Les modalitats

Benvolgut Joan,

Més o manco ens coneixem, o almanco sabem mútuament quina és la nostra jeia ideològica. I, malgrat les diferències que és segur que mantenim en molts d’aspectes, estic igualment convençut que això no és un obstacle ni per al respecte mutu ni per a una discrepància cordial.

Des d’aquesta premissa, que esper que compartesquis, vull expressar-te públicament la reacció que em va provocar la teva intervenció en el darrer ple ordinari de l’ajuntament, del passat dia 1 de desembre. En aquella sessió es va aprovar una moció, mitjançant la qual s’insta les institucions públiques de les Illes Balears a promoure les mesures necessàries per restablir el català en el lloc que li correspon com a llengua pròpia de les Illes Balears i a garantir que tota la població la conegui i sigui considerada com un dels elements identificadors de la nostra societat.

El debat de la moció va ser sucós, o almanco a mi m’ho va semblar, a partir de la teva intervenció. Vares defensar el teu rebuig i el del partit que representes, tot emparant-te en la legislació vigent, la qual, a parer teu, s’aplica de manera esbiaixada i sempre a favor del català. I, per tant, en detriment del castellà. En tot cas, la teva va ser una argumentació ben documentada, tot i  que jo cregui que argumentares en fals. Sense oblidar que aquest no és un rebuig unànime, ja que en distints pobles de Mallorca el PP hi ha votat a favor, i en altres cassos s’ha abstingut.  

En la teva intervenció, no vares negar ni la denominació de la llengua que aquí es parla ni la unitat d’aquesta llengua amb la d’altres territoris de la nostra àrea lingüística, i això ja és d’agrair. Però les intencions del líder de la teva formació, José Ramón Bauzá (qui també va rebutjar la mateixa moció a Marratxí, d’on és batle), tot i haver-se temperat una mica, són preocupants. Setmanes enrere va parlar, senzillament, de derogar la Llei de Normalització Lingüística, i posteriorment, davant l’alarma i la polseguera que aixecaren les seves manifestacions, va recular i digué que “quan he parlat de derogació, em referia al Decret de Mínims”. Ara, ni Bauzà ni tu mateix (crec), ja no parlau de suprimir la Llei, però sí de modificar-la, perquè, per xemple, el català deixi de ser un requisit per a accedir a la funció pública, i que ni tan sols sigui un mèrit.

Així mateix, els líders populars –Bauzá dixit– considerau que nosaltres deim tassó i no got, o capell en comptes de barret, i que no hem de consentir imposicions lingüístiques provinents de Catalunya. La resposta de la consellera Joana Barceló va resultar simpàtica i contundent: “A Menorca deim got”.  Per cert, el tassó també és usat en el País València, en el Priorat o en el Rosselló, a més de poder-lo trobar en l’admirable ” Canigó” de Verdaguer. I la paraula got, l’Alcover-Moll la recull des de Ramon Llull ençà, a Martorell, a Sant Vicenç dels Horts, a la Plana de Vic, a Barcelona, a la Vall d’Àneu, evidentment a Menorca i... a Son Servera i Artà! I ara, de regal, algunes locucions i refranys al voltant de la paraula barret, totes elles pròpies i ben pròpies de Mallorca i Menorca: Ca, barret!; Ser petit com un barret; Anar barret alt; Si s’enveja fos tinya, tothom duria barret; Cap sense barret, tothom hi té dret; i acab l’exemple amb una cançó popular de Campos: “Es barret que m’he comprat / és lleuger i bo de dur; / però es que m’has posat tu / és un poc massa sobrat”. Tret de localismes molt estrictes (com els estiragassons de Felanitx) em don en coratge de trobar, al llarg i ample de l’àmbit lingüístic del català, la presència de qualsevol paraula que em vulguis proposar, de nord a sud i de ponent a llevant. No és cap mèrit, basta consultar l’esmentat Alcover-Moll. Mira si ho és, fàcil, comprovar que les “modalitats” no ho són tant, o que en la majoria de casos no ho són en absolut. Però només podem dir tassó i capell, segons Bauzá, por supuesto. De què es tracta, al capdavall? D’empobrir la llengua i de no conèixer-ne ni un sinònim? Com més magra, millor, quatre paraules per conversar dins eL bar, i prou?

D’això, en deis defensar les modalitats. Tu mateix, a fi de donar suport a aquest punt de vista, en distintes ocasions vares insistir que l’Estatut recull que la nostra llengua és la catalana pròpia de les Illes Balears i, per tant, amb tots els matisos que vulguem, una llengua particular, diferent, la pròpia d’aquestes illes. Quatre “modalitats”, pel cap baix. Però l’Estatut no ho diu, això. L’article 4 diu, exactament: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”.  La redacció d’aquest article, en el seu moment, dugué coa, precisament per a evitar que, algun dia, arribàs un Bauzá que pogués interpretar que el que aquí es parla és una llengua distinta de la que ens és comuna. A l’article en qüestió, l’aposició ”própia de les Illes Balears” és explicativa i no especificativa, perquè va separada per una coma. Ai, la coma! Idò sí, la coma.

