El dia 29 de setembre hi va haver una vaga convocada pels sindicats. Jo m´hi vaig adherir, tot i no estar d´acord amb la data de la vaga, ja que s’hauria d’haver convocat, segons la meva opinió, molt abans, quant l’atur va començar a créixer sense mesura, per donar un crit d’atenció a un govern suposadament progressista.

Però no ha estat així, el senyor Zapatero ens ha duit, escaló rere escaló, cada pic mes avall, fent mítings on explicava el que li agradaria fer, amb tota bona intenció (de bones intencions, l’infern n’està ple), sabent que al dia següent, en el Congrés de Diputats, enterraria drets dels treballadors sense cap mirament. Esperava el vist i plau dels gurús liberals, aquests que el conviden a prendre un cafè a Nova York i el nostre president en surt pagat de si mateix i pensant que han quedat contents amb la seva actuació, sense pensar que el capital no en té mai prou i ara tornaran a estrènyer el nus de la corda i ens faran treure la llengua. El senyor Zapatero farà nous mítings en què ens dirà que es un home de principis (i mals finals), aprovarà uns pressuposts que deixen les persones menys afavorides a punt de  caure al precipici (la llei de dependència no es paga des del juny), famílies endeutades per cuidar les persones majors, llevarà doblers d’inversió i de serveis socials per a poder pagar els interessos del deute que els fons d’inversió li han comprat tot esperant un rendiment molt superior que l’1% al qual obtenen els doblers del Banc Central Europeu... En una paraula, farà tota la feina bruta que no hauria de fer.

Pens que una persona que es presenta a les eleccions amb un programa ha de tenir dos dits de front per anar-se’n a ca seva quan tot el que fa es el contrari del que proposava.

Va crear un ministeri sectari com és el d’Igualtat, i dic sectari perquè se centra en la igualtat masculí-femení, però hi ha altres desigualtats de les quals no en sent dir res, amb les pensions, amb el transport, amb els serveis socials, amb l’educació, i no igualar per avall sinó per amunt. Per això no fa falta un ministeri sinó desenvolupar les lleis i aplicar el sentit comú.

Els partits d’esquerra, quan governam, solem tenir el mateix comportament que la dreta, i per afegir hi afegim una part de dogmatisme per a fer-nos perdonar no sabem què i llevar-nos mala consciència. Però els votants de l’esquerra esperam una altra manera de governar i altres prioritats, com l’educació i la protecció social,  que no vol dir subsidis de subsistència, sinó promoció dins la societat.

Dic tot això perquè la vaga de dia 29, per mi, no va ser una vaga només laboral, sinó més aviat política. Pensava, pobre de mi, que la resposta seria molt més important. El votant de l’esquerra sempre ha tengut sentit crític i no fa seguidisme dels líders cegament, però he de reconèixer que estava equivocat i no em queda més que esperar el pròxim esdeveniment Zapatero, que serà la jubilació als 67 anys,  en principi, deixant el jovent a l’atur i esperant que la bèstia un dia estigui redona i no li demani més sacrificis i proves de fidelitat. Mentrestant, els mallorquins ens seguirem queixant que “Madrid me mata”, els funcionaris que els roben el 5%, els treballadors que ens roben els drets i els empresaris que l’administració no els paga, fins que la bolla sigui tan grossa que ens endurà a tots per davant.

Salut

Joan Terrassa