Per Miquel Piris


No us en puc dir ni el nom ni la ubicació, però estic autoritzat a revelar la història del poble més bell del món: Valldesera, nom inventat.

L'any 2003, hi hagué una reunió clau pel futur de Valldesera. La batlessa, professora d'història ja jubilada, explicà als vilatans que faltaven pocs anys perquè la gentrificació engolís el poble expulsant-los per sempre del lloc on havien nascut. Va exposar el cas dels mallorquins que ja feia prop d'una dècada que venien cases i terres a un preu regalat a canvi d'un futur miserable. Si volien continuar vivint durant generacions a Valldesera, s'havien de preparar.

A San Francisco, cinc anys després, va néixer Airbnb, i posaren el pla en marxa. Tancaren els accessos a les platges i els miradors majestuosos que envolten Valldesera plantant arbres als camins per deixar-los intransitables. Enderrocaren el campanar que coronava el poble i revestiren l'església amb blocs de ciment. Embrutaren les façanes de les cases eliminant qualsevol filigrana que fes mirera. Les portes senyorials foren substituïdes per les d'ascensors. I, finalment, asfaltaren els carrers empedrats i els ompliren de cotxes aparcats, clots i brutor.

Actualment, més o manco un pic cada mes, s'activa una alarma quan un vehicle solitari s'aproxima al poble per l'única carretera ronyosa que hi condueix. A continuació, s’activa un mecanisme que inunda els carrers d’una ferum insuportable de claveguera. A les terrasses dels bars comença a sonar música estrident que emana d'altaveus escardats. Si els forasters, tot i la fortor, decideixen passejar, sempre acaben creuant-se amb vilatans que escupen al seu pas, conversen a crits des de les finestres o pixen pels racons com els turistes de borratxera. Mentrestant, dissimuladament, els municipals els obren el cotxe. Totes aquestes mesures normalment foragiten als visitants, però un pic hi va haver un grup d’italians que se varen seure a fer unes cerveses durant més d'una hora. En aquell ocasió va aparèixer un home de quasi dos metres que es posa a defecar davant dels seus ulls incrèduls. Certament, una imatge desagradable, però és una guerra i saben que si no són agosarats, perdran el que més estimen: viure a Valldesera.


Miquel Piris