Miraré d’explicar-ho: si dic “el cavall negre” no m’estic referint a qualsevol cavall, sinó a un de determinat, perquè amb l’adjectiu he volgut especificar el nucli del sintagma, n’he volgut concretar i restringir el significat. Estic parlant del cavall negre, no del roig. Si l’article de l’Estatut no dugués coma, diria el que potser tu voldries que digués: la llengua catalana pròpia de les Illes Balears. Aquesta llengua i no una altra, aquesta modalitat, o aquestes modalitats i no les altres. Seria una cosa com si l’estatut andalús digués que allà hi és oficial el castellà propi d’Andalusia.

La coma, però, converteix l’aposició en explicativa i no restringeix el significat del nucli. Un exemple, també: “Capdepera, municipi de Mallorca”. Capdepera continua sent Capdepera, i l’aposició només pretén afegir un circumstància que no és determinativa ni del tot necessària, ja que si suprimim el fragment explicatiu, la precisió significativa del text es manté. Hem afegit informació, simplement. També el sintagma ”la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears” conté, en virtut de la coma, un element explicatiu, i això vol dir,  ni més ni pus, que aquí parlam la llengua catalana, incondicionalment, i precisament ho feim perquè, segon diu l’article, és la pròpia de les Illes Balears, és a dir, que és la nostra, i li conferim, tot seguit, el rang de llengua oficial.

Un exemple final, per mirar d’esbargir qualsevol dubte: “Els humans que són intel·ligents sempre se’n surten” / “Els humans, que són intel·ligents, sempre se’n surten”. A la primera oració he especificat quins són els humans que se’n surten: els intel·ligents, i només aquests. A la segona, en canvi, no m’estic referint a uns humans determinats, sinó a tots els humans i venc a dir que se’n surten precisament perquè són intel·ligents. La llengua catalana, és la nostra, tota ella, sense restriccions, amb totes les seves modalitats, siguin quines siguin i d’on siguin. Això diu, l’Estatut.

Em sap greu haver fer aquesta  afirmació: les maniobres de Bauzá, que aquí representes, són les pròpies del gonellisme dels anys 70. És l’anticatalanisme pur i dur, que dóna tant de joc i, pel que sembla, tants de rèdits electorals.

Avui no parlaré del Decret de Mínims, ni d’altres aspectes en matèria educativa, ni de l’ús social de la llengua, ni de l’administració pública, perquè ja m’he allargat massa, però promet fer-ho en un futur immediat. El que vull fer, en canvi, és acabar amb unes paraules del professor Gabriel Bibiloni sobre això de les modalitats, perquè són molt més aclaridores, evidentment, que les que jo hi pogués dir: El problema és que sempre que es parla de modalitats lingüístiques, formes idiomàtiques, estàndards i altres herbes —l’esport nacional—, ningú no sap de què va la cosa: és un mer diàleg o una suma de monòlegs de sords. Quan es parla de les formes lingüístiques pròpies mai no sabem si hom parla de prebe i joriol o de pens i pensam. Totes “formes pròpies”, però una cosa és el mer dialectalisme d’espardenya i una altra ben diferent les formes de la tradició literària avui reduïdes a l’àmbit insular però altre temps usades —en molts de casos— en totes les terres de la llengua. O els mots “balears”, la immensa majoria dels quals, si no són usats a Barcelona, els podem trobar ben vius a comarques diverses de les terres continentals. Ningú, absolutament ningú, no ha pensat mai a arraconar aquestes darreres formes i paraules, ni tenen per què ser considerades menys estàndards que les altres, i, per tant, l’escainada és sobrera.

Idò!

Bé, Joan, aquestes retxes no pretenen convertir-te a res. Tu i jo continuarem aferrats a les nostres conviccions, segurament. Però sí que vull dir-te, per acabar, que  els teus arguments, en matèria lingüística, no em sembla que responguin precisament a conviccions sinceres i profundes, sinó a una estratègia política –que tu negaràs–, perquè consideres que t’és beneficiosa.

Repetesc el que t’he dit inicialment i ho amplii: Esper que els punts de vista discrepants que tenim en relació a la llengua que tots dos parlam, no malmetin gens ni mica les nostres relacions personals.

Ben cordialment,

Jaume Fuster


PS - Per a conèixer a fons quina és la modalitat lingüística que proposa el Sr. José Ramón Bauzà, recoman una visita al blog del professor Bibiloni. Clicau aquest enllaç

http://bibiloni.cat/blog/index.php?s=+bauz%C3%A0&image.x=8&image.y=13