Aquesta és una traducció feta per l’amic i professor jubilat de l’IES CAPDEPERA Carles Balle Blanes, qui també es va fer càrrec de la traducció de l’Ombra de Torquemada publicat recentment per Cap Vermell. En aquest article del recent desaparegut Paul Auster, el mateix escriptor nord-americà aprofundeix per trobar el seu origen ucraïnès, en una descripció esfereïdora que segur que no us deixarà indiferent; aquí la teniu!

Joan Cabalgante i Guasp

(Paul Auster viatja per les terres de la llunyana Europa oriental)
Paul Auster.  (a:  Literary Hub 2 d'abril de 2020)
Trad. Carles Balle Blanes

 ¿ Ha d'esser cert un esdeveniment a fi que sigui acceptat com a vertader, o creure que un fet és cert ja el fa vertader, fins i tot si el fet que suposadament va succeir en realitat  no va passar?  ¿ I què tal si a pesar dels teus esforços per escatir si el fet es donà o no, arribes a un punt mort d'incertesa i no pots ja estar segur que la història que qualcú et va contar a la terrassa d'un cafè ,  a la  ciutat d'Ivano-Franivsk , a la Ucraïna occidental, derivava d'una història poc coneguda però verificable o era una llegenda, o una bravejada o un rumor sense fonament passat d'un pare a un fill? Fins i tot més : si la història apareix com a sorprenent  i tan poderosa que quedes amb la boca oberta  i sents que això ha canviat, o enfondit o  millorat el teu enteniment del mon, aleshores, ¿importa si la història és certa o no?

Circumstàncies me dugueren a Ucraïna el setembre del 2017. Tenia la feina a Lviv, però me vaig prendre un dia franc abans  per fer un viatge de dues hores al sud i passar el capvespre a Ivano Frankivsk,  ciutat on el meu avi patern era nat en qualque moment dels primers anys 1880. No tenia altra raó per anar-hi que la curiositat, o un sentiment que anomenaria l'atracció d'una falsa nostàlgia, ja que jo no havia conegut el meu avi i encara ara  no sé d'ell gairebé res. Va morir 28 anys  abans que jo nasqués, una ombra d'un passat no escrit, no recordat, i fins i tot quan vaig anar a la ciutat que ell havia deixat a finals del XIX o principis del XX, vaig entendre que el lloc on ell havia passat la infància i adolescència ja no era el mateix lloc on jo ara hi passaria el capvespre.
Així i to, jo hi vaig voler anar, i quan mir enrere i ponder  les raons per què hi volia anar, tal volta arrib a un fet verificable: el viatge me duria per les terres regades amb sang de l'Europa de l'est, la zona central de l'horror de les matances del segle XX, i si l'ombra de l'home responsable d'haver-me donat un nom no hagués  deixat aquesta part del món quan ho féu, jo no hauria nascut mai.

El que jo ja sabia abans de la meva arribada era que abans que la ciutat prengués el nom d'Ivano-Frankivsk el 1962 en honor del poeta ucranià Ivan Franko, la ciutat d'una antigor de 400 anys havia estat coneguda pels noms de Stanislawow,Stanislau,Stanislaviv i Stanislav, depenent de si havia estat sota el poder polonès,alemany, ucraïnes o soviètic. D'esser ciutat polonesa havia esdevingut una ciutat dels Habsburg, d'una ciutat dels Habsburg havia esdevengut una ciutat austre-hongaresa, d'una ciutat austre-hongaresa havia esdevingut una ciutat russa durant els dos primers anys de la primera guerra mundial, llavor una ciutat austre-hongaresa, llavor una ciutat ucraïnesa durant poc temps després de la guerra, després encara una ciutat polonesa, després una ciutat soviètica, des de setembre de 1939 a juliol de 1941, més tard  una ciutat sota control alemany , fins el juny del 1944, després una ciutat soviètica i ara,després del col·lapse de la Unió Soviètica el 1991, una ciutat ucraïnesa.

