Març, 9 del matí / L'Agulla

Us heu demanat qualque vegada quins degueren ser els primers ulls que, quan la història encara no s’escrivia, es passejaren per una llenca de polsim d’or, que cap criatura encara no havia petjat mai abans, su ran d’un mar de maragdes i robins, que avui coneixem com l’Agulla?

A les 9 del matí, d’un dia de març tebi, perfumat de salnitre, l’Agulla se’ns ofereix, virginal, immaculada, com si milers de peus no hi haguessin deixat mai la seva empremta. En aquestes circumstàncies, inevitablement, ens envaeix un sentiment de possessió, com si tot això fos nostre, com quan érem petits, com si no hi haguéssim de renunciar en arribar l’estiu.

Aquí baix, ran de mar, amb l’oratjol indolent de mestral netejant aigua i cel, ens sentim còmplices de tot el que els homes no hem estat capaços de fer, i còmplices, també, del miracle de la supervivència d’aquesta obra de déus immensament generosos que és l’Agulla.

Ens costa fugir de la platja, quan la platja és tota nostra, abandonar aquesta deixa de totes les perfeccions i tornar a la vulgaritat del nostre món humà. Sols ens reconforta saber que, en arribar l’hivern, de bell nou, l’Agulla se’ns oferirà, irresistible, provocativa, i nosaltres hi tornarem, esclaus per sempre del seu encís ancestral.