Aquests dies es parla, i molt –per ventura massa–, de Tierra Santa. El futurible parc temàtic sobre la vida de Jesucrist. Tranquils, estimats lectors, no faig comptes de donar més voltes al tema, ja s’han plantejat arguments a favor i en contra de la mà de col·laboradors més assenyats que jo mateix. No, no en parlaré, de Tierra Santa..., però sí. Resulta que a una extensa col·laboració hi vaig llegir una sèrie d’arguments amb els quals vaig estar més o manco d’acord, però que me va encendre un dubte. Us ho explic.
El tema fa referència a la pressa de decisions. I és que, molt sovint, es prenen decisions importants sense el necessari debat i sense consens social. Això si és que es pren alguna decisió, ja que moltes vegades, senzillament, s’agafa un camí perquè sí, per les circumstàncies, per comoditat, pels guanys immediats o per què no hem pensat que se pugi fer d’una altra forma. Per exemple, es parlava (i es parla i es parlarà) del model turístic del municipi, o de les Illes, tant se val. Però hi ha qualque model? S’ha anat més enllà de la promoció puntual a fires i mercats, per vendre el que hi ha, això sí, ben maquillat? Algú ha decidit quin tipus de turisme o d’urbanisme volem? Som conscients que els interessos d’uns particulars (ben legítims, això sí) condicionen el conjunt de tota la societat? D’estudis, trobades i reunions se n’han fet a voler, per temes diversos, però s’han tingut en compte les aportacions que s’hi ha fet? Més aviat sembla que s’han ignorat, quan no s’ha actuat en sentit contrari.
Ara, si es materialitzàs el projecte del parc temàtic, tendríem al davant una situació que podria canviar radicalment la nostra forma de vida, directament o indirectament, però qui ho decidirà? Els polítics? No record que en cap programa electoral hi hagi aquesta proposta, i de les que hi ha gairebé totes s’han oblidat. Els hotelers? Els picapedrers? Els jardiners? Les empreses que treballen el cartó pedra? Els treballadors que vendrien atrets per les ofertes de feina? Els que hi tenguin propietats pels voltants?
Pot ser que tot resulti un globus sonda i a darrere no hi hagi res concret, però la possibilitat ha mogut la conversa i el xafardeig fins a límits insospitats.
Ningú ja no recorda què s’hi havia de fer, a l’abocador? Ja no interessa?
En fi, en època de crisi, els contraris a aquest projecte tenen un handicap molt gran: només parlar dels llocs de feina que podria crear o de les xifres d’inversions basta per a enlluernar el personal. En època de crisi no hi caben impactes ambientals ni socials. Tot val. Malgrat estar devora l’abisme, cal fer una passa endavant.
Jo seguesc demanant qui, com i quan prendrà la decisió? O ja estarà presa, i nosaltres encara no ens hem assabentat?
