Homenatge als polítics

 per Jaume Fuster

No sé quin temps feia que no escrivia per a aquesta secció tan oblidada. Oblidada per mi, i oblidada per vosaltres. Sé que no l’heu trobada a faltar i, en tot cas, com que no me l’heu reclamada, he de pensar que tots, vosaltres i jo, podíem prescindir-ne tranquil·lament. Aleshores, per què torn a dir-hi la meva? Idò, segurament, perquè, com que no fum, aquest deu ser el meu vici irreprimible.

De què va, la història? Vos ho dic immediatament. Es tracta d’explicar-vos com m’agrada remar contra corrent, i per tant, ara mateix, en moments en què la figura dels polítics es troba totalment en entredit, a mi em ve de gust proclamar la meva admiració per la majoria de polítics que conec, especialment si puc considerar com a polítics aquells que es dediquen a l’activitat pública conjunturalment, sense vocació professional, sinó més aviat empesos per la seva fe en nosaltres els ciutadans. Estic pensant especialment en els regidors de l’Ajuntament de Capdepera.

Bé, potser m’estic ficant en un embull, ara jo. A veure si em sé explicar.

Per què em mereixen gran respecte, aquestes dones i aquests homes? En primer lloc, per tenir el coratge de posar-se al capdavant de la gestió d’alguns serveis comuns: seguretat, neteja, acció social, parcs i jardins, urbanisme, patrimoni, etc. Facin el que facin, ningú  no els donarem les gràcies. Estic convençut que tots ells també ho saben, que difícilment se’ls reconeixeran els serveis prestats. És més,  deuen comptar que la majoria de nosaltres estam disposats a crucificar-los a la més mínima errada. Quan, en el millor dels casos, davant una actuació positiva seva, no sapiguem què argumentar, sempre ens podrem aferrar a la idea que per alguna cosa s’hi ha ficat, i que algun interès ocult deuen tenir, perquè, si no, no ho farien. Si a tot això hi afegim les fòbies apriorístiques, com a conseqüència de la pròpia devoció ideològica, tots els polítics que no són dels “nostres”, són uns inútils i uns impresentables.

Com deia el nou batle, Josep Gallego, en una entrevista publicada en aquesta mateixa pàgina, està molt bé arreglar el món des del bar, però si no t’hi fiques de peus, no arregles res. I és que s’hi està tan bé, en el bar, i fan tan bon criticar! I ja que ha sortit la paraula criticar, permeteu-me un tendre record per a bona part dels comentaristes polítics (premsa, ràdio i televisió a un mateix nivell). Fotre una passa de ca a tota la classe política, sense excepció, ni matís, de la dreta a l’esquerra, de dalt a baix, tot en un mateix article, resulta, com ho diria?, enlluernador, tot i que passa sovint. Els que no són lladres són còmplices, els que no s’han fermat a la cadira s’hi han clavat amb tatxes, els que no són curts són ingenus, els que no són covards són hipòcrites. I així. Però aquests periodistes de ploma o llengua destravada són com els del bar: molt parleria, però poques solucions efectives. N’hi ha, de periodistes, que ho han provat de fer incursions en el món de la política, i, com qui més qui manco, també han fet els ous enterra, i algun després els ha trepitjat i tot.

Als polítics els hem d’exigir, abans de cap altra cosa, que siguin honrats. Aquesta és una condició inalienable. Tenim dret que ens governi gent que sigui de fiar, gent de bona voluntat, gent amb uns principis ètics sense fissures. Per aquí no hi hem de passar. Alguns homes i dones públics sembla que no han tengut clars aquests principis, últimament, però per sort la democràcia no és la dictadura, i, si no totes, la majoria de malifetes acaben sortint a la llum. Fora corruptes! Dit això, què més els puc exigir, al polítics, a banda d’honestedat. Aquí hi podeu ficar el que vulgueu: eficàcia, transparència, coratge, decisió, seny, prudència... Volem que el polític sigui un exemple, un mirall de virtuts, i és just que ho vulguem, però també crec que molts pocs de nosaltres seríem capaços d’actuar ni a una dècima part del nivell que exigim als nostres representants. Aspiram a una “aristocràcia” a l’estil de l’Antiga Grècia, és a dir, al govern dels “millors”, i a més volem que aquests “millors” sorgeixin de la nostra participació directa en l’elecció, és a dir, de la democràcia.  Això, gairebé sempre ha estat una utopia, i només molt excepcionalment han sorgit figures capaces d’agafar les regnes del poder amb la noblesa i les perfeccions dels éssers tocats per la gràcia dels déus.

Aquells que diuen que no els interessa la política, menteixen, però, ni encara que fos cert, hauria de servir d’eximent. Tots hauríem de conèixer, en carn pròpia, quin estar s’hi fa a les institucions, començant pel propi ajuntament. Per sorteig, cadascú de nosaltres hauria de passar una legislatura menjant morena. Segur que ens faria canviar d’opinió, respecte dels polítics, i no ens hi referiríem amb la displicència amb què ens expressam sovint.