Les mútiples personalitats de Pessoa ens estalvien la feinada de discutir si va de veres o va de bromes aquest conte sobre un banquer anarquista. En tot cas, això és un conte, però un conte que conté unes grans dosis de filosofia política.

Un tipus és anarquista des de jovenet i pretén seguir essent-ho, perquè considera que només hi ha dues alternatives en aquest puta món: societat burgesa o societat anarquista. Tot el que hi pugui haver entremig ho troba una bajanada per la qual no val la pena perdre-hi ni una mil·lèssima de segon del nostru preuat temps. I ja el tenim organitzant-se amb altres companys per passar a l’acció: propaganda i també propaganda pel fet. En fi, tot allò que feien els anarquistes i que molts (o alguns) segueixen fent.

Però per lluitar per tot allò que és natural s’ha de lluitar contra les ficcions socials: diners, pàtries, famílies, religions, estats, escoles, etc., perquè són ficcions socials creades contra la natura mateixa de l’homu i cal eliminar-les de socarrel per tal que torni la llibertat sobre la terra i l’homu pugui ser ell mateix una altra vegada.

Però descobreix que organitzar-se per enderrocar la podrida societat és una altra ficció social, que tanmateix uns manen i els altres obeixen, que no tothom té la iniciativa per a fer coses, sinó que esperen que altres els diguin el que han de fer. I arriba a un resultat: no es pot manar ni tampoc es pot auxiliar a ningú. En conseqüència, tothom s’ha d’alliberar a si mateix. Cadascú ha de fer feina pel seu compte per tal de poder arribar qualque dia a la societat natural i alliberada del futur.

Perquè manar i auxiliar van en contra de la teoria anarquista i, per tant, és un contrasentit utilitzar-ho per a canviar el món, perquè la seva utilització canvia, de fet, la concepció anarquista.

Bé, les persones “normals” i “mortals” diríem que arribats en aquest punt ens trobam en un atzucat del qual no podrem sortir mai. Volem canviar la societat però tampoc podem fer res que vagi en contra de l’estat natural  i lliure de les persones. Idò?...

Idò la solució, pel nostre estimat banquer anarquista, és, com hem dit abans, que cadascú s’ha d’alliberar a si mateix, sense importar-hi gens ni mica els mitjans que s’utilitzin i ell, per tal d’alliberar-se de la ficció social dels diners, el que fa és enriquir-se d’una manera bestial, sense mirar prim. Així, diu, arriba a la conclusió que l’únic vertaderament anarquista de tots els seus companys ha estat ell mateix.

Bé, més manco aquests són els fets. Els pensaments i teories que es poden despendre de tots ells ja és tota una altra cosa, que requeriria molt de més temps de pensar i exposar. Que cadascú n’extregui els seus resultats després d’haver llegit aquest llibret de Fernando Pessoa que es fa en un no-res, perquè és curtet, molt curtet, però també, tot s’ha de dir, pens que és de llarga volada.

Fernando Pessoa: El banquer anarquista. Barcelona: Edicions de la Magrana; Edicions 62, 1988. Versió catalana de Manel Guerrero.