Aquell 1r d’octubre de...1939.
Ja han passat 72 anys, quan tal dia com avui, dia de la Exaltació a la Caporalia del Estat Espanyol, del “invicto” gallec (per més senyes d’El Ferrol) Francisco Franco Bahamonde, que exercí aquest càrrec amb mà dura, fins a la seva mort el 20 de nombre de 1975, desprès de una molt llarga agonia. Va morir al llit com pocs dictadors, al costat del braç incorrupte de santa Teresa d’Àvila, santa que no li va fer punyeter cas, supòs que per les seves sentències de mort dictades pocs dies abans del seu traspàs.
Ben veritat és que el pas del temps és el millor jutge, inclús molt millor que els d’aquest Constitucional, per esborrar de les persones la memòria, ja que avui ningú ha parlat d’un esdeveniment que va marcar la vida d'Espanya, d'Hispània i dels Països Catalans, i no pel seu bon govern, més aviat per una dura dictadura i una molt forta repressió.
Un parell d’anys desprès, no me'n puc recordar amb certesa, anàvem a la escola de Capdepera, la qual estava ubicada damunt la Sala, allà on avui se situa avui el departament d’Urbanisme. Teníem un mestre valencià que nomia Ricardo Gil Baldovi i que festejava la mestra de les nines, Barita Pou Arnica. Cec que posteriorment arribaren a casar-se.
Aquest mestre, Ricardo, era feixista -la seva indumentària el delatava, anava sempre amb la camisa blava, i l'escut de la falange brodat, el jou i les fletxes-, fumava en pipa i propinava càstigs pegant amb un regle llarg que tenia damunt la taula sobre la mà oberta del alumnes que haguessin fet alguna cosa no acceptable segons personatge en qüestió.
La nostra salutació en entrar a l’escola era totalment feixista, la mà estesa dient “buenos días”, per després tots drets cantar el “Cara al Sol”. Ja vos podeu imaginar que tota l’ensenyança es feia en la llengua de l'imperi; la nostra estava totalment prohibida i arraconada
Mogut per l’eufòria de la seva victòria feixista, ens proposà a tots els alumnes escriure una carta al “Caudillo” d'Espanya per a felicitar-lo per l’aniversari de tal exaltació. Quines coses podríem escriure nins de 7 o 8 anys? Quina pena no haver-me quedat una còpia del que vaig escriure! I ens contestaren. Va ser la meva sorpresa i crec que també la dels altres alumnes. La carta venia no sé si del seu secretari particular, o quina funció tenia en aquells moments, però el que ens va respondre era el general Francisco Franco Salgado-Araújo. Supòs que era un familiar seu, pels llinatges.
Aquesta carta la vaig guardar fins alguns anys desprès, segur que va quedar per Zamora, on vaig residir uns anys. Què degué pensar el meu pare quan va veure aquella missiva feixista? Ell, que va ésser represaliat per aquesta gent i condemnat a mort! No li degué fer molta gràcia. Que jo recordi, no crec que me'n fes cap comentari. Eren els anys d’aquell llarg silenci, com tan magistralment canta Raimón.
Que mai quedi en l'oblit, per a les futures generacions, l’actuació d’aquells que volien salvar la Pàtria, imposant la tortura, la repressió i la mort de tantes persones que no compartien els seus ideals.
Joan Espiritusanto
