Vaig rebre, dies enrere, un correu d’un conegut meu, en castellà, en què es demana per a què serveix el català. Per a què serveix el català, si fora de les nostres fronteres (crec que es refereix a Espanya) ningú no l’entén?, es demana. El títol del correu és revelador: Malgastando el dinero de los contibuyentes enseñando el ¡¡¡catalán!!!

Aquesta és una visió compartida per moltes persones, a partir del que en diríem pragmatisme lingüístic i que, per tant, associa la importància de les llengües en funció del seu nombre de parlants, independentment de si aquest nombre és fruit d’un procés de creixement demogràfic, o d’un procés polític d’imposició d’una llengua en detriment d’una altra, o, fins i tot, si és conseqüència d’un procés d’ocupació militar i de colonització violenta. Però no, la importància d’una llengua no ve donada només pel seu nombre d’usuaris, ni molt manco. L’hindi, per exemple, és molt important per als seus 480 milions de parlants, però molt relativament per a mi, tot i el respecte que em mereix una comunitat lingüística d’aquestes proporcions. És a dir, que el nombre de parlants difícilment constitueix un valor absolut.

En tot cas, si hem de parlar de quantitats, aquí en teniu unes de reveladores: el català és la 12ª llengua més parlada d’Europa, per sobre de finès, suec, danès, irlandès, txec, eslovè, búlgar, letò, lituà, estonià, i és quasi tan emprada com el grec, el portugués o l’hongarès. Amb una diferència: que aquestes altres llengües tenen al darrere un estat que les empara i, per tant, són oficials a tots els efectes, mentre que el català és una llengua sense estat i, per tant, sotmesa a la generositat, o a l’opressió, d’un estat que té una altra llengua com d’obligada coneixença.

Aquest estat, Espanya, en el pressupost del 2010, dedica 103 milions d’euros a l’Instituto Cervantes, i per tant, són doblers que pagam entre tots. El 100% d’aquest pressupost es dedica íntegrament a promocionar la llengua i la cultura castellanes, però una quarta part d’aquests doblers els pagam persones que no tenim el castellà com a llengua pròpia. Els catalanoparlants, en canvi, hem de pagar de la nostra butxaca la promoció que, de la nostra llengua, pugui fer l’Institut Ramon LLull. Tot plegat, revela una situació absolutament asimètrica en què la llengua minoritària és, a més, minoritzada per l’estat que se suposa que n’hauria de tenir esment.

Existeix un document, que és la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries, que va ser aprovat pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa, el 25 de juny de 1992, i que va ser signat per Espanya el 5 de juliol del mateix any. Per a no estendre’ns massa, vegem alguns dels objectius d’aquesta Carta:

“a) el reconeixement de les llengües regionals o minoritàries com a expressió de la riquesa cultural”;

“b) el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que … les divisions administratives … no constitueixin cap obstacle”

“c) la necessitat d’una acció decidida de promoció de les llengües regionals o minoritàries a fi de protegir-les”.

Evidentment, no entrarem aquí a estudiar cadascun dels articles de la Carta, cosa que excedeix les pretensions d’aquest article, però vagi aquest paràgraf com a mostra prou eloqüent de quins són els seus objectius: Les parts es comprometen a eliminar, si encara no ho han fet, tota distinció, exclusió, restricció o preferència injustificades que afectin l’ús d’una llengua regional o minoritària i tinguin per objecte descoratjar o posar en perill el seu manteniment o el seu desenvolupament.

El remitent d’aquell correu que he dit, troba que no s’ha de gastar un velló per mirar que la nostra llengua no desaparegui (”malgastando el dinero”, diu ell), i per tant deu creure també que l’Estat hauria de passar-se per l’entrecuix la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries i no esmerçar-hi una acció decidida de promoció, com recull el document i com Espanya va signar. 

Ho va signar, dic, i s'hi va comprometre, però està molt lluny de complir-ho.

Jaume Fuster "Pere Andreu"