Antònia del Río i Martí Llorens
Quand un vieillard meurt, c’est une bibliothèque qui brûle
Amadou Hampâte Bâ
El mateix dia que havia de partir cap a Barcelona a passar una setmana desfressat d’investigador, vaig llegir en aquest digital local que la Fundació Suñol havia concedit una beca a n’Antònia del Río per tal que fes “una investigació sobre la memòria del món a través dels llibres i una recerca en el concepte de biblioteca”. Com ja vos podeu imaginar, vaig quedar de pedra, perquè jo som bibliotecari –de veres i de bromes– i tenc la meva casa i la meva vida plena de llibres, i, a més, havia de passar aquesta setmana a ca seva convidat pel seu company, Toni Perelló. Així que vaig pensar que podria aprofitar una mica del meu temps per a conèixer la seva feina i per parlar-ne una miqueta per a tots vosaltres, estimats gabellins i gabellines de cor net i polit que a vegades perdeu la memòria i no sabeu localitzar el sentit de les coses, il·localitzable en un magatzem sense organitzar.
I també vaig pensar que potser el projecte de n‘Antònia ens podria ajudar a refer una mica tot allò que s’ha perdut –que ha fet ull!–, i que també, potser, la meva estimada Biblioteca del Golea passaria a formar part d’aquest gran projecte de recuperació de la memòria que es fa de cada dia més i més gran.
I així vaig visitar el seu taller al barri del Raval i més o manco això és el que va dir:
L’interès per la biblioteca i els llibres ve derivat del meu tema principal de feina, que és la memòria. És un gran projecte que es diu Magatzems i està format per tres peces, de moment, totes tres són instal·lacions.
*
El primer projecte que vaig fer es diu “Magatzem de la Memòria” i xerra de la memòria a partir dels records de les persones. M’interessava sobretot el fet que, quan una persona desapareix o mor, on van els seus records? Alguns es traspassen d’unes persones a altres però, on queden si no s’han explicat? Com es podria traslladar a una part més física tota aquesta activitat mental? per això la instal·lació es representa amb una espècie de làpides, formades amb paper de diari; són de diferents gruixos, des de cinc fins a vint centímetres, i cada làpida fa referència a una densitat de pensament. És una relació metafòrica entre el pensament i el cúmul de paper.
*
Després vaig fer una altra peça envoltant aquest tema, que vaig anomenar com un so, una onomatopeia, “Sssssht!”, és la que es fa servir quan es demana silenci. Seguia amb aquest tema dels records i la memòria, però en aquesta ocasió volia treballar els records i la història que no et deixen contar, més relacionat amb els sistemes de poder que et deixen xerrar o no et deixen xerrar. Per exemple, a la mateixa història d’Espanya, veure com es gestionava la memòria. No només la memòria que ens deixen sentir o contar, sinó també com el poder intervé en això. Era una altra instal·lació en la qual hi havia fulls de paper també aferrats a la paret, i aquests fulls de paper estaven en moviment continu perquè hi havia tres ventiladors que els feien xerrar de qualque manera. El renou són les paraules que no s’han dit. Després d’aquests crits en blanc una veu feia “Ssssht!”, i els papers callaven. Estava tot sincronitzat amb un mecanisme d’ordinador: el so feia callar els ventiladors i els ventiladors feien callar el paper. Crec que ens podem sorprendre de lo disposats que estem a obeir les ordres.
*
I després la tercera peça, la que ha estat escollida per la Fundació Suñol, és la que he anomenada “Xius-xius en blanc”, també fent referència als records, on sempre hi ha present aquesta relació entre memòria i oblit. A partir dels suports que feim servir per xerrar o perquè la memòria passi a la posteritat, en aquest cas, el paper. A “Magatzems de la Memòria” era paper de diari, a “Sssssssht!” els papers que feim servir dia a dia, com els folis, i en aquest cas són els llibres. El que passa és que aquesta biblioteca no és una biblioteca física on hi ha uns llibres de veritat, sinó que tenim un espai que és contenidor d’aquests llibres, però els llibres no hi són, sinó que hi ha una representació de l’ànima de la biblioteca, del concepte. I representa tota aquesta memòria, tot aquest coneixement del món que a vegades es va perdent pel camí. És una espècie d’esquelet de biblioteca, una presència de biblioteca; no és una biblioteca real.
