14. ELS ARTANENCS ADMIRAVEN ELS GABELLINS, L’ANY 1.917
El primer de desembre de 1917, JOAN LLABRÉS , membre d’una associació artanenca, anomenada “Minerva” (defensora dels interessos morals i materials d’Artà) es queixava, amb escrits a un desenari portaveu d’aquella entitat, de la següent manera: ”Moltes vegades hem dit que els gabellins ens guanyen a ser emprenedors en comerç i en indústria i que sempre ens van davant en el camí del progrés. Ara ens donen una prova més del que deim. Feia temps que a Artà teníem una fàbrica de serrar i moldre, devora el Molinet. Era l’única mostra d’avanç industrial a la vila. Fou manejada una partida d’anys per gent nostra i diuen que tots s’hi rompien el cap. Fa poc temps que s’han fet càrrec de la fàbrica ANTONI FERRAGUT “Marió” i NICOLAU GARAU “Bombu”, de Capdepera, i els va vent en popa. S’han fet els amos i ara la traslladen a Cala Rajada, i nosaltres ens quedarem sense res i si volem serrar haurem d’anar a Manacor o a Capdepera. A més, volen muntar unes drassanes per a construir barques per al servei d’alguns comerciants de la localitat. Idò, qué vos pensàveu? Capitalistes artanencs, es hora de deixondir-se i treure “es verdillo!”
Poble d'Artà i Oratori de Sant Salvador.Foto Guillem Garau Amorós
MIQUEL CARRIÓ, un altre “minervista” artanenc, abundava en el mateix tema i, a una conferència o reunió d’associats es lamentava: ”Capdepera, poble de terres pobres i eixutes, cavalca damunt el coll d’una serra de marès, seca i desvalguda. Per no tenir, no té ni senyors, els que aquí deim senyors. Però és un poble industrial que fabrica obra de pauma i això el fa créixer i viure molt millor, en general, que Artà i Son Servera, que són pobles rurals. Socialment, els gabellins són diferents de nosaltres; basta anar a les festes de Sant Bartomeu i fixar-se en el que més miren els fadrins: les fadrines. I és que les al•lotes de Capdepera són polides i regalades, fines i airoses, presumides; els seus vestits tenen el tall de cosidora modista, els seus pentinats són capritxosos i subtils, gasten sabors d’olors fines; canten i ballen amb gràcia i amorosia; i, sobre tot, no duen mocador al cap, i amb això no vull dir que les nostres no siguin també garrides”.
El pintor PEDRO BLANES VIALE sempre ha cercat els seus agraciats models entre les jovenetes de Capdepera. I explica que “aquestes delitoses i eixerides gabellines ens tenen el cor robat, són flors d’indústria i no de la terra. M’objectareu, potser, que a Artà també feim obra de pauma, però aquí ballam amb la més lletja, ja que deixam que ens dirigesquin els elements econòmics de Capdepera i s’ho cobren, naturalment. Compren la pauma a Dènia i Alacant i la venen als artanencs, fent un primer guany. Llavors ens compren l’obra de pauma, el bon bocí o tallada se la mengen els gabellins, mentre a Artà sols rosegam un trist os, un os que arriba massa escurat perquè hagi pogut canviar-nos la nostra condició agrícola en industrial. La serradora que avui parteix cap a Capdepera era l’única manifestació externa de l’industrialisme artanenc, deixant un poble parat, anèmic i trist en aquest sentit. Sempre ens restarà l’agricultura, que és activitat molt noble, però poruga, filla del terrós, i per això terrejam”.
Rafel Lluis Blanes Massanet, pare de Rafael Blanes Tolosa (Foto Guillem Garau Amorós)
ANDREU FERRER advoca perquè Artà pugui deixar de dependre, comercialment, de Capdepera, a causa de la importació dels queviures directament des de Cala Rajada, on arriben en barco: ”Els nostres comerciants semblen conformar-se amb ser senzills revenedors del gènere que Capdepera ens ofereix. Sempre ens hem caracteritzat per la nostra indolència i passivitat. És per això que ara que ja està muntada l’estació de tren al nostre poble, resta l’arribada del ferrocarril per fer més productiu aquest indret i que puguin sortir majoristes de retxa que facin jugar els seus capitals, deixant d’estar supeditats als gabellins. L’excel•lentíssim senyor don RAFEL LLUIS BLANES MASSANET, home bo i virtuós, que sentia per aquest poble una ànsia de pare i protector, franca i desinteressada, fou qui més va fer palesa l’energia – tant dormida, ara – dels artanencs. D’ell n’hem de prendre mostra, perquè perdrem les oportunitats que el progrés ens depara”.
Mai volguè quedar al darrere, la gent d’Artà, malgrat les enveges que envers de Capdepera supuraven diversos sectors del poble veïnat. I tot això per una fàbrica de serrar fusta…
Emplaçament , a Artà, de la serradora trasllada a Capdepera
El 23 de febrer de 1918, a Na Ferradura es comença la coberta del gran magatzem que acollirà la serradora en qüestió. Un grup de fusters adoben gros llenyam per, ben aviat, muntar la primera embarcació de la qual ja n’han bastit la quilla. La barca tindrà 23 metres de llarg i de 150 a 165 tones de desplaçament. Els treballs són dirigits pel mestre d’aixa gabellí ANTONI NADAL .
