15 – AVARADA DEL “CAPDEPERA” A NA FERRADURA / EL BUC CABLER “SENTINEL II” A SON MOLL
Parlàvem, a l’anterior capítol, de la serradora traslladada des d’Artà a Cala Rajada, concretament a na Ferradura, que es va convertir en drassana per a la construcció, l’any 1919, d’embarcacions. Drassanes que varen muntar ANTONI FERRAGUT “Marió” i NICOLAU GARAU “Bombu”.
Continuant amb aquella narració, ens trobam al 4 de maig d’aquell any, data en què es va efectuar l’avarada del nou pailebot denominat “Capdepera”, propietat dels esmentats senyors, a més d’ANTONI MOLL “Miquelet”, veïns d’aquesta localitat.
L’horabaixa del dia abans ja davallava, dels pobles veïnats, molta gent en carros, bicicletes o a peu, ansiosos tots de poder presenciar l’avarament del nou vaixell. Tot llest, fins al punt que “en comparació d’aquelles jovenetes mudades i empolvorades que esperen els seus enamorats, semblava talment que el barco esperava l’hora de poder navegar, davant la presència de tanta gent curiosa, per sobre les aigües de la blava mar,” segons expressió d’un congregant marià gabellí.
Drassanes de Na Ferradura, durant la construcció del pailebot "Capdepera"
” L’afluència de tantes persones no resulta estranya, donat l’esdeveniment que suposa aquest acte, en tractar-se de la primera embarcació construïda a na Ferradura, amb la qual cosa sembla despertar-se una activitat i un esperit d’empresa per part d’aquests homes d’acció del nostre poble, que ens farà ser capdavanters industrials i comercials, amb més riquesa i medis de vida, enfront d’altres indrets que no han sabut aprofitar l’oportunitat que Déu ha posat en les seves mans”, comentava el batle JOAN VAQUER FONT.
El “Capdepera” oferia una imatge captivadora, majestuosa, disposada a surar sobre les ones, desplaçant 200 tones i enarborant dos pals, per a les veles; 27 metres d’eslora, 7 de mànega i 3 de puntal. El mestre d’aixa, director de la construcció, ANTONI NADAL FLAQUER “Nadal”, fou felicitat com a singular factòtum i foren els padrins de la cerimònia els joves ANTONI MOLL “Miquelet” i MARGALIDA GARAU “de cas Bombu”. Va beneir el vaixell, el rector JOAN TORRANDELL.
Seguidament, fou amollat el buc, que va prendre la davallada en una aclucada d’ulls dels que miraven, fugí de sobre les “anguiles” que el subjectaven i partí suaument per sobre les verdoses aigües. N’era el patró NICOLAU GARAU TOUS “Bombu”, el qual va realitzar, al cap de dos dies, el primer viatge a Ciutat, carregat de llenya, amb total éxit. Era el fruit d’uns operaris que, davallant diàriament per la polsosa carretera de Capdepera a Cala Rajada, durant l’estiu, i desafiant el fred i la pluja a l’hivern, aconseguiren dur a terme la bella realitat d’aquell “Capdepera” històric.
El paliebot "CAPDEPERA" just abans de la seva botadura
A un dinar que posteriorment degustaren propietaris i treballadors junts, en el moment del brindis final, un dels operaris, BARTOMEU MASSANET GARAU “Ros”, amb entusiasme i emoció, va sol•licitar als representants de les autoritats locals, també assistents, “un carrer o una plaça dedicada a Ferragut, Garau i Moll, en agraïment de la classe treballadora que ha trobat en l’empresa un tros de pa amb el qual alimentar els fills”. Els tres empresaris declinaren, agraïts, aquesta petició, però sí que demanaren “la consecució d’una escola per a Cala Rajada, la designació d’un representant de l’Ajuntament de Capdepera en aquest moll de Cala Rajada i el nomenament d’un carter per a repartir la correspondència.
L’activitat a les drassanes de na Ferradura no s’interromp. Quan un passa per davall l’ombra d’aquell pinar, escolta el picar monòton dels motors, els giscos de les serres i la suau remor de les ones. Un nou barco, el “Victoria”, de 110 tones, aparellat amb llaüt de 44 pams, floc i messana – no tan gros com el “Capdepera” – de 21 metres d’eslora, 7 de mànega, 3 de puntal i 194 de bodega, pintat de blanc i molt abrinat, és escomès per part d’aquesta vintena d’homes que tant varen contribuir al desenvolupament del progrés al nostre litoral i posaren en relleu l’esperit d’empresa de les nostres gents.
