La posada de Sa Mesquida (I)
per Pep Terrassa
Darrerament s’ha parlat bastant, tant a nivell de carrer com des dels mitjans de comunicació, de la reforma del casal de Ca’n Creu d’Inca. Els comentaris, en general, són decebedors, pel manifest interès de manipular la informació i de tergiversar qüestions tècniques i polítiques a fi de desprestigiar el projecte; mentrestant, els responsables polítics han intentat, tímidament, defensar-lo.
Els aclariments que puc aportar són de caire patrimonial, una tasca per a la qual és necessari contextualitzar l’època de la construcció del casal, centrant-me en la personalitat dels principals propietaris, les reformes que hi realitzaren, interpretar-les i valorar-les.
Els inicis del casal van lligats a la lluita per aconseguir la independència municipal. A principis de 1837, Capdepera reclamà, per tercera vegada i perquè ho permetia la nova Constitució, la independència. El nou batle era en Joan Ferrer “Cofeta” i el secretari, el seu nebot, Sebastià Ferrer Sancho. Són anys de tensió, de turbulències polítiques que marquen, a Capdepera, el pas d’un règim senyorial a un altre de desenvolupament capitalista.
La caixa municipal estava buida. El nou batle (27-3-1837) s’adreçà a la Diputació per queixar-se de l’Ajuntament d’Artà, perquè no els facilitava la documentació necessària per cobrar els tributs. Aquells dies el consistori obrí un procés per castigar els responsables de les destrosses fetes a la casa consistorial el 7 de novembre de 1823 pels revoltats realistes, seguidors de la política dels terratinents d’Artà. Al mateix temps, l’Ajuntament passava a col·laborar amb la Junta d’obres que dirigia la construcció de l’església parroquial, cosa a la qual s’havia negat el consistori artanenc, amb el pretext que estaven ampliant la seva església i no disposaven de recursos.
Enmig d’aquest enrenou polític el nostre batle proposà, en sessió del 12 d’abril, la construcció d’un nou edifici que servís de sala consistorial i escola de primeres lletres; acceptada la proposta acordaren la compra de terreny suficient per engrandir la plaça de davant l’església i situar-hi el nou Ajuntament.
La caixa municipal estava buida. El nou batle (27-3-1837) s’adreçà a la Diputació per queixar-se de l’Ajuntament d’Artà, perquè no els facilitava la documentació necessària per cobrar els tributs. Aquells dies el consistori obrí un procés per castigar els responsables de les destrosses fetes a la casa consistorial el 7 de novembre de 1823 pels revoltats realistes, seguidors de la política dels terratinents d’Artà. Al mateix temps, l’Ajuntament passava a col·laborar amb la Junta d’obres que dirigia la construcció de l’església parroquial, cosa a la qual s’havia negat el consistori artanenc, amb el pretext que estaven ampliant la seva església i no disposaven de recursos.
Enmig d’aquest enrenou polític el nostre batle proposà, en sessió del 12 d’abril, la construcció d’un nou edifici que servís de sala consistorial i escola de primeres lletres; acceptada la proposta acordaren la compra de terreny suficient per engrandir la plaça de davant l’església i situar-hi el nou Ajuntament.
Però qui comprà el solar no fou l’Ajuntament, sinó el propietari de la possessió de sa Mesquida, Francesc Font i Floriana, impedint l’execució del projecte que havia aprovat el Consistori. En Francesc era natural d’Artà, l’home més ric de Capdepera i principal contribuent; encapçalava el partit realista local i era partidari de la integració dins el municipi d’Artà, on els terratinents controlaven l’Ajuntament. A Capdepera, en canvi, els petits i mitjans propietaris feien cos entorn dels liberals i de la família Cofeta, que els disputava el poder. Arran de la construcció de l’església, l'esmentat solar havia passat a ser cèntric i urbanísticament estratègic; però l’Ajuntament estava sense un dobler i li espetllaren els plans.
El casal es construí l’any 1839, a l’estil i gust dels terratinents de la Mallorca pagesa i de l’antic règim, com corresponia a un senyor de la seva categoria. Aleshores, es bastia l’església parroquial i els mestres d’obres eren de fora poble perquè els d’aquí no estaven capacitats per aixecar un edifici d’aquelles dimensions, circumstància que fou aprofitada per Francesc Font per comanar-los la construcció del seu casal.