M’interessava la recerca, que seran aquests sis mesos que tendré per fer feina: cercar textes, ja sigui literaris o més d’assaig, que xerrin d’aquesta biblioteca com a concepte, aquesta ànsia d’emmagatzemar que tenim les persones: el món està ple de biblioteques, però també hi ha les biblioteques que s’han cremat, les que no ens han arribat, l’espai buit que ens han deixat els llibres que no s’han escrit. És un espai de reflexió sobre la biblioteca mateixa, no és una biblioteca real on puguis anar a cercar un llibre, sinó que et faci pensar en tota aquesta història, què hem perdut o què no s’ha fet.
*
Tot el que sigui memòria, en general sempre m’interessa i sempre intent quan faig una peça o una obra, que els materials o l’interès que tenc es vinculi amb el que vull dir. Per exemple, una peça que vaig fer que es deia “Objectes fòssils” són objectes que pertanyen al segle passat, ja siguin llibres amb una enquadernació que ara ja no es fa, també hi ha un biberó que era de la mare d’en Toni que ara el veus i no saps què és, pareix un objecte d’un altre planeta, o una lupa, que els he transformat en fòssils. Els vaig fer un motlo i els vaig omplir de resina, i seria com si amb el temps poguéssim trobar objectes que ja no tenen cap ús. Tot això és una teoria que tenc, que no és meva sinó compartida per molta gent, que els objectes guarden el rastre i la memòria de les persones que els utilitzen i m’interessen les històries que pots trobar a partir d’aquests objectes i de les vides que han passat i que aquests ens conten.
*
També prepar una sèrie de fotografies relacionada amb el tema de la memòria, perquè la fotografia des del seus orígens hi està molt vinculada. Quan una persona era fotografiada es deia que li treien l’ànima i també és un testimoni que aquesta persona ha existit. Quan veus una fotografia antiga potser no saps qui és, però tens la constància que aquella persona va estar en aquest món. I a partir d’aquest discurs propi de la fotografia, per una part, l’empro per fer registres d’acumulacions d’objectes... Tota aquesta cosa de l’acumulació m’interessa moltíssim, perquè són petjades, petjades d’existència, són els vestigis, són allò que ens dóna la pista que hi ha hagut qualcú i tenim les ganes de cercar o de sebre qualque cosa més. A partir dels objectes trobar les històries, que a vegades són inventades, però estires del fil i arribes potser a una història més onírica...
*
Utilitz la fotografia analògica perquè m’agrada ser coherent amb la tècnica que faig servir i el significat que cerc. Si empr la fotografia és perquè conceptualment encaixa amb el discurs que tenc i si fos digital crec que hi hauria un desfasament entre allò que propòs i les eines que faig servir. Per això quan faig instal·lacions, el material que faig servir o la tècnica, sempre està a disposició del discurs. Per exemple, abans pintava, però ara ja no ho faig perquè pintant no trob la manera d’explicar el que vull explicar i no és perquè no m’agradi pintar, sinó perquè en el moment que tenc qualque cosa a dir o a transmetre cerc quines són les eines adequades per fer-ho. I en aquest sentit la fotografia analògica també em permet controlar tot el procés, necessita el seu temps. I el temps! el temps també forma part de tot el discurs de la imatge, perquè és un procés molt lent, perquè estic parlant de temps, de memòria i crec que tot és com un sediment que aporta capes de significat i de lectures diferents.
* * *
A la mateixa planta de l’edifici, vell com gairebé tot el barri, on Antònia del Río hi té el seu laboratori fotogràfic, hi fan feina tota mena d’artistes, cadascú amb el seu espai. L’atzar va fer que ens trobàssim amb el fotògraf Martí Llorens, que ens va regalar la seva conversa i la seva cervesa. Ens va mostrar el seu estudi i la seva col·lecció de fotografies antigues fetes sobre vidre, gairebé totes elles procedents de Nord-amèrica i que compra en pública subhasta per internet. Les seves explicacions ens feren encara més interessant la visió d’aquells personatges que ens miraven des de la meitat del segle xix, i també érem conscients que allò que veien els nostres ulls era l’únic que servava la seva memòria.