EL “SENTINEL II”, BUC CABLER
El cable del servei de telègrafs que uneix Mallorca i Menorca, des de la caseta existent a la platja de Son Moll, la qual comunica amb la central de telecomunicacions de Capdepera poble, i des d’allí amb la resta de l’illa, s’està reformant per part d’una brigada de mariners i bussos anglesos amb la col•laboració de zeladors espanyols, mitjançant el vapor “Sentinel II” de la companyia britànica “Eastern”.
El cap d’estació de l’oficina de telègrafs de Capdepera, LLUIS GARAU, juntament amb el cap de línea, BALTASAR BIBILONI, i del director provincial, JORDI ALCOVER, han supervisat les tasques de condicionament del cablejat, que havia sofert importants ruptures al fons de la mar, fins al punt d’impedir la transmissió en morse dels telegrames amb l’illa germana.
A la dreta d'aquesta imatge hi havia una caseta de Telègrafs, des d'on partia el cablejat cap a Menorca.( Foto d' Antoni Flaquer)
La colònia d’estiuejants, en el mes de juliol de 1919, és abundant, i si bé Son Moll es contempla saturada de gent, els treballs del “Sentinel II” han estat motiu de distracció per a aquests turistes que passen dos mesos entre nosaltres, provinents d’altres llocs de Mallorca i, inclús, de per Barcelona.
Instal·alció del cablejat submarí de tèlègrafs cap a Menorca (Foto Ll. Garau)
Per a aquests estiuejants, uns succeïts que tingueren com a protagonistes dues criades de servei del senyor JOAN VILLALONGA “Lloveta”, i també les filles de PERE TERRASSA “Mosson” i de MATEU “d’es Forn”, varen suposar tot un alçurament. Aquestes, per ben poc s’ofeguen a la mar, a un banc d’arena de Cala Agulla, quan prenien els banys, on un “engolidor” els impedí poder sortir de les aigües. A la platja s’hi trobaven el retratista PERE SANSÓ i el carrabiner GABRIEL MORALES, els quals, en veure les al•lotes en perill, sense pensar-s’ho, es tiraren a la mar i aconseguiren rescatar-les.
La Societat de Salvament de Nàufrags els va premiar per la seva manca de por i el seu coratge davant d’una mar embravida.
Pocs dies desprès, en es Carregador, la segona filla de don RAFEL BLANES TOLOSA va caure a la mar, a un lloc de difícil accés. Sense la presència d’algú sullà, la nina s’hagués enfonsat. Per sort, hi havia allí un veterà mariner de 80 anys, MATEU FERRER “Carbó”, que es llançà a l’aigua i la salvà.
Els dos fets varen trasbalsar al veïnatge. Els rescats foren favorablement comentats a les informacions dels periòdics, en els quals alguns assidus de la platja de Son Moll realitzaren comentaris al respecte.
GUERRA A LES MOSQUES
Contingut d’un escrit, datat el 28 de juny de 1919, publicat a un diari de l’època, sense signatura, que la família dels antics propietaris del cafè “La Palmera” de la plaça de l’Orient (avui Banc de Crèdit Balear) guardaven i que els amos de l’establiment, i concretament el fill d’aquests, JOAN FONT “Porret”, varen llegir als seus clients en no poques ocasions.
– ”Ara es el temps millor. Amb l’escalforeta de principis d’estiu, amb l’ambient encara primaveral, les mosques van sortint. Si no frissam ara de fer-los bona guerra, correm perill que vagin creixent de mala manera. Mirau l’estadística de la multiplicació de la mosca: Una mosca a la primeria d’abril representa 12.000 mosques a mitjan maig. A començament de juny ja són 990.000 que, per l’agost, es converteixen en 186 milions”.
Interior del cafè de La Palmera, amb clients i propietaris
¿Qui devia ser la persona, el fenomen, que ho podia comptar amb tanta precisió?.
– ”Idò – continuava el redactor –, matar una mosca, ara, representa matar-ne 186 milions al mes d’agost. La mosca és una bestieta que deshonra els nostres carrers i profana les nostres cases. Empastissa tot el que toca, embruta la llar i amb traïdoria. És un estigma indecorós, una senyal d’endarreriment social, és una manca de poble inculte. Diferents sistemes i enginys els homes han trobat per fer la guitza a les mosques: pales, ventalls, papers amb pasteta, tancar-los la claror, és a dir, fer-lo el buit per tots els procediments. Però el millor sistema per a preservar-se’n i per no encomanar-se’n, és la netedat, la netedat i la netedat. I fugir-ne sempre. ¿Quina malaurada idea fou aquella que va haver de tenir certa monja quan va demanar a Déu que li enviàs qualque cosa per poder sofrir i així guanyar-se el Cel? I..., clar, li envià les mosqu”. (sic)
Sense comentaris.
Bartomeu Melis “Meyme”