NOU BATLE I VISITA DEL BISBE
L’estrena pública, com a batle de Capdepera, de JOAN VAQUER FONT tingué lloc el 6 de juny de 1918, amb motiu de la visita pastoral del Bisbe RIGOBERT DOMÈNECH VALLS al poble. A les 7’30 del matí, a l’entrada de Capdepera, ja hi havia una gentada que havia matinat per no perdre’s l’esdeveniment. Havien de conèixer el Bisbe i, a més, felicitar el nou batle. No era per manco. Únicament una brusquina va enterbolir la festa. Als carrers, murta escampada pinotells que es tocaven, banderes a cada casa i arcades triomfals a l’entrada del poble i a la costa de can Capet.
El Bisbe s’endarreria. I compta la crònica que, aprofitant la concorreguda presència de veïnats, el batle va ordenar al saig que, a toc de tambor, fes callar la multitud. Joan Vaquer va llegir el següent escrit: ”Segons una Reial Ordre del Ministeri de Foment, adreçada al director general d’Obres Públiques, s’ha autoritzat l’adequació del camí veïnal des de Capdepera a Cala Rajada, amb una subvenció de 3.906 pessetes. Aquesta quantitat es veurà incrementada amb una aportació – entre l’Estat i l’Ajuntament – de 2.842,43 pessetes”. Per arrodonir el cop d’efecte del novell primer edil, aquest afegí: ”A la fi s’ha aconseguit que “l’estació estiuenca millor de Mallorca” pugui comptar amb una carretera ampla – fins aleshores no s’hi podia circular – i que, ben segur, cobrarà molta més animació, ja que aquesta subvenció és tota una doblerada, indispensable per fer les obres”. Una forta ovació del públic allí congregat, content amb les paraules del batle, va coincidir amb l’arribada del Bisbe, que degué creure que els aplaudiments també anaven per a ell. Aquests es perllongaren quan el batle va besar l’anell del Bisbe. 
Nicolau Garau - de Ca's Bombu-, un dels propietaris de la serradora
A la placeta de l’església s’hi havia aixecat, amb pals i rest de murta, un artístic templet que tenia, als quatre costats, les banderes espanyola i mallorquina, l’escut del Bisbat i de l’Ajuntament, amb una catifa plena de flors naturals. La banda de música interpretà la “marxa d’infants”, mentre el Bisbe donava a besar l’anell pastoral i les filles de la Puríssima i els nins del cor parroquial cantaven, molt ajustadament, “amb el cor ple d’alegria i vessant de sant amor/ vos rebem en aquest dia/ oh il•lustríssim senyor/ A la Verge de l’Esperança/ en premi del vostro zel/ demanam vos don gaubança/ i desprès lloc en el cel.”
Va cridar molt l’atenció la nombrosa presència d’homes – era dia feiner – i unes set-centes persones varen anar a combregar. El Bisbe va administrar la confirmació a 138 nins i 118 nines i foren padrins de la cerimònia el nou batle Joan Vaquer i la senyora MAGDALENA MELIS GINARD.
A continuació, el Bisbe visità totes les escoles del poble: la dels nins, la de les nines, la de ca les Monges – a les religioses les atengué en audiència particular a porta tancada – i la del col•legi dels Ligorins de Sant Alfons, on li presentaren els membres de la Congregació Mariana, secció major i menor, que li reteren homenatge, al mateix temps que al Batle.
CAP AL CASTELL.- “Un crit humil d’alabança” fou el lema del poble de Capdepera, que ajuntà harmònicament, en presència del Bisbe, dues aspiracions: la restauració del venerat i quasi ruïnós santuari de l’Esperança i, a més, la reparació del tabernacle (retaule) dedicat a la Verge. Tres senyoretes, MACIANA MARIA VIDAL, BENVINGUDA MOLL i VICTÒRIA VAQUER havien dirigit unes funcions artístiques, amb altres al•lotes, a benefici dels esmentats fins i interpretaren, davant el Bisbe, diverses cançons i feren un recital de poesies. Es patentitzaren íntims sentiments per part del nombrós públic assistent, i amenitzaren la festa els ritmes de la banda de música, en homenatge de la Mare de Deu del Castell: ¡Salve, Spes nostra!.`
Retaule de la Mare de Déu de l'Esperança, al castell de Capdepera
El batle Vaquer va agrair la presència de la destacada autoritat eclesiàstica i el seu seguici i va demanar la intercessió del Bisbe per poder rebre una ajuda per a culminar la necessària restauració del temple. Les famílies propietàries del Castell, els FUSTER VALIENTE i QUINT ZAFORTEZA, comptaren amb una representació a la visita pastoral, mitjançant dos dels seus fills, segons escriu, sota el pseudònim del “Halcón de Idalia”, un redactor del “Correo de Mallorca”, els quals donaren ànim al batle i als veïnats devots de la Verge “perquè escometin, sense cap interferència per part nostra, les reformes necessàries per tal de dignificar, d’aquesta manera, el recinte“. Confirmaven així l’altruista desig de la propietat envers el poble, perquè aquest pogués utilitzar el Castell i l’Oratori com millor ho consideràs.
I acaba la crónica: ”I mentre els colors roig i gualda enlluernaven les retines dels allí presents, les notes marcials de la banda ressonaven en l’oïda i les pregàries pujaven amb un arpegi d’esperança cap el trono maternal de la Verge del Castell. Mentrestant, la comitiva acompanyava l’il•lustríssim RIGOBERT DOMÈNECH i VALLS, quan aquest sortia del vetust monument, enfilant des de la plaça del Ajuntament el retorn cap a Ciutat, amb crits fervorosos de ¡¡Visca el Bisbe!!".
Bartomeu Melis “Meyme”
