El Sol no es queda mai sol, ni a les fosques. I cerca, cerca sempre quelcom i a qui enllumenar. I així, quan te’n vas al llit, segueix el seu viatge per altres terres on tu tens molts d’amics, que es lleven per anar a escola o per menjar el primer iogurt del dia.
   És per això que un nin com tu que viu a prop de ca teva, va sentir contar a la seva germana històries d’altres llocs que tu encara no coneixes, però que un dia en sentiràs parlar, la superfície dels quals és banyada per la llum del teu gran amic el Sol. Aquest ninet s’anomena Dos Pams i Mig, perquè és molt petit, però molt valent. I va quedar tan meravellat d’aquestes explicacions que va decidir anar a conèixer per ell mateix altres llocs, seguint la claror d’aquest gran astre.

II

   A en Dos Pams i Mig el vaig conèixer un dia d’estiu,  assegut damunt una pedra, a la vorera del Gran Camí que du a Terres Llunyanes. Me va dir que estava a punt de partir
   Cap on el  Sol mai es pon, seguint la ruta de ponent, i que volia desentranyar el misteri de les tres pedres. Has de saber que aquesta estrella tan meravellosa va de llevant a ponent, i que si un dia et decideixes podràs fer aquest camí. És molt fàcil, mira: seguir la claror del dia. I si un dia estàs cansat i t’atures, pots confiar de la nit, dormint sota el sostre de les estrelles. I si fa lluna, la seva companyia no et decebrà, tan canviant i encisadora.

III

   I és així que, després de prometre’m dur-me unes quantes pedres precioses, va partir a la recerca de les tres pedres –aquestes sí, màgiques- pel Gran Camí, les quals, juntes, guardaven un secret. Però amb la dèria de les pedres es va perdre per una bifurcació del  camí gran. I no en trobava, i això que va caminar molt. Amb això que veu una velleta, a qui va demanar si sabia on era el Gran Camí, i aquesta doneta li contestà:
   -Jo  som de l’Ordre del Camí Obert i sabem de les teves aventures i del valent que ets, del que cerques i del que trobaràs. I és per això que t’aconsellam que primer cerquis les pedres i desprès el Gran Camí.
   Aquesta velleta li va donar una pedra i li va assegurar que aquesta li ajudaria a cercar les del secret.

IV

  - I on eren  les altres?
  Caminant caminant li va caure la pedra a la vorera del camí, per on passava un riuet. La pedra , que era molt bella, es va fondre al contacte amb l’aigua. Amb això que comença a sortir un fumer blanc, fins esvair-se. En el seu lloc va aparèixer una nina molt bonica.
   -Com et diuen?, va dir ell, una mica sorprès.
  -Melinda - li contestà la nina- i he vingut del món de les fades per ajudar-te a trobar les altres pedres i el Gran Camí. En tenc unes quantes que no són màgiques. Són pel teu amic. Resplendeixen molt i són molt boniques. I aquesta, com la que t’ha caiguda, forma part de les tres pedres.
   -Gràcies, Melinda, mai t’ho podré pagar.
  -T’ajudam perquè sabem de les teves bones intencions. Les persones, valentes o no, necessitem ajuda. Si te pareix bé seguirem per aquest camí. Hem d’anar a veure un mag
que sap de la segona pedra. Li diuen Bon Destí, perquè el fa canviar si troba que t’ho mereixes.
Na Melinda tenia ales, i amb un cop de vareta li’n va procurar dues. Seguiren el camí volant.

V

   Volaren tot el matí gaudint d’un meravellós paisatge. A començament de tarda arribaren        a una caseta feta de pedra. Na Melinda li va dir:
  -Aquí hi viu el mag.
  Hi baixaren i veren una porta de fusta d’aquestes que tenen molts claus. Tocaren dues vegades, i quan anaven a tocar la tercera els va obrir un vellet amb barba blanca i un poc grasset; no era gaire alt, semblava més un  gnom que un mag. Es varen saludar efusivament i ella li presentà en Dos Pams i Mig. Entraren dins la casa i li explicaren el que ja saps. El mag Bon Destí li digué que sabia on era la segona pedra, però que la s’hauria de guanyar. Li contà que hi havia un llac anomenat  el Bell Somni, que guardava en el seu fons milers de pedres com la que cercaven, però que només podien dur-se’n una.
   L’ endemà partiren cap al Bell Somni. El mag els havia dit que el trobarien després de volar cinc hores, darrera les muntanyes que es divisaven a la llunyania. I així ho feren. Volaren plàcidament, sense perdre’s un detall. Quan arribaren no s’ho podien creure, era més bell que el seu nom, d’una aigua transparent i cristal•lina, tant, que els entrà ganes de beure i nedar.
   Nedaren i fruïren del llac tant com pogueren i de seguida decidiren collir una pedra del fons, la segona pedra. En Dos Pams i Mig, bussejant, en tragué una i la mostrà a na Melinda. Era tan bonica, tota plena de cristalls resplendents, que decidiren guardar-la en el fons de la butxaca, conscients de que així no la perdrien.

VI

   I es posaren a volar a la recerca de la pedra que els faltava.
   Mentre volaven parlaven:
   -On deu esser la tercera pedra?- va dir en Dos Pams i Mig.
   -Jo crec que serà la més dificultosa de trobar, perquè ens haurem d’afrontar a una bruixa molt dolenta; viu dins una cova i només surt les nits de lluna plena. Només es porta bé quan li parlen bé.
Després d’unes quantes hores de vol arribaren a la cova, situada al costat d’ una muntanya poblada d’ arbres poc comuns; era de dia; esperaren dos dies més, i a la segona nit resplendia una lluna que feia goig.
    -Bona dona, que no sortiu? Us hem duit fruita de la bona per compartir amb vós.
   A la segona vegada que ho repetiren sortí, recelosament, una velleta espiltrafada. Caminava molt a poc a poc, a cada passa que donava  pareixia que havia de caure.
   -Que bé que parlau, jo quasi me n’he oblidat de parlar, ve tanta poca gent per aquí…
   Comprovaren que parlant-li bé li traurien el que voldrien. Després de menjar un poc de fruita li demanaren per la tercera pedra. Va caure d’esquena, sorpresa, i va dir:
   -Fa molts d’anys que la guard, i la us donaré si juntau les tres pedres davant meu.
   Era una pedra resplendent com les altres dues, però de diferent color, les tres eren distintes.
Quan les varen ajuntar sortiren xispes i raigs de tots colors. Es varen girar cap a la bruixa i hi trobaren una nina de l’edat de na Melinda.
   -Em dic Coralina i som una fada. He passat molts anys en aquesta cova. Un bruixot més dolent  del que vaig tornar em va fer un encanteri. Gràcies a vosaltres torn a ser lliure.
   Decidiren tornar volant tots tres i quan arribaren al Gran Camí s’acomiadaren fins a una altra aventura.
   En Dos Pams i Mig seguí pel Gran Camí que du a terres llunyanes a la recerca de noves aventures, segur de que la vida li ho agrairia.
   I conte contat conte acabat.

SEBASTIÀ NEBOT