Ses Macianes

(Aprofitam aquest nou lliurament de les contarelles de Climent Garau per a expressar-li la nostra enhorabona per la concessió del PREMI JAUME RAFART, que atorga anualment el grup Opinió Catalana. Li va ser fet a mans el passat dia 1, a l'hotel Sehrs del campus universitari de Bellaterra (Cerdanyola). Un guardó més en una dilatada trajectòria farcida de reconeixements. I que no sigui el darrer!)

****************

 Ses Macianes, havien servit molt temps a can Cetre.  Compartien les feines entre  l’obrador i la casa. Can Cetre era un component important del paisatge humà i urbà d’aquella ciutat esvaïda que tan bé descriu Màrius Verdaguer.

En el forn de can Cetre s’hi feien unes galletones petites i dolces. Els de la meva generació encara tinguérem la sort de poder-les tastar. Don Gaspar i don Pep Fortesa duien aquell negoci que els venia de l’avior familiar. Els dos germans es posaven el ”guardapolvo” quan de matinada entraven a l’obrador i no se’l treien fins que es colgaven. El color original d’aquella roba seria mal de descriure; tal vegada havia començat per un color de plom o un indefinit  color de canyella clar, però, ben aviat, la  pols “especial” del forn ho agermanava tot.

  Can Cetre estava al carrer de la “Bosseria”, un carrer curt que va del carrer Colom al carrer del Sindicat, i  es tancà quan morí el darrer dels germans, don Pep. Ara és una papereria i encara serva el rètol de can Cetre, d’estil modernista i fet amb rajoles de la Roqueta.

 Don Gaspar Fortesa era fadrí i don Pep, el germà petit, era vidu. Don Gaspar tingué una sensibilitat social que el dugué a exercir una tasca prou evangèlica, tant entorn de la parròquia com a altres institucions; era generós i s’hi abocà amb tota l’ànima. L’Ajuntament dels anys quaranta i el sindicat d’aquell temps li dedicaren un carrer a la barriada de cases, (viviendas protegidas) que es construiren a Son Dureta..

 A Bunyola, ses Macianes vivien a una de les primeres cases, pujant a mà esquerra del carreró de la Comuna. A madò Margalida la coneguérem ja velleta, anava vestida de pagesa amb un mocador de set pams amb uns blens llargs, que li donava un cert aire elegant, duia una coa que acabava amb un floquet negre, imperceptible i discret. Com qui la vegi caminant ajupideta, arrossegant una mica els peus i una senalleta a la mà, tira-tira, pujant pel carrer Major cap a ca nostra. Sempre duia un mocador negre pel cap, posat amb la gràcia de les madones mallorquines, deixant pas a uns cabells blancs que li ennoblien encara més la seva cara de bona dona. Madó Margalida es feia estimar, era pacífica, dolça, pietosa amb discreció, i servant sempre una dignitat humil i encantadora.

 Madò Maciana ho sabia quasi tot, quant a la vida pietosa de Ciutat de la primera meitat del segle XX. Amb el temps, arribà a saber la vida i miracles de la clerecia d’aquella Palma, que ara ens enamoraria si la poguéssim reviure. Aquella Ciutat Esvaïda que ens descriu Màrius Verdagur.  Sabia l’horari de misses de totes les esglésies de  Ciutat; les quaranta hores, els tridus, quins eren els coremers de moda, recordava qui predicà els dotze sermons a la parròquia de deu anys ençà,  ho sabia tot!  A la seva germana no la vaig tractar, però em sembla que una a l’altra s’acompanyaven en la seva vida de ciutadanes forçades a viure a l’espera del moment de tornar al seu món natural del carreró de sa Comuna  de Bunyola.
 
