Una  germana del meu repadrí es casà amb un home notable a Capdepera, el conco en Francesc Amengual, que era un bon músic i al qual la mort del seu primer fillet, acabat de néixer, li inspirà una peça musical que la banda de música de Capdepera tocava a tots els albats camí del cementeri: La muerte de un àngel.

  També tingueren una filla, la tia Caterina, que es casà amb el conco en Ramon Roca, de can Baró, de Santa Caterina. Ovella negra de la família, republicà,  discutidor i brusquer. 

  Ja de nin, mon pare havia tingut totes les simpaties d’aquella parella que no havia tingut fills.  De major, la relació continuà i de tant en tant venien per ca nostra, pels sants i festes senyalades. Sempre, aquell matrimoni eixorc i estimat, solia tenir un plat a la taula de ca nostra. No és de dir les discussions que s’armaven abans de dinar, dinant, a l’hora de prendre cafè i sempre de la vida, entre mon pare i aquell oncle Ramon de can Baró de Sancta Caterina.  Jo era molt petit, però encara me’n record que mon pare li solia dir, quan el conco en Ramon Roca perdia una mica l’alè i el deixava entrar en les seves llargues parrafades, per cert no gaire coherents: “A vós vos agrada més una brega que un bon dinar!”. 

  També record que, a Ciutat,  al jardí de la Costa d’en Muntaner, hi havien comparegut riciners, fruit de llavors volanderes, i un dia, després de dinar , el conco en Ramon i mon pare sortiren a prendre l’aire per aquell jardí de Ciutat d’aires romàntics i malaltissos. Oncle i nebot començaren a discutir sobre aquelles plantes que segons el conco no feien més que una ombra malaltissa i, sobretot, molta nosa; mon pare defensava aquell herbei  que ocupava els racons més ombrívols d’aquell jardí i  explicava al conco en Ramon  l’aplicació que tenien aquelles llavors negroses dels ricins, tant per fer oli de màquina, aplicable a la lubrificació dels motors dels avions, com, una vegada depurat d’una toxina maldeventrera ferm, poder-lo usar a la farmàcia com a purgant efectiu del tot, de la qual cosa en tinc experiència personal, com tants d’altres de la meva generació. El conco escoltava  a mitges, perquè havia de tenir esment a bastir la resposta què tirés  per terra, amb total rotunditat, aquell discurs científic i modern  d’aquell jovenet tan sabut. Què s’havia cregut, aquell no ningú?  Món pare acabà la seva lliçó de farmacognòsia, advertint que qui  s’empassolàs un parell d’aquelles llavors, que mostrava dins la seva ma, no seria a temps de córrer, per tal de no embrutar-se els calçons blancs. El conco en Ramon Roca s’havia anat encenent a causa del discurs excessivament llarg del meu pare, un discurs, per altra part, carregat amb notes de modernitat, cosa que afegia més llenya al foc, i amb aquella darrera afirmació sobre l’efecte que tenien tals llavoretes  negroses i petites  se li acabava de donar la cirereta que li mancava per començar el seu discurs arranador i devastador;  pegà grapada a les llavors que mon pare li mostrava i se les empassà totes de cop. La seva dignitat no li permetia admetre lliçons de ningú i manco del seu nebot tan empipadorament sabut...

  No el vérem amb més de quinze dies i algú ens digué que quasi havia fet l’os del front de tanta cagarel·la que li havien fet fer aquelles llavors embruixades. Estic quasi segur que la tia Caterina, que era republicana i espiritista,  degué fullejar amb desesperació tot el llibre de St. Ciprià, cerca qui cerca un remei per anular aquella forma de mal bocí, que altre cosa no podia ser la causa d’aquella desesperació del conco en Ramon per fer-se seu el lloc comú. El pobre arribà fins al punt de fer cambres de sang i tot!