny de la coberta d’aquesta publicació.

 

Però dia 8 de maig vaig afegir:

Ens agradaria que fessis un disseny-dibuix emprant els elements que tens a la coberta que t’adjuntam.

EMPRANT ELS ELEMENTS QUE TENS A LA COBERTA QUE T’ADJUNTAM!

Aquesta és la frase que vaig afegir i que recollia l’esperit de tot el que havíem xerrat a les Tertúlies, com poden manifestar tots els assistents, excepte ell, és clar!

 

Només dia 11 o 12 de maig, passades les 10 de la nit i per telèfon, l’amu en Pep Ruís va destapar les seves cartes perquè es pensava que ens tenia atrapats a la trampa, i em va dir, d’aquella manera tan grandiloqüent que té de xerrar, que havia parlat amb Tomeu Cabot i que aquest havia de fer el que volgués, que el llibret s’havia de convertir en una publicació llunàtica, “sí, sí, en una publicació llunàtica!!!!”.

Jo només li vaig dir que ni ell ni jo podíem canviar la coberta del llibret i que, en tot cas, això ho havíem de xerrar entre tots.

Però en aquell moment vaig entendre la seva trampa i vaig entendre que ens havia venut, que ens havia traït, i també vaig entendre per què ho havia fet.

 

Una reflexió sobre la documentació

Em resta fer una petita reflexió en veu alta. En un judici, a ell que li agraden tant, hi ha proves i hi ha testimonis. Les proves les teniu a l’apèndix, encara que falta el famós dibuix que no tenim. És la documentació que va generar aquest afer i que tothom pot llegir. Jo només n’he comentat uns petits fragments, que són els que em semblen més significatius.

Però, a més, i a banda de les proves, en tot judici hi ha els testimonis, que poden confirmar o matissar les proves. I per sort, en aquest cas, n’hi ha, de testimonis. Que ell els obviï i els menyspreï no els fa desaparèixer i, per tant, aquests testimonis poden dir quin era l’esperit del que preteníem fer.

Ara bé, això no lleva que no cometéssim errors. En vàrem cometre. I el principal va ser confiar en ell fins al darrer moment. Amb els correus inquisitorials que vaig rebre ja hauria d’haver aturat aquest poti-poti, però vaig confiar en ell i vaig continuar només perquè ell m’ho va demanar. Ja sé que això no m’ho tendrà en compte, però fins a la cridada telefònica de l’11 o 12 de maig vaig pensar que ell estava del nostru costat. Mirau si som colló!

 

Una altra reflexió sobre la llibertat

No cal aclarir que Bartomeu Cabot de “Taller Llunàtic” disposa de la llibertat més absoluta a l’oferta que se li fa el 22 d’abril 2011--i que no és una qüestió d’agradar o no--, signada per tots els components de “Tertúlia Gabellina Destarotada”.

El 25 de maig rebérem un correu en el qual se’ns deia això, que segons el missatge del 22 d’abril, obviant evidentment el del 8 de maig, Bartomeu Cabot tenia “la llibertat més absoluta”. Però què putes és això? Què vol dir això que té “la llibertat més absoluta”?

I la nostra llibertat on queda, en tot això?

L’amu en Pep Ruís, mentre ens menava cap a la trampa, ens va dir davant tots els membres de la tertúlia, davant tots aquests testimonis: “Farem el que digui la majoria!”. Bé idò, quan ja creia que la trampa s’havia consumat es veu que disposava ell tot solet de “la llibertat més absoluta”.

Però, què t’has cregut?, noltrus també teníem “la llibertat més absoluta” per a enviar-lu a porgar fum i això és el que férem: exercírem la nostra llibertat i l’enviàrem a la merda, d’on no hauria de tornar mai més!

Fa gràcia: “Farem el que digui la majoria!”. I quan la majoria “més absoluta” li diu que no, s’enfila per les parets i comença a amenaçar i a insultar, evidenciant que per ell la majoria és ell mateix tot solet, com un ninet malcriat que és.

