Per tot es parla de retallades; la sanitat pública es retalla; l’educació es retalla; la cultura es retalla; els pressupostos, de qualsevol mena, es retallen per les quatre bandes.
 
Retallar és una cosa molt fàcil. Molts, sinó tots, vàrem aprendre a retallar de petits, amb unes estisores de punta rodona per evitar fer-nos mal.
 
Fer política de retallades és molt fàcil. Si això no em quadra, retallo per aquí o per allà i ja està. Es retallen els salaris i els drets. Es retalla la possibilitat de disposar dels propis diners a moltes persones a qui s’ha enganyat amb uns productes financers que el Banc d’Espanya coneixia perfectament i, per tant, també els governants.
 
Es retalla la guardiola de les persones més humils, cada vegada més pobres.
 
Amb l’empobriment es perden moltes forces: força de treball, força per anar animat a la feina, força per fer pinya social, força per defensar la cultura, per protegir l’educació, per crear una base social forta. Força per fer país.
 
Però no tot està acabat; encara queden forces, per pensar, per analitzar, per escriure. Per veure que, retallant els guanys al sistema financer, els empobrits seguirien consumint i tenint força. Per comprovar que moltes persones, gens solidàries, segueixen aferrades a una poltrona amb càrrec polític per obtenir uns guanys que no es mereixen.
 
Els governants no es retallen el sou, ni les pensions vitalícies, ni els privilegis. Els partits polítics no retallen el número de càrrecs inútils amb poltrona oficial. Els ajuntaments no retallen el número de regidors. No, tampoc volen retallar-se la bena que els tapa els ulls, que els impedeix veure que els retalls s’han de fer d’una altra manera, molt més solidària i molt més ferma, però que necessita força i valentia. Solidaritat i valentia.
 
És evident que, per a unes tisores, no fan falta tantes mans, ens ho van explicar a l’escola bressol. També vàrem aprendre que, per retallar, no podíem tenir una bena posada als ulls.