Entorn a  l’any 1910 s’instal·là a Capdepera la família Alcaina, formada pel matrimoni i tres filles petites. El pare, Enric, era valencià i aleshores tenia 36 anys; la mare, Maria Pedraza, era una madrilenya de 29 anys. Els últims temps havien actuat a Palma i a alguns pobles, però quan presentaren el seu espectacle a Capdepera tengueren tant d’èxit que s’hi quedaren a viure durant uns tres anys. El 15 de juliol de 1911 nasqué el fill Joan al carrer de Palma núm. 26, on residien. Els Alcaina eren uns rodamons; vint anys més tard romanien a Barcelona.

N’Enric Alcaina se sentia artista (així consta en el registre del jutjat municipal); sabia fer un poc de tot: tocava el piano, cantava, dansava i representava diversos papers en obres de teatre que ell dirigia. Des del principi acceptà la col·laboració dels “artistes locals”, amb la qual cosa ampliava el seu repertori i establia lligams amb el poble.

El comerciant en productes de la terra (ametles i garroves) Pere Joan Forteza Forteza “Bibí” els oferí el local del carrer Ponent núm. 12; el convertiren en un petit teatre on la superfície destinada als espectadors era d’uns 81 metres quadrats i hi col·locaren uns 156 seients, segons dades de la contribució industrial.

En el llibre Capdepera i els Reis en Sebastià Ferrer “Maleter” hi explica que els caps de setmana, els Alcaina i els seus col·laboradors, posaven en escena qualque representació; entre les obres que es recorden: “La alegria de la huerta” i “El chato Margó”. Per tots Sants representaven “Don Juan Tenorio”.

Els Alcaina s’establiren a Capdepera uns anys de bonança econòmica, quan La Palmera passava pels millors moments i controlava l’activitat comercial. Tot i això, sense una sensibilitat local per aquest tipus de tasca cultural no s’haguessin mantingut tant de temps actius en el poble.

Després dels Alcaina les funcions teatrals que es realitzaren a Can Bibí foren molt escasses. En el mes de març de 1923 hi representaren unes nines de Vila Roja. El diumenge 25 de novembre del mateix any ho feren les nines de l’escola pública, dirigides per la mestra Maciana Vidal, representant el drama “Juana de Arco” i una divertida peça còmica. Per Sant Antoni de 1925 hi actuaren un grup de joves en benefici del retaule de la Immaculada de l’església parroquial.

El novembre de 1925 el teatret es convertí en el cinema Victòria. El local s’amplià amb una graderia, “paraíso” s’anomenava llavors, augmentant la seva capacitat fins als 359 espectadors.




L'article consta de dues parts més que es publicaran a aquesta mateixa secció de col.laboracions