 No semblava que la vida els hagués dut gaires maldecaps, madò Margalida havia servit un temps a cal vicari Pinya, a Bunyola mateix, abans d’anar-se’n al forn de can Cetre. Can Cetre arribà a ser la seva segona casa. A don Gaspar el tractaren poc, ben aviat se’n pujà al cel cap dret i amb qui s’havien d’entendre era amb don  Pep, que era vidu i per tant no tenien cap senyora que els fes els comptes. Les madones de la casa devien ser aquelles dues santes dones; baixaven i pujaven de la casa a l’obrador i de l’obrador a la casa; de la casa a l’església i de l’església a la casa. Aquella era la seva vida. Què més podien desitjar? A la sortida de missa primera es trobaven amb altres donetes com elles i sense haver de comprar cap diari ho sabien tot d’aquella Ciutat del temps de les “cartilles” de racionament.

  Un dia, madó Margalida, s’adonà que don Pep es feia el topadís amb na “Pepe”, una filla d’una botiga de vetes i fils de prop de can Cetre, al carrer de Colom. Estaven a les darreries del més de gener i tot i la fresqueta que feia als matins, peu dret al portal del carrer de Santa Eulàlia, es passaven les darreres noves, quant a les anades i vingudes de don Pep a ca na “Pepe”. Fins que l’escolà de la parròquia els donà la nova que tota la barriada sospitava: don Pep i na “Pepe” ja havien tirat els papers per tal de casar-se com més prest millor i precisament l’esdeveniment es faria a missa primera del dia de Sant Josep. Madó Margalida i sa germana no se’n podien avenir, perquè don Pep encara no els havia dit ni pruna, tot i fer tant de temps que eren a la casa.

 Tot anava a la “callando” fins que el dimarts de la setmana de Sant Josep, don Pep els va donar ordres ben clares: passat demà dijous, dematí, heu de parar taula al menjador, hi heu de posar dues tasses, heu de tenir xocolata preparada i heu de pujar dues ensaïmades del forn, ah!, i també heu de parar el llit de matrimoni.  I... res pus? Res pus!  Quedaren de pedra i ni tan sols gosaren demanar per quines cinc-centes s’havia d’armar tot aquell batibull.
 
 Don Pep era magre i no gaire ben plantat, en vida del seu germà feia el paper de germà petit i el germà gran de fet era el bon cap d’aquella “empresa”. A la barriada, a don Pep, anau a saber el perquè, la gent més xereca li havia tret el malnom de “La Poríssima”. Don Pep era, a més a més, molt devot de Sant Josep.

 Bé, el cas és que don Pep (La Poríssima)  i na “Pepe” es casaren a missa primera del dijous anunciat.  Era el dia de Sant Josep i encara feia fresqueta. Una trentena de persones, comptant els parents de na Pepe, assistiren a aquella missa, un parell més que les que hi solien anar cada dia. Acabada la cerimònia, el capellà acomiadà la feligresia amb l’“Ite missa est”. Resades les tres avemaries i amb el vicari ja dins la sagristia,   Don Pep, “La Poríssima”, es va girar a les quatre beates que havien quedat per veure que passaria i els digué: Bono, com que tots som devots de Sant Josep, crec que no estaria gens malament que li resàssim un Parenostro: Parenostro vos qui estau en el Cel..., i sense més compliments partiren cap a can Cetre.  Quan hi  arribaren, s’assegueren un davant l’altre, es prengueren la tassa de xicolati que tenien preparada, hi sucaren les dues ensaïmades i, una vegada berenats, partiren de viatge de noces, o sigui que prengueren el tramvia de cas Català i passaren tot lo sant dia a l’hotel Royal. El sendemà, ben prest, ja tornaven ser a ca seva i allà es trobaren amb una rebuda de cares llargues per part de les dues “Macianes”, que se sentien molt ferides per a no haver estat informades de res de res i, per no haver estat ni tan sols convidades a participar del berenar de noces, tot i que no es moguessin de dins la cuina.

  Després d’aquesta feta, les dues “Macianes ben aviat es tragueren el davantal, l’entregaren a  na “Pepe” i prengueren el tren cap al carrreró de sa Comuna de Bunyola.