En temps del naixement del meu avi , la població era de 18.000 habitants  i el 1900, aproximadament l'any en què se'n va anar, hi vivien 26.000 persones, més de la meitat eren jueus. Quan ho hi vaig esser , la població havia crescut fins als 230.000, però quan l'ocupació nazi el nombre estava entre 80.000 i 95.000, la meitat jueus, la meitat no jueus, i el que ja jo sabia  aleshores des de feia dècades és que després de la invasió alemanya l'estiu del 1941,10.000 jueus havien estat primer arreplegats i després afusellats en el cementeri jueu en aquella tardor;  i pel desembre els jueus restants havien estar estabulats dins un ghetto, des del qual 10.000 jueus més havien estat traslladats al camp d'extermini de Belzec a Polònia i aleshores, un per un, cinc per cinc i vint per vint durant tot el 1942 i principis del 1943, els alemanys havien conduït els jueus de Stanislau dins els boscs que envolten la ciutat i els havien disparat, els havien disparat , els havien disparat fins que no n'hi quedà cap per verd – desenes de milers de gent assassinades per una bala al clotell i llavor enterrats dins fosses comunes que havien estat cavades pels assassinats abans d'esser assassinats.

Una amable dona que vaig trobar a Lviv se'n va cuidar d'arreglar-me un viatge, i com que ella era nada i surada a Ivano-Frankivsk i encara hi vivia, hi sabia, i sabia doncs on anar i què veure-hi i fins  i tot se prengué la molèstia de cercar qualcú que ens hi menàs. Un jove ennortat sense por de morir, el conductor conduïa a tota velocitat per l'estreta autopista de dos carrils com si anàs a una entrevista per a una feina de fer de doble  en una pel·lícula de carreres de cotxes, prenent riscs temeraris per avançar tot cotxe de davant nosaltres quan , tranquil·lament i de cop en sec canvià de direcció per prendre  una altre camí ben pla, i aquí  cotxes que venien corrents a les totes com un llamp  cap a nosaltres i un parell de vegades durant el viatge me pervengué  que aquest capvespre enfosquit, ennigulat,  el primer dia de tardor de 2017,  seria el darrer de la meva vida, i ja es pot dir com era d'irònic, me deia a mi mateix, i s'hi adeia com un guant, que jo havia d'haver fet tot aquest trajecte per visitar la ciutat que el meu avi havia deixat enrere feia més de cent anys només per ara  venir-hi  a morir abans d'arribar-hi.

Per sort el trànsit era escàs, una mescla de cotxes accelerats i camions lents, i en un moment donat, un carro tirat per cavall carregat amb un munt enorme de fenc, movent-se a una dècima part de la velocitat dels camions lents. I dones rabassudes, de cames gruixades amb babauskas sobre els seus caps caminaven pesadament per  les voreres de la carretera portant bosses de plàstics plena  de vitualles. Si exceptuam les bosses de plàstic, haurien pogut passar per figures  de feia dos segles,  dones pageses  de l'Europa de l'est atrapades dins un passat tan vell que havia perviscut fins el segle XXI.  Anàvem deixant enrere els afores d'una dotzena de pobles petits mentre camps grans, amb la collita recent feta s'escampaven a tots dos costats nostres, però quan, devers ja dues terceres parts del camí fet, el paisatge rural donà pas a una terra de ningú d'indústria pesada, l'exemple més espectacular  del qual n'era una planta gargantuesca d'electricitat que abruptament s'aixecà davant nosaltres, a l'esquerra.
Si jo no he malentès allò que aquella amable dona me contà dins el cotxe, aquesta instal·lació monolítica forneix Alemanya i altres països europeus occidentals amb l'engròs  de la seva electricitat. Això són les veritats contradictòries  d'aquest estat para-xocs  de 800 milles d'amplària enclòs  entre l'est i l'oest, i així per un costat  Ucraïna alimenta una part  amb el fluid elèctric per encendre els llums i mantenir les coses funcionant, i per l'altra banda continua vessant sang per defensar els seu territori , que entre guerra i guerra va disminuint .

Ivano-Frankivsk va comparèixer com un lloc atractiu, una ciutat que no guardava semblança amb la ruïna  urbana desintegrant-se  que jo m'havia dibuixat dins la ment. Els niguls s'havien esvaït minuts abans que nosaltres hi arribàssim, i amb el sol lluent i  de gent passejant per carrers i places, jo vaig quedar impressionat de com era tot  de net i endreçat, no com qualque ciutat remota  detinguda dins el passat sinó com una ciutat contemporània amb llibreries, teatres, restaurants, i una mescla agradable entre nova i vella arquitectura, la vella supervivent amb edificis  i esglésies dels segles XVII i XVIII  construïdes pels fundadors polonesos i els Habsburg conqueridors .