I ja hi tornàvem a ser amb la memòria. La memòria dominava aquell espai i també, per què no dir-ho!, dominava els nostres cors.
Martí Llorens, a més de fotògraf, és un gran coneixedor de la guerra civil i la seva extensa i inconmensurable bibliografia. I potser per això “el seu treball incideix en la construcció de la memòria i els records a través de treballs fotogràfics de marcat contingut literari on es confonen la realitat i la ficció”.
Prova d’això són els dos treballs que ens va mostrar.
El primer va ser una recerca del lloc exacte, aeròdrom de La Senyera, des d’on es va enlairar l’avió protagonista de la novel·la d’André Malraux, L’espoir, novel·la mítica que també es va convertir en pel·lícula dirigida pel mateix Malraux. I també del lloc exacte on es va estavellar, Valdelinares, a més d’altres llocs relacionats amb la trama de la novel·la i amb la crua realitat.
El viatge de Martí Llorens cap a la memòria i els records va donar els seus fruits i va aconseguir fotografiar els mateixos llocs on tot va passar, i fins i tot va recuperar tres peces de l’avió, que ara es guarden en un museu a Terol. L’avió, com el mateix Golea, va ser desballestat i reutilitzat en gairebé totes les seves parts per la gent del poble del costat, la qual cosa, com ja vos podeu imaginar, em va emocionar i va commoure tots els bibliotecaris del Golea.
*
L’altre treball que ens va mostrar Martí Llorens va ser producte, com gairebé tot a la vida, de l’atzar. Va passar amb la seva moto prop de la Plaça Reial i va veure un estol de milicians i milicianes. Era al·lucinant! Estaven filmant Libertarias de Vicente Arada i per això semblava que el 96 havia tornat el 36. Va començar a fer fotos i d’allà va sortir una publicació, Memorias revolucionarias, feta a Múrcia, a Mestizo, el 1999.
He tengut les fotos “originals” entre les mans i vos puc ben assegurar que semblaven de l’època, perquè Martí Llorens no només va fer les fotos, sinó que es va preocupar que fins i tot la textura del paper i l’escriptura que hi havia al darrera tenguessin un aire de versemblança total. Crec que ho va aconseguir. Si no m’ho haguessin dit, no hauria dubtat gens ni mica que aquelles fotos estaven fetes en plena revolució, el juliol o l’agost de 1936.
* * *
I finalment, què hi feia jo per Barcelona? Què hi havia perdut? Crec que puc dir que en realitat hi havia perdut la memòria. En tot cas, hi havia anat a recuperar una part d’aquesta memòria, de la memòria gabellina, però també de la memòria catalana i de la mundial. La meva feina, per atzar, havia topat amb la feina d’altres persones que, segurament per altres vies, per altres camins, feien el mateix que jo. Aquesta és, en el fons, l’essència de la Biblioteca del Golea, dels Matgatzems d’Antònia del Río i de les fotografies de Martí Llorens: la memòria i també els flaixos dels records que es troben perduts a qualque racó, físic o mental, i que ens cal un petit o gran esforç per a recuperar-los, per a retrobar-los o, senzillament, per a descobrir-los.Amb en Toni Perelló trescàrem per tota la ciutat per fer aquest gran descobriment que és trobar allò que és al nostre abast mentre el desig de trobar sigui viu, mentre no es perden les ganes i el gaudi d’investigar (la vida). Moltes vegades hi vas perdut: camines i camines i penses que potser mai no arribaràs a enlloc, però la sort i el coneixement et menen en cercles que a qualque moment convergeixen en allò que malgrat tot és vital i necessari per ser el que som en realitat: persones que mai més no tornaran allà des d’on han partit.
Mirant al cel tot esperant l’aviació feixista, aquesta que diuen que mai més no podrà tornar a bombardejar Barcelona: la rebel, la catalana, la llibertària.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
