RONDALLA ELECTORAL

Això era i no era,

bon brou faça la cadernera,

per tu un amud

i per jo una barcella.

En un temps molt llunyà i en un país ignot, els homes jugaven a un joc força estrany. El vos contaré. Es presentaven unes paperetes, el seu nombre podia variar, diguem que per costum solien esser entre cinc i deu, i en cadascuna hi figurava una llista ordenada de noms. La gent n’havia d’escollir una i només una i introduir-la en un caixonet; d’aquesta acció se’n deia votar i no executar-la era considerat una transgressió de les normes socials entre els estaments més apocats. Després es contaven i en funció del seu nombre i d’una fórmula molt complicada sortien els noms de les persones que s’encarregarien de governar el poble. La gent havia d’endevinar quina seria la llista més votada.

N’hi havia -aquells qui no acabaven de comprendre la mecànica del joc i quatre extravagants-, que es limitaven a elegir la llista en què hi figuraven els noms de les persones que, al seu judici, eren les més preparades per a dirigir el poble; però no era divertit i no tenia cap mèrit. La majoria intentava endevinar què votarien els altres i així poder fer coincidir el seu vot amb el dels guanyadors.

Altres feien apostes més arriscades i una vegada convençuts de conèixer la llista guanyadora dipositaven dintre l’urna una altra papereta perquè, segons confessaven, tot i saber quina seria la guanyadora, ells apostaven a col•locat per a minimitzar la diferència de vots entre les llistes. Aconseguir-ho era complicat, però hi havia veritables cracks en aquest art. Això vos pot semblar molt difícil i vertaderament ho era.

I encara n’hi havia, experts tafurs del joc electoral, que per fer-ho més emocionant feien dependre el seu vot del que suposadament decidirien els homes que figuraven a les llistes, ja que, com hem dit, es triaven segons una complicadíssima fórmula, i podia succeir que es muntassin coalicions i que persones que figuraven a paperetes distintes s’ajudassin entre elles per a dirigir el poble i, per si se donava aquesta situació, havien de calcular les probabilitats que homes procedents de distintes llistes poguessin col•laborar entre ells, un joc amb moltíssimes variants que posava a prova la intel•ligència dels electors, un sodoku per a vertaders professionals.

I perquè vegeu l’interès i els coneixements que assolien els jugadors, per difícil i impossible que us sembli de creure, heu de saber que en totes les eleccions una majoria encertava amb la llista guanyadora, fet que duia que l’endemà, coneguts els resultats i donat per escampat el joc, sempre hi havia algú que, empès per l’eufòria, se sentia obligat a dir, amb més raó que un sant, que “el poble és savi i mai no s’equivoca”.

Aquest entreteniment es repetia cada quatre anys i despertava autèntiques passions, de fet era el més practicat, amb diferència, pel poble. Ni el football, ni el basket, ni el judo, ni la cria de canaris, ni els jocs de cartes, ni el ciclisme, ni la petanca, ni la pesca amb canyeta ni cap altra joc arribava, ni de prop, als practicants del vot. En les temporades en què s’obria la veda, els diaris, les ràdios, les televisions i internet anaven plens d’enquestes, d’informacions sobre les persones que figuraven a les paperetes, d’opinions d’experts i de sondejos d’opinió, i a mesura que s’atracava el dia, més i més s’entusiasmava la gent i no parlava d’altra cosa.

Direu que era una manera ben curiosa de triar els que havien de comandar; però en aquell temps i en aquell país remot hi vivia una gent molt exòtica i nosaltres no la podem comprendre ni l’hem de jutjar.

I qui no ho cregui que ho vagi a cercar.

//llucià rinyon//