Com manco en fan, manco ganes. I això és el que em passa a mi. Darrerament escric poc, i de cada vegada tenc menys escriguera. I, a més de la peresa que l’edat intensifica, aquesta mateixa edat em procura també un acreixement del sentit del pudor, un major respecte pels lectors i l’evidència – que experiment personalment cada dia – que anam sobrats de missatges i que, per tant, se’ns fa difícil pair tot el que se’ns ofereix indiscriminadament. Eduard Punset (El alma está en el cerebro) ens recorda que el nostre cervell computa aproximadament onze milions d’unitats d’informació o bits per segon procedents de l’exterior, dels nostres sentits, per bé que la major part no s’elabora conscientment. De manera conscient, com a molt, podem manejar uns cinquanta unitats per segon.

Bé, ja em perdonareu la disquisició inicial, que no té cap altre objecte que disculpar-me per escriure aquest article, tan prescindible, i que, sabedor de la sobreoferta informativa que tots patim, quedau absolutament exonerats de llegir.

Som-hi. De llengua, de la nostra llengua, el català, és que vull parlar. Com quasi sempre, d’altra banda. I és que aquest és un tema que sempre ofereix motius per a sotmetre el meu estat emocional a no poques convulsions. Naturalment, a la meva edat, ja hi hauria d’haver posat call, però, si no ho he aconseguit fins ara, difícilment mudaré de jeia, per quatre afaitades que em queden.

I parlant d’afaitar, sapigueu que jo, d’al·lot, vaig fer de mosset de barber, allà on avui hi ha el restaurant Can Maia, amb en Toni Bauzà. S’havia d’aprendre un ofici i aleshores, aquell no era pitjor que cap altre, ni molt menys. Si feia bon temps, els mariners només venien un pic per setmana a la barberia, i a mi, que feia les saboneres abans de l’afaitat, em costava reblanir aquelles barbes talment gatoves. Aquells homes s’expressaven en un català de Mallorca ben genuí, encara poc interferit pel castellà, i no diguem per l’anglès. De fet, el català era l’única llengua amb què eren capaços d’expressar-se amb certa fluïdesa. Era la mateixa llengua que jo havia escoltat des del bressol, i la mateixa que feia servir el padrí Jaume per a contar-me rondalles, o la que emprava jo mateix per anar a comprar galetes d’Inca a can Pere Antoni o per jugar amb els amics.

A l’escola vivíem en una mena de diglòssia no reconeguda. El mestre Vicenç Nadal (que acabaria convertint-se en el meu sogre) ens parlava habitualment en català, però els llibres eren en castellà, i aquesta va ser l’única llengua de la qual en vàrem aprendre les primeres nocions de gramàtica i l’única amb la qual escrivíem. Amb el “mallorquí”  ens comunicàvem amb la resta de persones de la nostra comunitat, l’únic mitjà de transmissió oral, però d’aquesta llengua, que paradoxalment era l’única que es parlava, no se’n parlava. Com si no existís. Oficialment, no existia. Parlàvem una llengua que no existia.

La primera afirmació significativa que record haver escoltat en referència al català va ser que era un dialecte del castellà! I ho vaig donar per bo. Devia ser així, perquè les coses importants es feien en castellà: el cine, la ràdio (encara no hi havia televisió: sí, hi ha gent com jo mateix que vàrem sobreviure a pesar de no tenir televisió), els diaris, els llibres... I jo vaig assumir la poca importància del català, que no servia per a cap d’aquestes coses importants. Jo, clar, era del Real Madrid! Aleshores no tenia ni idea que ens governava per una dictadura militar que, entre d’altres coses, estava intensificant el setge sobre el català, un setge que es mantenia ininterromput des del segle XVIII, arran de la Guerra de Successió. No, no en sabia res, de tot això.

Obrir els ulls a la veritat i adonar-me de la presa de pèl de què havíem estat objecte la gent de la meva generació no es va produir fins a finals dels anys 60. Aleshores, gràcies a persones que ara no esmentaré (però que duc dins el cor i a les quals mai podré pagar les lliçons de ciutadania que em dispensaren), no sols vaig veure clar que ens havien pres el pèl, sinó que a més ens havien segrestat una part importantíssima de nosaltres mateixos. No coneixíem la història del nostre poble, no coneixíem la gramàtica de la llengua en què ens expressàvem, no sabíem res dels nostres escriptors ni de la seva obra... No sabíem ni qui érem.

Quan vaig ser capaç de caminar pel món de les idees pel meu compte –segurament amb poc criteri, però decidit a recuperar el temps perdut–, i vaig tenir ocasió d’entendre la putada que ens havien fet, també vaig veure clar que la meva primera obligació era establir un pacte de fidelitat amb la llengua dels meus avantpassats. Ningú –ningú!– tenia dret a furtar-me el que era meu. Ni l’Estat. Ni Déu. En nom de què, o de qui, se’m podia exigir que renunciàs a una llengua que em connectava directament amb el món i me’n possibilitava la interpretació?

Han passat 35 anys des que morí el dictador, i 32 des que s’aprovà la Constitució que jo –ja he esmentat el meu poc criteri– vaig votar favorablement, tot pensant que en aquell moment era una gran instrument, el millor que ens podíem donar. Pel temps, també massa tard, vaig adonar-me del meu error. Un Estat pluricultural i plurilingüe no podia imposar un article que diu que “el  castellà  és  la  llengua  espanyola  oficial  de  l’Estat.  Tots  els  espanyols  tenen  el  deure  de  conèixer-la  i  el  dret  d’usar-la”. I no ho podia fer sense exigir el mateix per a les altres llengües d’aquest Estat, si més no en els territoris respectius. Aquella Constitució consagrava, i consagra, una injustícia: no ens fa iguals davant la llei, ens discrimina i ens relega a la condició de ciutadans de segona categoria.  Els qui parlen d’imposicions del català haurien d’admetre que l’única imposició real és la del castellà, refermada després que el Tribunal Constitucional s’hagi carregat l’obligació de conèixer el català per als residents a Catalunya.

Aleshores, quina és la llibertat que s’invoca des d’alguns partits polítics –PP, UPyD, Ciudadanos...–, i quina és la dictadura lingüística que denuncien distintes plataformes mediàtiques, referint-se al català? I, sobretot, com és possible que, a ca nostra, es continuïn escampant mentides de caire filològic i científic, en relació a varietats de caire diatòpic o a àmbits d’ús, adreçades a afeblir la presència social de la llengua pròpia d’aquesta terra? No tenen cap autoritat per fer-ho, ni cap coneixement, ni cap argument, ni cap aval del món de la lingüística ni de cap romanista reconegut, ni el suport d’una sola universitat (incloses les d’àmbit castellanoparlant). Res de res. Són uns vertaders analfabets voluntaris: ni en saben ni en volen aprendre, perquè fer-ho seria admetre el genocidi cultural que estan cometent. A aquesta gent se l’hauria de castigar. No sé com, però se l’hauria de castigar. Perquè la corrupció política de caire econòmic és molt greu, però la corrupció cultural també hauria de ser un delicte.