M'hauria agradat passejar-m'hi un parell d'hores i llavor tornar, però l'amable dona que havia orquestrat la visita va entendre que el meu propòsit de venir ací estava connectat amb el meu avi, i com que el meu avi havia estat un jueu, ella pensà que per a mi seria d'ajuda parlar-ne amb un dels rabins que quedaren a la ciutat, el líder espiritual de la darrera sinagoga que romania a Ivan Frankivsk – edifici que havia demostrat esser sòlid, bell, des dels primers anys de l segle XX havia aconseguit  de travessar la segona guerra mundial amb danys menors, tots els quals restituïts  ja de feia estona.

No estic segur del que en vaig pensar, però no vaig posar objecció de parlar amb el rabí, ja que probablement era l'única persona sobre la terra al món  que podria, només podria, haver-me pogut contar qualque cosa sobre la meva família, aquesta tribu innominada d'ancestres invisibles que s'havia escampat i mort i així esvaït del reialme de la coneixença, perquè era del tot cert que els records dels seus naixements havien estat destruïts els segles passats. per una bomba o pel foc o per la firma d'una burocràcia massa primcernuda.

Parlar amb el rabí seria una divagació inútil, ho veia, un producte d'una nostàlgia falsa que d'entrada m'havia duit a la ciutat, però ara que hi era, hi era per un dia i no més que un dia, sense pensament de tornar-hi mai, quin mal podria fer demanar un parell de qüestions  i veure si cap d'elles rebrien resposta?

No hi hagué respostes. El rabí ortodox, barbat, ens va rebre dins la seva oficina, però més enllà de contar-me el que jo ja sabia – que Auster era un cognom comú entre els jueus de Stanislav i d'enlloc més- i llavor fent una digressió breu amb una història de la guerra sobre una dona anomenada Auster que havia esquivat  els alemanys amagada dins un forat durant tres anys i després  d'aquests tres anys  havia sortit del forat completament loca, una persona trastornada per la resta de sa vida- no tenia altra informació per donar-me. Un home nerviós, compulsiu, que durant la conversa fumava en cadena cigarretes ultrafines apagant-les després  d'un parell de xuclades i després traient-ne d'altres d'una bossa de plàstic de damunt l'escriptori, no era ni amigable ni distant, simplement distret, un home amb altres coses dins el cap i, tan lluny com ho podria dir, massa ocupat amb les seves pròpies dèries com per  mostrar ara  molt d'interès en aquest visitant americà o en la dona que havia arranjat la trobada.

Segons moltes estadístiques, no hi romanen avui a Ivano-Frankivsk més que dos- o tres-cents jueus. No és gens clar quants d'ells són practicants o assisteixen als oficis  de la sinagoga, però pel que havia perpensat jo mateix una hora abans de l'encontre amb el rabí, sembla que només una petita part d'aquell nombre ja disminuït hi pren part. Per pura casualitat, se va estravenir  la meva visita en la Rosh Hashanah, un dels dies més sagrats del calendari litúrgic, i només 15 persones havien acudit al santuari per escoltar el so del Shofar que dona entrada al nou any, 13 homes i dues dones. A diferència dels seus correligionaris a l'Europa occidental i a Amèrica  en aitals ocasions, els homes no duien vestits negres ni fermalls de nylon amb caçadores , i els seus caps eren coberts per gorres vermelles i grogues de beisbol. 

