Pedres que cauen del cel


per Miquel Piris




 

Fa 65 milions d'anys, un meteorit 10 pics més alt que el Puig Major i tan llarg com la distància que separa Cala Rajada de Son Cervera va impactar sobre la terra provocant terratrèmols, tsunamis i un canvi climàtic que, molt probablement, va provocar l'extinció de la major part dels dinosaures. Fa pocs anys es va trobar el cràter d'aquest meteorit al Yucatan, a Mèxic, feia 180 quilòmetres de diàmetre, o sigui que dins aquest forat Mallorca hi cabria tranquil·lament.

  

Els meteorits són pedres que cauen del cel i impacten damunt la superfície del nostre planeta. Si no arriben a impactar, els hi diuen meteors i un bon exemple en serien els estels fugaços, pedretes de la mida d'un gra d'arròs que es fonen en entrar a l'atmosfera però que són visibles des de més de 100 quilòmetres de distància. Mentres són a l'espai, aquestes pedres es  denominen asteroides i poden arribar a fer centenars de quilòmetres. Són tan grans que arriben a tenir el nucli de ferro i níquel, com el planeta terra. Tenim la idea que l'espai és net, que no hi ha res, però és una idea equivocada. El sistema solar és ple de pols i de roques. Cada any ens arriben unes 100.000 tones de pols i meteorits. Per sort, l'atmosfera se'n carrega molts. Els fon a l'aire per fricció. Però es calcula que anualment impacten més de 500 pedres de més de mig quilo.

  

 L’any 1908 una àrea de Sibèria una mica menor que la superfície de Mallorca va quedar arrasada pel que podria ser l’impacte d’un meteorit. El so de l’explosió que va produir es va poder sentir a 800 quilòmetres de distància i que a Londres durant dues nits van poder llegir el diari al carrer de la lluminària que va provocar la pols que va dispersar a l’atmosfera. Això es calcula que tarda entre 100 i 200 anys a tornar a passar i, de fet, dia 3 d'aquest mes de març un asteroide com el de Tunguska va passar roçant la terra.  L'òrbita geostacionària on hi ha els satèl·lits, allà on la gravetat és nul·la i no s'ha de gastar energia per anar voltant a la terra, es troba a 35.768 quilòmetres. El DD45 feia entre 30 i 40 metres de diàmetre, com un edifici de 10 pisos, i va passar tan sols a 70.000 quilòmetres de la superfície de la terra. La lluna està cinc vegades més lluny!  Uf, va anar d'un pèl!

  

O sigui, que hi ha roques de dimensions similars a la d’un camp de futbol o majors fent voltes per l’espai sense cap altra feina que xocar amb el que es troben pel camí . Aquests "asteroides assassins" hi són. De moment, l’Observatori Astronòmic de Mallorca (OAM) n’ha descobert 4 de relativament perillosos. El perill és remot, però recurrent. Qui hi ha vigilant? Els equips de de detecció i seguiment d’asteroides de l’OAM, la NASA i l’USAF. I molt per darrere en número de troballes, la resta d’equips del planeta.

La cosa, per tant, està en mans de Mallorca i els Estats Units, els únics equips capaços de detectar fins a 200 asteroides en una sola nit i seguir-los per determinar la seva òrbita i grau de perillositat. Si la ciència fos un esport, els de l’OAM acapararien tantes portades com els astres del tennis o el futbol.

  

Si qualque dia detecten un asteroide que pogués impactar sobre la terra i extingir la nostra civilització, encara tendríem qualque possibilitat de sobreviure enviant cap a l’asteroide una nau no tripulada que, empenyent-lo, pogués desviar la trajectòria de l’asteroide o bé enviar-li un míssil nuclear. Paradoxalment, la tecnologia armamentística que podria acabar amb la vida a la terra, també la podria salvar. Però per això s'hauria trobar l'asteroide que vol impactar amb nosaltres amb molt, molt de temps d'antelació. Carpe diem!

Com que a Capdepera i Cala Rajada ja no es pot veure el Canal 33, vos podeu connectar a http://www.tv3.cat/videos/1089549/Meteorits-pedres-que-cauen-del-cel, per veure el programa que avui emetem parlant del DD45, l'OAM, etc...

I si vos voleu queixar que ja no veis el 33:
http://www.indexcat.cat/somdeumilions/campanya.htm