El casal es construí l’any 1839, a l’estil i gust dels terratinents de la Mallorca pagesa i de l’antic règim, com corresponia a un senyor de la seva categoria. Aleshores, es bastia l’església parroquial i els mestres d’obres eren de fora poble perquè els d’aquí no estaven capacitats per aixecar un edifici d’aquelles dimensions, circumstància que fou aprofitada per Francesc Font per comanar-los la construcció del seu casal.
L’amo en Joan Sancho “Coll” (Cap Vermell núm. 47) va observar, encertadament, que “aquells mestres forans feien la feina diferent dels mestres gabellins; la construcció va variar per complet; si abans les cases eren irregulars, poc airoses i lletges, des de llavors són regulars i belles”. Uns canvis provocats per una doble circumstància: un propietari ric i de fora poble, juntament amb uns bons mestres.
Un altre casal que edificaren aquells mestres de picapedres fou Can Coll, edifici enderrocat per a bastir-hi l’actual Banca March. Aquest tenia el portal del carrer rodó, senyorívol; la distribució interior era semblant a la de Ca’n Creu d’Inca: un caminet empedrat, emmarcat dins figures romboïdals fetes amb pedres rectangulars, enllaçava el portal del carrer amb el del corral, dos aiguavessos separats per un arc central, una entrada amplíssima i, a l’aiguavés de darrere, la cuina amb la cisterna i l’escala que pujava al pis. Al corral, un pati presidit per una espectacular palmera datilera, símbol de senyoriu. Aquests dos casals, Ca’n Creu d’Inca i Ca’n Coll, serviren de model a l’hora de modernitzar les tècniques de construcció i la distribució interior de les cases.
Un altre casal que edificaren aquells mestres de picapedres fou Can Coll, edifici enderrocat per a bastir-hi l’actual Banca March. Aquest tenia el portal del carrer rodó, senyorívol; la distribució interior era semblant a la de Ca’n Creu d’Inca: un caminet empedrat, emmarcat dins figures romboïdals fetes amb pedres rectangulars, enllaçava el portal del carrer amb el del corral, dos aiguavessos separats per un arc central, una entrada amplíssima i, a l’aiguavés de darrere, la cuina amb la cisterna i l’escala que pujava al pis. Al corral, un pati presidit per una espectacular palmera datilera, símbol de senyoriu. Aquests dos casals, Ca’n Creu d’Inca i Ca’n Coll, serviren de model a l’hora de modernitzar les tècniques de construcció i la distribució interior de les cases.
Per mitjà del llistat d’electors de 1860, ordenats per la quantitat que pagaven de contribució, coneixem els homes més rics del poble: Joan Font de sa Mesquida (2.129 reials), Joan Sancho “Coll” de Son Favar (1.686 reials), Miquel Sureda de sa Tafona (819 reials), Bartomeu Flaquer de Son Mangol (511 reials) i Sebastià Ferrer “Cofeta”(503 reials).
En Joan Sancho “Coll” fou batle en els períodes 1844-1850 i 1856-1858; en Francesc Font, tinent de batle entre 1848-1850 i batle entre 1850-1854. Al mes d’abril de 1850, en Francesc Font encapçalava una carta dirigida al Governador de la província sol·licitant la inclusió de Capdepera dins el municipi d’Artà.
El 29 d’agost de 1858, el batle de Capdepera, Joan Font i Sard de sa Mesquida, signava en el seu casal, por amenazar ruina la consistorial y en virtud de lo prevenido por el Muy Honorable Señor Gobernador de esta provincia, el document que concedia al municipi de Capdepera la definitiva independència d’Artà. La posada de sa Mesquida fou la seu d’un acte històric i just per aquest motiu és digna de ser recordada.
L’any 1859, en Joan Font deixà la batlia i desaparegué de la política local. Poc temps després passà a viure a Artà, on pagaria la contribució de sa Mesquida. Aquest canvi de rumb es completà amb la venda de la seva posada a Capdepera.
Josep Terrassa Flaquer