 

La prova definitiva

Si tot el que he contat fins ara és greu, el que ve a continuació encara ho és molt més. Aquest canalla ens va fer enviar tota la documentació a Tomeu Cabot, però noltrus no tenim el dibuix que suposadament hem “censurat” (ja té collons xerrar de censura a l’època d’Internet!), perquè ens el va mostrar de rampellada en una pantalla de televisió.

Esperava que ell el publicàs per tal que tothom el veiés per a poder xerrar seriosament, com faig avui, de tot això, però ja veig que no ho fa i per això empraré un altre document secundari, ja que el primari segueix “censurat”. Aquest document secundari és l’explicació per escrit del dibuix (un Picasso, segons ell) que no tenim.

Prèviament, he de dir que tots els membres de la tertúlia vàrem dir NO, cadascú amb els seus motius particulars, però jo avui xerraré únicament i exclusivament dels meus, dels meus motius particulars i intransferibles pels quals no em vaig doblegar davant la seva impresentable actuació, davant el seu modus operandi indigne i roí, davant una actuació “teatral” protagonitzada per un aprenent d’espia i de traïdor.

 

25 maig

6 Cabot en un atac de follia i desesperació incontrolable empra l’insult, gràfic i escrit, envers Maggie Böehm, l’alemanya que anava a les reunions de “Tertúlia...”, per més tard deixar-ho de fer, emperò que va escampant, darrere darrere, això sí, com a covarda que és, a Magdalena Albertí, que Josep Albertí només parlava de Hitler, i sempre parla en català. Es tracta de la solidaritat màxima inqüestionable de Cabot envers Josep Albertí de Taller Llunàtic. Informació extreta del text d’Albertí a Cabot “L’ordre del deliri (Segon dispar)” Thu,Maig 5, 2011 11:58 am .

 

Efectivament, això són paraules de Tomeu Cabot, però basades únicament i exclusivament en la xerrameca xafardera de sa Brèndola Ruïssa, com el mateix Cabot confessa. I aquí és on l’amu en Pep Ruís la caga completament i definitivament, i davant els meus ulls queda enfonsat del tot com a “intel·lectual” i com a persona. Pretendre que noltrus, testimonis directes de la seva actuació enfront de Maggi Böehm, ens féssim còmplices de la seva malsofridura davant les dones, és una cosa que encara no m’acab de creure. No, no puc creure que ni per un moment pensàs que jo m’avingués a aquesta covardia. I, per tant, no em queda més remei que pensar que ell ja ho sabia, i que tot això és en realitat un muntatge per tal que ell pogués sortir per la “porta gran” (bé, en realitat, pel que ell creu que és “porta gran”) d’un afer que li tocava el voraviu de les seves creences “religioses”, molt i molt integristes, i que destapava la seva incapacitat per a relacionar-se d’igual a igual amb les altres persones i posant al descobert els seus estrets “límits”.

Perquè aquest afer de Maggi Böehm no té nom! I que un membre de la Tertúlia Gabellina Destarotada ens hagi posat en la situació crítica d’haver de publicar una portada nostra amb insults a na Maggi, és una acte d’alta traïció que de cap manera es pot passar per alt ni pot quedar enterrat en l’oblit.

En efecte, Maggi és una gabellina d’origen alemany que s’asseia molts de diumenges amb noltrus a la Tertúlia i que, finalment, ho va deixar de fer perquè el comportament mal educat, irresponsable i bravejador de sa Brèndola Ruïssa la repugnava. Jo mateix li vaig haver de cridar l’atenció i demanar-li que per favor deixàs en pau na Maggi. Que un dia de fer bromes i brometes potser es podia suportar, però fer-ho cada dia era una passada de rosca. Supòs que ell s’ho va apuntar al seu memorial de greuges contra mi, però no en va fer gens de cas i va continuar igual.

Ara, a través de Cabot, l’”acusa” que va dient que tot el temps parlava de Hitler i que en Ruís sempre xerra en català.

Quant a la primera “acusació”, puc dir, i els altres testimonis també, que aparèixer na Maggi i sa Brèndola posar-se a xerrar de Hitler i els nazis en general, era tot u. Tant ho feia que arribava a ser molt desagradable, i na Maggi, que efectivament és alemanya i antinazi de tota la vida, ho trobava insuportable, perquè ho era.

