En el passat mes d’octubre, encara en la nostra edició impresa, encetàrem una secció que, com dèiem, valoràvem –i valoram– altament. Es tractava d’una sèrie d’escrits de CLIMENT GARAU I ARBONA, de qui dèiem que era un home estretament vinculat a Capdepera, descendent de la família dels “Climentons”, però, i sobre tot, home compromès amb la nostra terra i la nostra cultura. Va presidir l’Obra Cultural Balear entre 1970 i 1976, va fundar el Grup Blanquerna (1985), dedicat a l’estudi de la realitat nacional i cultural de Mallorca, això sense comptar la seva llarga trajectòria política. L’any 2000 va ser guardonat amb el Premi Ramon Llull, pel Govern de les Illes Balears, i l’any 2003 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Aquest conjunt de petites narracions que Climent Garau va tenir la gentilesa de fer-nos arribar havia estat publicat a la revista local de Bunyola, on resideix, i es tracta d’anècdotes i vivències personals, plenes d’evocacions i de bon gust literari. Bastants d’aquests escrits tenen el nostre poble com a marc, Capdepera i Cala Rajada, sempre en el cor d’aquest home essencialment bo.
Com dèiem fa uns mesos, estam segurs que gaudireu d’aquesta col•laboració, que anirem publicant mensualment, perquè hi trobareu moltes de referències, detalls i personatges, entranyables molts d’ells i que més de dos reconeixereu.

**********

 “Paco Ranxer”i el metge Quintín

 Don “Paco Ranxer” havia estudiat a Salamanca, no li havia quedat altre remei que partir fora Mallorca per tal de poder-se ordenar com a prevere de la Santa Mare Església Catòlica. El fet de dur llinatges del “carrer” havia estat la causa del llarg pelegrinatge de mossèn “Paco Ranxer”; la seva vocació quedava prou clara!

 “Don Paco” era una mica excèntric, bon home, místic i, a vegades, excessivament càndid. D’això n’hi hagué que en tragueren molt de partit a  l’hora de divertir-se a esquena seva.

 Un capvespre de tardor, mossèn “Paco”, havent dinat, sortí a prendre una mica aquell solellet que la tardor fa  tornar amable, abans de fer-se el fonedís durant les hores curtes i fredes de l’hivern. “Don Paco Ranxer” aprofità aquelles condicions tan cordials per a la seva pregària de les hores i, daixo-daixo, passava les planes del seu breviari.

 El metge Quintín, camí de Ciutat, o simplement camí d’escampar la boira, d’enfora estant endevinà la belluma de mossèn “Paco”, i el seu pensament ràpid i compulsiu li féu aturar el cotxe ben al costat d’aquell benaurat, l’escometé de la forma exquisida que li era tan pròpia i tot seguit li obrí la porta i el convidà a pujar. “Don Paco”, més que agraït, pujà de molt bon grat, s’assegué al seient del darrere i acabà de tancar el breviari amb el propòsit de continuar la pregària interrompuda quan els àngels del cel  decidissin el final d’aquell passeig, com si fos un home ric i feliç....

 Per altra banda, el metge Quintín, que era l’home més bo del món, assumí el paper d’àngel de la guarda del benaurat mossèn i li envelà cap a Ciutat; l’encís de la coalcada i el confort del seient entabanaren, ben aviat, el mossèn, que de bones a primeres es trobà aturat dins aquell automòbil, damunt la via del tramvia, que de tant en tant, en aquells temps, passava per davant el “Liric”. No havien passat deu minuts i el tramvia del “Terreno” ja demanava pas i el tramviaire, després de passar una bona estona tocant la campana de peu, acabà la paciència i baixà per veure què passava: mossèn “Paco Ranxer”, apuradíssim del tot, plorava com un nin, i mentre els passatgers guaitaven per les finestretes, a la terrassa del cafè de l’enfront, al metge Quintín també li queien les llàgrimes de les rialles que li entraren veient apurat del tot el seu benaurat amic...
 I ho repeteixo: el metge Quintín era tot cor...