Però què és, aquesta impietat? No és simplement una acusació d’ateisme, és l’excusa per atacar dues coses que sempre han fet por i nosa als poderosos: el lliure pensament i la llibertat que aquest dóna, amb l’afegitó encara més terrible que en aquesta ocasió sigui una dona qui els representa.

Perquè pensar lliurement ens fa obrir els ulls, ens fa moralment adults i independents, lliures de qualsevol lligam que ens fermi i no ens deixi créixer. Això no vol dir no creure en res. Més bé el contrari, creure perquè n’estic convençut, perquè ho he pensat, no perquè m’ho han imposat. Arriba un moment en què la fe ha de ser pensada, no podem ser infants en aquest sentit. La infantesa representa innocència, però també ignorància, i és precisament una fe ignorant la que ens porta al fanatisme en totes les seves manifestacions, des de la religiosa fins a l’esportiva.

La filosofia és tot el contrari. És comprensió, és tolerància, és benvolença, és aprenentatge constant, és progrés, és confiança en la capacitat de l’home de progressar i ser més feliç.

L’experiència però, ens mostra que no sempre qui més sap és el més feliç, i que és més fàcil no pensar, creure sota autoritat i romandre tranquil, ésser pasturat i escoltar el sermó, que no pas comprometre’s i buscar el teu propi camí.

Pensar fa por i nosa. És per això que els tirans, quan pugen al poder, tanquen les universitats i eliminen els intel·lectuals. En el cas de la pel·lícula “Àgora”, els tirans són els bisbes i predicadors cristians que no accepten més veritat que la seva; la universitat és la gran Biblioteca d’Alexandria i els intel·lectuals són Hipàtia.

Andreu Nadal Sastre, professor de Filosofia