Quant a la segona, jo no hi era al davant quan Maggi va fer aquest comentari i, per tant, no sé en quin to ho va dir ni per què. El que sí puc dir és que amb mi na Maggi parla en català i, per tant, em costa imaginar que ens pugui fer retrets d’aquesta mena perquè és una persona oberta a la nostra llengu i a la nostra cultura, i ens respecta.

 

Així ens trobam que sa Brèndola va jugar a dues bandes, ens va espiar, i després contava a la seva manera el que fèiem a les Tertúlies, distorsionant la realitat i utilitzant-nos per a les seves bravejades. Finalment, pretenia que tota la Tertúlia caigués tan baix com ell i ens proposava que ens tiràssim pel penya-segat de la ignomínia més pregona, com si tots noltrus fóssim els seus peons, uns peons sense personalitat ni dignitat. Però aquí es va equivocar de cap a peus.

Perquè noltrus no hem censurat un dibuix (un Picasso!), noltrus hem censurat la seva persona, el seu comportament, la seva traïció, la seva ignomínia, la seva mala llet, la seva mala idea, la seva covardia estratosfèrica i la seva hipocresia.

Mirau! Quan ja ens havia mostrat el famós dibuix (un Picasso, ep!), el 5 de juny, durant la darrera trobada formal de la Tertúlia, es va presentar na Maggi i li va demanar pel seu pare, i ell, com si no hagués romput mai un plat, li va contestar com si res. Vaig sentir vergonya aliena! Vaig comprovar in situ la seva covardia i la seva hipocresia, com també ho feren els altres que estaven asseguts a la taula. Per tant, res del que dic és gratuït ni producte d’un escalfament. Ans al contrari, és producte de l’observació pausada i tranquil·la d’un modus operandi decebedor i impresentable.

Però és que, a més, el mateix 5 de juny, va arribar a demanar a l’amu Antoni Coix si ens aveníem a posar el dibuix en una altra banda que no fos la coberta només per a calibrar la seva reacció i treure informació de la situació, com un vulgar espia.

 

Teatre: comèdia o drama?

A partir d’aquí s’han donat una sèrie de situacions que podem qualificar de teatrals, sempre al cassinu de l’Orient, que jo he descrit en algunes cròniques publicades a Cap Vermell i en les quals ell ha fet un paper ben galdós, posant en ridícul tota la seva trajectòria i evidenciant davant tot el poble de Capdepera que és posseïdor d’una personalitat malaltissa i infrahumana.

 

Primer ens va reptar a parlar de la seva pel·lícula d’una manera fatxenda i estufada. Jo ja n’he parlat, d’aquesta “gran” pel·lícula, i els meus “límits” no em permeten seguir-ne xerrant, perquè pens que ja ho he dit tot, al manco tot el que puc dir.

Això fou el 22 de maig, dins el cassinu de l’Orient, on l’”actor” va actuar sota un atac de pànic i, per tant, va sobreactuar, amb la qual cosa ens va acabar d’aclarir els pocs dubtes que ens podien quedar sobre les seves intencions i, a mesura que s’anava encalentint i creia fer-se gran com un King-Kong gabellí, als nostrus ulls s’anava fent més i més petit, fins arribar a la més gran insignificança i, finalment, se’ns va aparèixer com un emperador despullat, com un emperador presoner del seu pànic escènic.

Després ens va organitzar un aquelarre amb el cassinu i la plaça de l’Orient plens fins a la bandera, que també he descrit en una crònica.

Més tard, insults i provocacions dins el cassinu.

Finalment, un “intent d’agressió” en tota regla davant uns testimonis estupefactes, que de cap de les maneres podien entendre el que veien amb els seus ulls, i del qual jo també n’he parlat en una altra crònica.

 

Amb tot aquest quadre clínic, el seu modus operandi, manipulador, violent i egocèntric ha quedat completament al descobert davant tot el poble de Capdepera i davant totes les persones que l’havíem escoltat, produint una gran decepció col·lectiva de veure com un dels nostrus homus que crèiem més importants, es rebaixava fins a límits insuportables per a la dignitat humana i s’enfilava pels arbres de la incoherència més absoluta com una moneia.

