El matrimoni d’un elefant i una coloma

Frida es va fer molt coneguda amb una pel·lícula homònima ja fa uns quants anys, encara que ella sempre ha estat “famosa” entre els cercles més conscients del món de l’art i, també, de la política.

En aquest llibre que presentam avui es fa un retrat d’ella i de Diego Rivera, el pintor muralista i revolucionari mexicà que va ser el seu gran amor i el seu marit. Perquè les seves vides i les seves biografies no es poden separar l’una de l’altra, perquè un gran amor té això, que tot, o com a mínim una gran part, conflueix en una sola història. I, malgrat tot, les diferències entre un i altre són també molt grans. Revolucionaris i pintors tots dos, però cadascú a la seva manera. Diego més explícit en el seu art, però més tarambana en la seva vida. Frida més introspectiva en la seva pintura però més ferma i coherent en la seva vida i en les seves idees. Fins i tot en l’amor eren diferents: “…Diego est à beaucoup d’égards un réactionnaire en amour – qui réduit le rôle des femmes à celui de mères fécondes ou de putains dispensatrices de jouissances…”, diu Le Clézio. En poques paraules, Diego Rivera era un femeller sense control, però l’amor de Frida el va captivar i, en certa manera, el va “compondre” un poc.

Rivera, per altra banda, va flirtejar amb els Ford dels Estats Units, però va tenir una gran batalla mediàtica amb la Fundació Rockefeller, que li va censurar un mural que ell, després, va destruir. Va ser secretari general del Partit Comunista mexicà, però també en va ser expulsat. Va admirar Stalin, però també Trotsky, amb el qual, més Breton, va signar el Manifest per un Art Revolucionari i Independent (El Viejo Topo, 1999). Va ser amic i seguidor dels avantguardistes, però també va ser un exponent de l’indigenisme.

Frida, per la seva banda, com ja hem dit, va ser més introspectiva en la seva pintura, una gran part de la qual són retrats seus que mostren el seu sofriment físic i espiritual; es va trencar la columna vertebral en un accident quan era joveneta i aquest fet la va marcar tota la vida: “Son combat est intérieur, il parle du quotidien, de la vie solitaire qu’elle mène, de la prison de la soufrance, des blessures de son amor-propre, de la difficulté d’être une femme dans la societé mexicaine”.

En tot el llibre es té la impressió de viure en un dilema constant però, al mateix temps, sempre resolt en favor de la lluita sense aturall, de la revolta permanent: amor i llibertinatge, avantguarda i art indígena, internacionalisme i indigenisme, comunisme i llibertat, stalinisme i trostkisme, estatisme i pensament llibertari, individualisme i col·lectivisme, yankis i indis, ciutat i camp, Europa i Amèrica, nord i sud, orient i occident, i així fins a l’infinit. Però al final de tot hi ha un homu i una dona que s’estimen, que sofreixen (sobretot ella) i que creen un univers propi, fet d’imatges que moltes vegades colpeixen i que ens fan anar més enllà de la simple decoració, de l’art per l’art, perquè intuïm que darrera totes elles s’hi troba la vida mateixa, feta de somnis i de realitats, d’impulsos i de fets, de gresca i de mort.

J.M.G. Le Clézio: Diego et Frida, Paris: Gallimard, 1995.

****

(SI NO VEIS EL VÍDEO ANAU A http://www.youtube.com/v/1HwyBtneBUM)

-.-.-

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
setembre 2007