Vàrem sortir i vàrem passejar devers una hora, una hora i mitja, per ventura més. La dona amable m'havia organitzat una trobada amb una altra persona a les quatre, un poeta d'Ivano-Frankivsk que deia haver passat deu anys endinsant-se dins la història de la ciutat, però ara mateix era el moment d'explorar alguns llocs que abans havíem deixat de banda, i així vàrem continuar els nostres passeigs fins que haguérem recorregut una gran part de la ciutat. El sol resplendia aleshores  i en aquest bella llum  de setembre vàrem anar a parar a una plaça gran i oberta i ens vàrem trobar just davant de l'església de la Santa Resurrecció, una catedral barroca del XVIII que se considera l'edifici més bell dels Habsburg, dels anys quan Ivan-Frankivsk  havia estat coneguda com a Stanislau. Tal com n'era el cas amb altres belles esglésies i catedrals que havia visitat a pobles i ciutats de l'Europa occidental, vaig pensar quan hi vaig entrar que estaria mig buida, amb alguns turistes accidentals i les seves pertinents  càmeres. Anava errat.
Al cap i a la fi, això no era l'Europa occidental, era el racó més allunyat de l'oest del que una vegada havia estat la Unió Soviètica, una ciutat de la província de Galítzia al racó més allunyat de l'est de  l'antic imperi austre-hongarès, i l'església, que no era ni catòlica romana ni ortodoxa russa sinó grec-catòlica, estava gairebé plena de gent, cap d'ells ni turistes ni estudiosos de l'arquitectura barroca, sinó ciutadans locals que hi eren per pregar o per meditar o per combregar amb ells mateixos o amb el Totpoderós en aquest vast espai petri amb la llum de setembre vessant pels vitralls.

Un capvespre laborable ordinari, amb res que el distingís de cap altre dia en no esser el temps extraordinàriament bo, un capvespre radiant amb l'Església de la Santa Resurrecció plena de gent jove, que no eren ni a la feina ni assegut a les terrasses dels cafès sinó agenollats al trespol de pedra, mans plegades i cap enlaire en posició de pregària. El rabí que fumava en cadena, les gorres grogues de beisbol i ara això.

I després d'això, el que vengué després, que el poeta manifestàs esser un budista me feia sentir perfecte. I no, no era un convertit al New Age que hagués llegit un parell de llibres sobre Zen, sinó un practicant ja de temps enrere que havia acabat de tornar d'una estada quatrimestral a un monestir al Nepal, un home seriós. I també un poeta, i també un estudiant de la ciutat on el meu avi era nat. Era un estudiant gran, rabassut , enorme, amb mans plenes i de maneres afables, d'ulls clars, una persona ponderada, vestida a l'europea que va parlar només de passada de la seva vinculació amb el budisme, i això jo ho vaig prendre com un senyal favorable, per això me vaig fiar d'ell i vaig pressentir que me podria fiar d'ell per escatir la veritat. La trobada va tenir lloc només fa dos anys i mig,però l'estranya cosa del nostre encontre és que fins i tot després de tan poc temps i maldament hi hagi pensat pràcticament cada dia de llavors ençà, som incapaç de recordar una sola cosa que m'hagués contat sobre la ciutat abans que mencionàs els llops. Una vegada començà a contar aquesta història, qualsevol altra cosa va esser obliterada.

Estàvem asseguts a la terrassa d'un cafè en la plaça més gran de la ciutat, el lloc central  de Stanislua.Stanislav-Ivano-Frankisvk, un espai ampli inundat per l'assolellada, sense cotxes i una gernació caminant amunt i avall en totes direccions, i ningú deia res, així com ho record, res més que una massa silent de gent passant davant mi quan escoltava el poeta que me contava la història. Ja havíem establit el fet que ja m'era familiar la història del que havia passat a la meitat de la població, jueva, entre 1941 i 1943, però quan l'exèrcit soviètic va entrar i capturar la ciutat el juliol del 1944, me contava ell, just sis setmanes després de la invasió aliada de Normandia, no tan sols els alemanys ja havien escampat del lloc sinó també  l'altra meitat de la població també ja havia fuit.. Tothom havia fuit en una o altra direcció, est o oest, nord o sud, i això vol dir que l'exèrcit soviètic havia conquerit una ciutat abandonada, un domini del no res. La població humana s'havia espargit als quatre vents, i enlloc de gent, la ciutat ara estava habitada per llops, centenars de llops, per ventura milers de llops.

Horrible, pensava jo, tan horrible que contenia l'horror del somni més horrible, i de cop en sec, com si sorgís de dins un somni meu, el poema de Georg Trakl me vengué com una glopada – Front Oriental, que havia llegit 50 anys enrere, havia llegit una i altra volta fins que el vaig saber de memòria i després havia tornat traduir per a mi mateix, el poema de la Primera Guerra Mundial del 1914 escrit sobre Gródek, una ciutat de Galízia no lluny de Stanislau que acaba amb l'estrofa:

La selva, tavellada amb espines, envolta  la ciutat,

des d'estrelles sagnants la lluna

encalça dones aterrides

llops salvatges han irromput pels portells.