 

Crits, insults i “acusacions”

Però exactament de què m’acusa, aquesta Brèndola? He de confessar que no ho he arribat a aclarir del tot. Entre els crits de “fill de puta” i altres herbes, m’ha dit que he prohibit un dibuix, que he salvat el poble de cometre un pecat, que som el comitè de censura, que vaig a missa i que tot lo dia som amb els capellans, etc...

Després de tot el que he escrit fins aquí, tot això fa riure i em sembla increïble que no hagi pensat, ni per un moment, que potser tenia unes raons de pes que em feien separar de la seva bogeria sense sentit ni senderi.

I crec que les meves raons han quedat prou exposades i clares en aquest escrit.

Però és que, a més, després d’un any d’investigar el meu passat, per tal de poder-me acusar de qualque cosa concreta, en un dels seus judicis macabres i sumaríssims, per suposat!, no ha trobat altre pecat per presentar que dir-me que sóc un hipòcrita perquè vaig publicar un llibre en espanyol.

Això, ho he de reconèixer, és una de les poques coses amb cara i ulls que ha dit entre inflamació i inflamació. Però no és un dispar (ni primer, ni segon, ni tercer!): és un autodispar. Aquest pinxu s’ha disparat al peu pensant que em disparava a mi. Meam si el colló serà ell!

Perquè jo mateix vaig publicar un article on es parlava d’una antologia de poesia catalana publicada a Mèxic en espanyol, on el nostru homu hi sortia traduït, talment com va passar amb mi a Tenerife, on Francisco Croissier va traduir un llibret meu que va publicar l’editorial canària Baile del Sol.

Però no acaba aquí la cosa. De sempre he defensat que el millor que ha fet la nostra Brèndola, en aquesta vida, ha estat la seva producció de crítica literària publicada al llarg de molts anys en diverses revistes.

Bé, idò, una part bastant important d’aquesta producció es va publicar en espanyol a les revistes més representatives del colonialisme espanyol d’esquerres editades al cor de Catalunya, a Barcelona. No a les Illes Canàries, a Barcelona! Aquestes revistes són El Viejo Topo i Quimera.

Si jo, segons ell, he comès un pecat publicant una traducció dels meus poemes en una editorial canària, ell exactament quin pecat ha comès? On és l’autocrítica? Com es menja tot això?

Aquesta acusació, tot s’ha de dir, la va fer ja sense testimonis el 17 de març de 2012, a l’entrada del cassinu de l’Orient, quan suposadament m’havia de matar i els testimonis es cansaren d’esperar la meva mort i entraren a seguir bevent les seves copes que, en veritat, era el millor que podien fer. Ho dic perquè el veig capaç de negar-ho, perquè, com s’ha comprovat, és molt traïdor, mentider i aprofitat. Però ho va dir!, amb una cara desencaixada i traient sabonera per la boca, amb un odi i una ràbia infinites que són filles, com sempre, de la impotència dels egocèntrics i de l’enveja dels traïdors.

 

[Solapa del meu llibre publicat a Tenerife]

 

Unes reflexions finals

Queda clar, per tant, que sa Brèndola Ruïssa ha estat enterrada al cor de Capdepera i amb aquest enterrament ha desaparegut definitivament de les nostres vides i dels nostrus cors. La seva sobreactuació l’ha delatat i ha quedat en pilotes davant tothom. No l’he matat. S’ha suïcidat. Jo només l’he enterrat.

Ara bé, queden moltes coses a l’aire, molts interrogants i algunes coses per dir.

 

1. Els documents no sempre diuen la veritat. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre els historiadors. Els documents despullats de tota mirada crítica i sense la veu dels testimonis poden ser una manipulació.

 

2. Ens va utilitzar per a solucionar els seus problemes de “consciència”, però, com s’ha vist, el tir li va sortir per la culata. Ell mateix va ajudar a crear aquesta gran bolla del Golea, però després es va assustar tant que va entrar en erupció. Es va embullar i volent crear tanta i tanta confusió, es va confondre ell mateix i no va acabar d’entendre la diferència exacta que hi ha entre una tertúlia i un taller.

