La troballa inesperada d'aquesta foto de Mr. Whippy, a un lloc indeterminat de Mallorca, ens ha recordat que ja fa uns anys publicàrem un conte de Sebastià Nebot protagonitzat, en part, per aquest gelat mòbil, i per això reeditam el conte amb l'afegitó de la foto. Muuuuum!!!!
Un conte de Sebastià Nebot, publicat per primera vegada a El Naufragi del Golea, 19/juliol/2005.

En Dos Pams i Mig havia tornat gran, però continuava sent petit d’estatura, encara que gran de cor. Va ser convidat pels seus amics a un dinar: n’Esperal, aquell que sempre feia tard; en Cercal, que també era molt petit; en Lluent, el que li agradava anar a la moda; en Parlat, a qui encara li agradava fer animalades i tothom en parlava; en Dibuixat, aquell qui mai compareixia i l’havien de dibuixar; i en Sobrat, el que havia fet més doblers. En Dibuixat no va arribar i aquesta vegada també el varen haver de dibuixar. N’Esperal va arribar tard, com sempre, i això que l’havien convocat una hora abans, però l’esperaren. En Cercal es va asseure a devora el nostre amic. En Sobrat i en Lluent arribaren molt mudats. I en Parlat va arribar amollant coets encalçadors.
Dinaren, feren la tertúlia i es posaren a parlar del passat, el passat que mai tornaria, encara que en Dos Pams i Mig no ho tenia tan clar, i per això va dir:
—El passat no tornarà, però nosaltres hi podem tornar, tenc la solució.
Com que tots el coneixien se’n fiaren, miraren una vegada més com en feia de les seves: va abocar dins cada un dels tassons uns polvets màgics, i després d’haver-se’ls begut es varen veure traslladats a la infància, a un poblet que tots coneixien molt bé, a Cala Rajada, i al lloc que tots havien sovintejat: Es Campet. Veren amb sorpresa que les seves bicicletes estaven recolzades als pins que hi abundaven, talment com abans...
Quan s’hagueren sobreposat del petit ensurt, un d’ells va proposar d’anar a fer una volta en bicicleta pel poble, com si fossin turistes, perquè s’ho mirarien amb els ulls ben oberts.
Quan anaven passejant, al mateix temps, anaven observant tot el que veien, arribant a la conclusió que quasi tot havia canviat: es trobaren amb un poble molt bonic, més petit i amb més pins.
Amb això que senten una musiqueta que ve d’enfora i que tots recordaven, era el furgó de Mister Whippy, un furgó disfressat de gelat que feia els gelats més saborosos i fins que mai no tornaren a menjar. Se n’anava en direcció a Cala Agulla i tots coincidiren en seguir-lo fins a la platja i menjar un gelat d’aquells tan bons.
Quan arribaren, anaven ben suats i deixaren les bicicletes prop del furgó. S’hi dirigiren i observaren els preus, uns preus que consideraren abusius, tot i venir d’un món adult en el qual ja eren molt alts. Protestaren. Ni cas. Intentaren enraonar. No s’aveniren. Es reuniren, i en Dos Pams i Mig va proposar fer una asseguda pacífica; s’assegueren enterra just al costat on es servien els gelats i no deixaren que ningú en compràs. Aquell home estava enrabiat, treia foc pels queixals, mai li havia passat això;
—Cridaré els municipals.
—Mos és igual.
—Vos tancaran a la presó.
—No mos mouran d’aquí.
Quan arribaren els municipals, en Dos Pams i Mig va hipnotitzar aquell home així com va poder. Quan aquests varen demanar que passava, l’amo dels gelats va començar a dir:
—Però si no passa res; aquests simpàtics al•lotets volien comprar un gelat per hom. Però jo les havia acabat i els he dit que esperessin una estoneta, que en tindria de nou. No els cobraré res, perquè asseguts aquí en terra s’han posat a cantar una cançó i m’han entretingut molt. I quan els hagi servit els gelats, abaixaré els preus, perquè així en vendré més i els turistes també m’ho agrairan. Vos en podeu anar ben tranquils ja que són uns al•lots simpatiquíssims i no me fan gens de nosa.
Els municipals se n’anaren estranyadíssims i contents alhora i els nostres amics se menjaren el gelat “Mister Whippy” i després d’haver fet la digestió prengueren un bany a Cala Agulla, que lluïa una arena blanca i finíssima com mai aleshores.
Més tard partiren cap a n’Es Campet, on prengueren els polvets màgics i tornaren amb recança a la vida adulta.
Va ser un aventura que mai oblidarien.
I aquest conte s’ha acabat i si no és mentida és veritat.

Sebastià Nebot.Juny 2005