Com el coneixia? Vaig demanar.

Son pare, me digué, son pare n'hi havia parlat sobre això molts de pics, i aleshores va continuar explicant com son pare, un home jove el 1944, de devers una vintena curta d'anys, i després que els soviètics prengueren el control de la ciutat, anomenada així en endavant Stanislav, havia estat assignat disn l'exèrcit a la tasca d'exterminar els llops. Va dir que la feina havia durat un parell de setmanes, o per ventura mesos i tot, -  no ho podia recordar bé, - i una vegada Stanislav va tornar esser habitable per als humans, els soviètics la varen repoblar amb personal militar i llurs famílies.

Vaig mirar a la plaça que tenia davant i provava d'imaginar-la-me en l'estiu del 1944, amb tota la gent caminant amunt i avall de cop desapareguda, fuita de l'escenari, i aleshores vaig començar a veure els llops, dotzenes de llops recorrent la plaça, movent-s'hi en petites colles, cercant-hi de menjar per la ciutat abandonada. Els llops són el punt final del malson, la sortida és l'extrem de l'estupidesa que condueix a la devastació de la guerra, en aquest cas els tres milions de jueus assassinats en aquestes terres orientals cobertes de sang, amb incomptables altres civils i soldats d'altres religions i de sens cap religió, i una vegada que la matança va acabar, llops salvatges vengueren irrompent a través de les portes de la ciutat. Els llops no són tan sols símbols de guerra. Són els ous de la guerra i el que la guerra fa germinar damunt la terra. 

No tenc cap dubte que el poeta creia que m'estava contant la veritat. Els llops eren per a ell ben reals, i precisament per la seva calmada convicció dins la seva veu mentre me contava la història, la vaig acceptar com a real. Admetia que ell no havia vist els llops amb els seus ulls, però son pare sí, i ¿ per què li hauria contat son pare aquesta història si no fos estat vertadera?  Me vaig dir a mi mateix que no ho hauria fet, i quan més tard vaig partir d'Ivano-Frankvisk, estava convençut que durant un temps breu després que els russos s'haguessin fets amb el control de la ciutat, els llops se n'hi havien ensenyorit.Durant les setmanes i mesos que hi seguiren, vaig fer el que vaig poder per investigar més profundament la qüestió. Vaig parlar amb un amic que tenia contactes amb historiadors a la universitat de Lviv ( abans coneguda com Lvov,Lwów, Lemberg) particularment amb una dona que s'havia especialitzat amb la història de la regió, però  em va dir que en cap moment no s'havia topat amb cap referència als llops de Stanislav, i quan ella va aprofundir més en la matèria, no va poder trobar una sola referència a la història que m'havia contat el poeta. El que hi va trobar va esser un film curt que documenta la captura de la ciutat per les tropes soviètiques el 27 de juliol de 1944, i quan me va  enviar un vídeo d'aquesta pel·lícula, vaig poder veure-ho jo mateix, assegut en aquesta mateixa cadira on sec ara.

Cinquanta o cent soldats perfectament arrenglerats  se n'entren a Stanislav mentre un petit grup de ciutadans ben vestits, ben alimentats els saluda. L'escena  se torna reproduir des d'un altre angle, mostrant els mateixos cinquanta o cent soldats i la mateixa gernació ben vestida i alimentada. Aquí el film es talla i passa a un pont esfondrat, i aleshores, abans de voltar cap al final, torna enrere a l'escena inicial dels soldats i la gent  que els saluda. Pot esser que els soldats fossin autèntics, però en aquest moment es veu que els havien demanat que fessin el paper de soldats, talment com els actors que havien estat dirigits a fer de multitud saludant feien el seu paper en una propaganda  editada sense miraments , inacabat film de propaganda destinat a glorificar la bondat heroica i el valor de la Unió Soviètica.

No cal dir que no hi apareix un sol llop, al film.

I això me torna dur al lloc per on vaig començar i la pregunta no té contesta: què hem de creure quan hom no està segur que un fet suposat sigui cert o no?

En absència d'informació que pogués confirmar o denegar la història que me contà, jo trii creure el poeta. I hi fossin o no, jo trii també creure en els llops.