 

3. I el rigor, del qual sempre ha bravejat, on és? Jo no el veig per cap banda! Ha quedat esmicolat per la seva imprudència temerària de mesclar ous amb caragols i pensar-se que viu en un món de beneits disposats a qualsevol cosa per fer-se notar.

 

4. I en Tomeu Cabot, quin paper hi juga en tot aquest afer? És víctima o botxí? Jo, evidentment, no ho sé. Això només ens ho pot aclarir ell, però ens quedam amb la sensació que s’ha tirat en un pou sense aigu. Són coses de “la solidaritat màxima inqüestionable” amb un fanfarró que ha perdut el sentit de la realitat i també qualsevol mena de credibilitat.

 

5. Aquesta representació teatral ha tengut escenes molt i molt espectaculars, però me n’ha quedat una dins el cap, i és veure aquell homu amb una bossa de plàstic (els dies 13 i 14 d’agost de 2011) passejant el famós dibuix (un Picasso!) suposadament per a acusar-me de la seva censura. Ha estat una imatge patètica veure’l per la plaça de l’Orient amb la bossa: era la viva imatge del derrotat, del desorientat, de l’espia que ha estat enxampat, del cinquena columnista sense connexió amb l’exterior, sense ningú a qui comunicar les seves calúmnies, sense ningú a qui desanimar amb el seu derrotisme.

 

6. Bé, tot això s’ha d’acabar, però em permetré fer una darrera reflexió: aquest individu està molt preocupat per l’eternitat; pensa que passarà a la posteritat i vol deixar ben fermada la imatge que s’hi projectarà. Pensa que l’escriptura ho és tot; la vida no compta per res, i tot això el duu de corcoll, perquè les contradiccions són cada cop més i més grosses. Creu religiosament que val la pena dur una vida miserable en aquest món si el premi és la posteritat. I tot això em recorda coses que valdria més oblidar.

 

Ho torn repetir: tot aquest afer m’ha produït una gran decepció, però són coses que a vegades passen en aquesta vida. Sempre he sabut que érem diferents, però pensava que ens respectàvem. Jo almanco ho he fet fins ara, quan ell mateix s’ha perdut el respecte. Alguns m’han dit: “Qui es colga amb nins, s’aixeca compixat”; “Qui no vol pols que no vagi a l’era”. M’he colgat amb nins i he anat a l’era i potser per això no em puc queixar.

Però la vida..., la vida continua.

 

Després dels luctuosus fets ocorreguts arran de la gran exposició sobre el Golea, que provocaren la dissolució de la Tertúlia Gabellina Destarotada, també vaig decidir suprimir, momentàniament, la meva secció de Documentació Gabellina Destarotada. Ara, però, alguns dels antics membres d’aquella tertúlia hem pensat de fundar-ne una altra amb el nom de Tertúlia Gabellina i Oriental i que també donarà nom a una nova secció que seguirà fil per randa la filosofia gabellina i oriental que emana d’aquestes grans converses llibertàries i de l’intercanvi lliure d’idees i de documents.

Però també he de dir que el número 19, i final, de la secció de Documentació Gabellina Destarotada queda reservat per a més endavant, en què, segurament, se’m presentarà l’ocasió de donar a conèixer un document que fins ara només se’ns ha mostrat de rampellada i que farà entendre el final destarotat d’aquella tertúlia, víctima d’espionatge i d’alta traïció. A més, és molt probable que serà un més dels grans documents gabellins que hem presentat al llarg d’aquests pocs anys en aquesta secció i explicarà per ell mateix la grandiloqüent representació teatral que va tenir lloc el missudia del 6 d’agost al cassinu de l’Orient i que he comentat en una crònica, on l’actor principal era i és l’amu en Pep Ruís i els actors secundaris foren i són l’amu Antoni Cataiol, madò Margalida Botigueta, l’amu en Biel Barona, l’amu en Sebastià Xerafí i jo mateix, l’amu en Miquel Llull, tots ells fills de Quíbia.

[Presentació de la nova secció i de la nova tertúlia, Cap Vermell, 15 setembre 2011]

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

14 abril 2012

 

 

Apèndix Documental

[Per llegir, clicau sobre la imatge]