LA BIBLIOTECA DEL GOLEA

Francesc Pujols i Salvador Dalí,

amb Met Miravitlles pel mig

Conta Jaume “Met” Miravitlles a Gent que he conegut que els tres homus de Salvador Dalí eren Josep Pla, Antoni Gaudí i el filòsof de Martorell Francesc Pujols. Ho llegia al Carregador, centre dalinià de l’Univers, després de prendre’m un bany de mar d’aquells que feim els gabellins tots els estius de la nostra vida per tal de no perdre el temps en coses inútils i temporals.

El llibre, però, conta moltes més coses, evidentment, i coses importants, moments històrics irrepetibles i personatges potser també irrepetibles i fins i tot inconmensurables. Prieto, per exemple, o Marianet. Del primer, de Prieto, es diuen coses molt gruixudes, però verídiques i fins i tot actuals. No era ni de dretes ni d’esquerres; era tan sols un patriota. Un patriota de la part jacobina del nacionalisme espanyol... És a dir: allò que avui en dia representen els socialistes. Tant llavors com ara, no sabríem dir si ha estat pitjor aquest nacionalisme suposadament d’esquerres que el nacionalisme suposadament de dretes que va tenir la seva més cruel expressió en el nacional catolicisme i ara ho fa amb el tedetisme més espantós. Pitjor per al nostru país, volia dir. I la veritat és que no sé què contestar! Finalment aquests dos nacionalismes juguen a Cánovas i Sagastas amb un gran esperit destructiu. La seva següent representació serà el proper 20 de novembre, data molt recordada per tots ells i per tots noltrus.

Però no era d’això que volia parlar avui, que volia destacar d’aquest llibre.

El mateix dia que el llegia allargat sobre les pedres dolces del Carregador, al vespre vaig anar a un concert de Roger Mas a Sant Salvador, i aquest concert va acabar amb una cançó titulada “Oda a Francesc Pujols”. Fou casualitat, però les casualitats catalanes mai no són casualitat. I per això me vaig decidir a escriure aquest article publicitari sobre el llibre de Miravitlles, on podeu llegir aquest text de Francesc Pujols de més avall que Salvador Dalí declamava al famós Met dret damunt el llit de l’hotel Saint Regis de Nova York amb un pijama sense calçons, en el qual fa una comparança entre l’escudella catalana i el seu pensament filosòfic i religiós. En acabar la lectura, Dalí va tenir un atac agut d’apendicitis, ingressat en un hospital i operat d’urgència.

Poc després, des de la seva convalescència, va enregistrar els seus famosus Set Punts amb motiu d’una exposició sobre el gran Gaudí, i en el punt número 6 deia:

Proclamo Francesc Pujols —el millor i el més gran amic de Gaudí—, el qual ningú no sap qui és, com el més gran geni filosòfic del nostre temps. Pujols demostrà que Gaudí era un fanàtic de l’art grec, del classicisme de Pratxíteles, Fídies, Apel·les. Gaudí creia que aquell fou el període artístic més perfecte de la humanitat.

Ara, però, llegiu el text de Pujols que Dalí va declamar —Dalí!— damunt un llit d’hotel novaiorquès:

Com a conclusió final, només em resta dir, me ve al cap, la següent interrogació: com és possible que un país com el nostru, amb personatges com Dalí, Gaudí, Met i Pujols, s’hagi vist i es vegi sotmès als Prietos d’ahir i d’avui i es limiti a mirar el canvi de torn entre Cánovas i Sagasta fins al dia del judici final?

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

Miravitlles i Dalí havien de sortir junts a Le chien andalou d’aquesta manera.

Roger Mas

“Oda a Francesc Pujols"