Intervenció de Pere Cortada a la presentació del llibre 101 cançons, de Joan Isaac.
Minut 89 del segon temps,
en una platja de Gaza es juga un partit de futbol,
l’àrbitre xiula abans d’hora.
Ni pròrroga ni penals.
El minut que resta, ajornat de per vida.
Maleïts assassins, renuncio a la meva condició humana.
Amén.
JOAN ISAAC, agost de 2014
Fa deu anys que Joan Isaac va escriure aquest poema. Vident? Compromís? Denúncia? Tota una declaració de principis d'un cantautor que encara no ha perdut la capacitat d'enrabiar-se, de dir el que pensa. Que canta a l'amor i al desamor, a la lluita, als llocs, als paisatges a l'amistat i a la mort. Els grans temes de la vida des del dia a dia. Un cantautor que celebra els 70 anys; 50 damunt els escenaris i 25 discs publicats. Tota una carrera des que començà amb els 16 jutges i la nova cançó.
Si fóssim a un país normal i normalitzat en Joan aniria de poble en poble rebent homenatges i reconeixements. Com que no ho som va presentant, poble a poble, plaça a plaça, llibres i aplecs de cançons. I en això Capdepera és molt afortunada. Ens hem de sentir molt afortunats de que en el nostre petit territori conflueixin, de tant en tant, na Margalida i en Joan. I aquest fet ens permeti gaudir de Joan Isaac. Tot un regal que mai li agrairem prou a na Margalida.
La història començà un dissabte de l'Esperança de 2006. El mateix any que surt a llum la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga. Jo feia pocs mesos que havia assumit la gerència del teatre i na Margalida tampoc feia gaire que havia aterrat per aquests llindars.
Aquí mateix, en aquest teatre, fa devuit anys programàrem dos dies d'un concert ben peculiar: Suso Rexach i Joan Isaac sota el títol Cara a cara des de la profunditat.
Els concerts foren un doble èxit. Majoritàriament, la gent d'aquí vengué per escoltar en Suso i quedaren enlluernats, fascinats, per en Joan. El final de cada concert, cantant plegats, cançons d'un i altre fou una passada!
Jo, com molta altra gent, fins llavors coneixia la cançó A Margalida, però havia perdut el rastre de Joan Isaac. Google encara no era omnipotent i no tot es penjava a la xarxa.
Però aquell fou l'inici d'una llarga amistat. Tres anys després, l'any 2010, tornà aquí amb Luis Eduardo Aute que omplí de gom a gom el teatre. Auteclàssic, en català i a dues veus, fou tot un esdeveniment. Llavors vaig saber d'un disc anterior, del 2000, Joies robades, en què va adaptar al català a Pablo Milanès, Roberto Vecchioni, Jacques Brel, Chico Buarque, Alejandro Filio, Pedro Guerra, Silvio Rodríguez, Paolo Conte, Aute i Joan Manuel Serrat. A Joan Isaac sempre li ha agradat robar joies.
Aute deia respecte a Auteclàssic: «Hi ha troballes que superen l'original».
Aquí em vaig adonar que Joan Isaac era un tipo que anava fent amics per la vida. Que gaudia de cantar les cançons dels altres tant com les seves. Era la cançó i poesia, amiga. Lluny d'egos personalistes.
L'any 2013 vengué a Capdepera a presentar el llibre Bandera negra al cor, escrit per Luis García Gil, aquí presentat per Joan Manresa i Margalida Bover i posterior concert. Al llibre, prologat per Joan Manel Serrat, l'autor, Luis García, diu que «les cançons de Joan Isaac són com a fulles de tardor fermades a l'arbre de la vida. En elles el que importa és el sentiment».
Bandera negra al cor, és el darrer vers de la cançó A Margalida. I diu Joan que la bandera negra és el símbol de "rebel·lió, el cercar la utopia, el que és impossible". Contrasta aquí el lirisme amb la cançó protesta dels orígens que mai ha abandonat.
L'any 2017 tornà. Aquesta vegada al Cap Vermell, per presentar un altre llibre. Intimíssim. També amb Joan Manresa de presentador. Concert per acabar. Aquí descobreix que Joan Isaac fa a cada cançó un cant poètic a la quotidianitat, a l'edat i a la vida. Diu:
Et deixo les maletes a la porta i un adéu sense retorn.....
I vull que balleu com mai, que us beseu com mai
i a la fi, ebris i esgotats, cremeu tot el que he escrit i cantat.
No vull deixar pistes per a l'eternitat.
El 2019 ens traslladam al castell per tenir una cita amb els àngels. Un tribut, amb Sílvia Comes, al gran cantant cubà Silvio Rodríguez en català. La mediterraneïtat del cantant travessa el gran oceà per assolir altres ritmes. Dues guitarres i dues veus a un bell escenari i una nit màgica.
I finalment, l'any 2022, torna, també al castell amb 7 pecats capitals. Un commovedor espectacle de música i poesia. Set cançons sobre els pecats capitals creades durant el confinament que combinen amb poemes d'autors catalans recitats magníficament per Carme Sansa.
Realment som afortunats. Capdepera territori Isaac. El cantautor que conjuga la rebel·lió des de les arrels més mediterrànies, el cant poètic de la quotidianitat, la cançó amiga, propera i alhora sentida i íntima, com a cau d'orella. I sobretot bella. Quantes vegades en llegir o escoltar una cançó diem: això és el que jo pens però ben dit. Són aquestes les paraules d'amor que Joan Isaac ens ha escrit i cantat al llarg de cinquanta anys.
Tot això i molt més ben explicat ho trobareu a aquest llibre on hi ha escrit molta gent. Recordau que en Joan té molts d'amics.
Per acabar, voldria llegir dues estrofes d'una cançó del seu darrer disc: Tinc una casa al mar. I vull que vos fixeu en la seva capacitat literària. Ell diu que no és un poeta, però en vuit versos aplega tot un seguit paraules senzilles, que metafòricament o no, formen part del nostre paisatge emocional: el sol, la mar, l'olivera i el llimoner. També parla de la felicitat, concepte abstracte, que passa de llarg. I entre i entre ens convida: si vols venir, ja ho saps.
Diu així:
Tinc una casa al mar amb les finestres obertes
per on entra el sol de la vida, i una brisa de sal
i un mar tranquil i proper de blaus impossibles
una olivera encantada i un llimoner molt escàs.
Tinc una casa al mar, si vols venir ja ho saps...!
Tinc una casa al mar amb les finestres obertes,
i un tren que totes les nits arriba amb retard,
on viatja en vagó de primera la felicitat,
que mai no s'atura i sempre passa de llarg.
Gràcies, Joan!
Pere Cortada
