Intervenció de Pere Joan Tous a la presentació del llibre "L'ombra de Torquemada" de Karl Otten

"Perquè calia considerar-lo un deure de memòria traduir i publicarTorquemadas Schatten?
Pels valors narratius intrínsecs d’aquesta novel·la que molts consideren la més autèntica i empàtica del canon literari alemany sobre la Guerra Civil..."

Bona tarda, gràcies a totes i a tots per venir a la posta de llarg d’un projecte editorial que Miquel Llull va inicià, ha animat, ha sostingut i no sé quantes  vegades ha salvat d’un més que probable fracàs: la traducció catalana de Torquemadas Schatten, L’ombra de Torquemada.

Una empresa que era tot un repte per les dificultats estilístiques que suposava, però que no varen desesperar la competència lingüística de Carles Blanes, el traductor, com tampoc varen desanimar a Jaume Fuster, pacient i generós fedatari d’aquesta magnífica versió catalana que vos presentem avui.

Ara bé: qui era, qui va ser i significar Karl Otten i per què era un deure de memòria nostra, gabellina, el traduir, comentar i editar aquesta novel.la?

Comencem per la primera pregunta: qui va ser Karl Otten? I comencem per recordar cóm era humanament , cóm era el seu tarannà, la seva manera de ser:

Aleshores, el podríem recordar així:

“El seu talent retòric era d’allò més fascinant que he conegut, apassionat en la seva voluntat de convèncer, sense amargor, però disposat a indignar-se, allà on s’hi havia d’estar... Sempre va lluitar, mai no es va deixar subornar, mai no va oblidar (sense que per això el devoràs l’odi)...

Era un home alegre, un camarada amb qui hi podies comptar, un coneixedor d’allò que és humà (sense caure mai en la misantropia).

Era una persona de tracte exquisit i tenia en sí una cosa molt amable, allà on ho podia ser.”

Aquesta etopeia de comiat, aquesta semblança humana de Karl Otten, la va llegir el seu amic de tot una vida, Kasimir Edelschmid, un fred dia de març 1963, en el petit cementiri de Minusio, un poble adjacent a Locarno, al nord suís  del Lago Maggiore, on Otten havia viscut els seus darrers anys: Cego i malalt, però, amb l’ajuda d’Ellen, la seva esposa, encara capaç de fer memòria i de reivindicar en sengles antologies el legat literari i utòpic de l’expressionisme.

I és ben cert: no es pot entendre Karl Otten ni valorar com cal Torquemadas Schatten sense parlar de l’expressionisme.

L’expressionisme alemany va ser un moviment literari i artístic que va néixer com a premonició de la primera guerra mundial, es va identificar amb la revolució pacifista i majorment llibertari de Novembre 1918, acompanyà críticament, des de la esquerra socialista, la República dita de Weimar i, finalment, molts dels seus representants –de Alfred Döblin a Fritz Lang- van haver d’exiliar-se quan els nazis, després de ser democràticament elegits i amb el beneplàcit de l’oligarquia industrial  i de la casta militar– varen començar a instaurar un terrorisme d’Estat i a jerarquitzar i eugenitzar racialment la societat.

Estèticament, l’expressionisme va ser un moviment eclèctic, sense ortodòxia ni dogmes. Hi cabia tant el neo-romanticisme com l’hiper-realisme i l’esperpent. La seva voluntat era precisament ”expressar” la realitat, una realitat prou complexa i massa sovint desesperant,  marcada i deformada pels desastres i per les seqüeles de la guerra, pel militarisme sempre irredempt, per l’assumpció del feixisme, pel capitalisme triomfant, pel treball deshumanitzador i per la nocturnitat frenètica de les gran ciutats.

(De fet, la millor manera d’aproximar-se a l’expressionisme és a través del cinema. Als meus estudiants els hi aconsellava sempre visionar o re-visitar alguna de les pel·lícules més emblemàtiques de l’expressionisme,  com per exemple Metropolis o M, el vampir de Düsseldorf de Fritz Lang.)

Karl Otten, nascut en 1889, fou precisament un dels pioners i un dels autors majors de l’expressionisme, un escriptor prolífic i polifacètic. Fou poeta i assagista, guionista i dramaturg,  però sobretot novel·lista, un novel·lista molt temps a la recerca d’una fórmula narrativa capaç de plasmar l’entelèquia d’una èpica expressionista.

 I això és precisament el que li va suposar la escriptura de Torquemadas Schatten, la seva novel·la mallorquina, però escrita a Londres, on es va refugiar després de que Mallorca, el seu primer exili des del 33, es convertís tres anys després en una ratera feixista.

Ara bé: per què calia traduir al català Torquemadas Schatten, per què calia considerar-lo un deure de memòria? M’agradaria subratllar tres raons:

La primera: Pels valors narratius intrínsecs d’aquesta novel·la que molts consideren la més autèntica i empàtica del canon literari alemany sobre la Guerra Civil. Valors poetològics, perquè Torquemadas Schatten  anticipa el que avui la acadèmia denomina “nova novel·la històrica”. Nova perquè aposta per un mestissatge de gèneres, des del fulletó i les parafernàlies del romanticisme més gòtic a la reflexió política i al sub-text psicoanalític. Nova també perquè reivindica una mirada subalterna de la història i una transfiguració mítica de l’espai-temps.

La segona: També calia traduir aquesta novel·la perquè és una obra singular, irrepetible.  A diferencia de les més conegudes del canon internacional sobre la Guerra Civil, com ara són les de Malraux o Hemingway, en Torquemadas Schatten no existeix un protagonista-reflector, succedani del propi autor, sinó que la configura un protagonista col·lectiu, un petit grup de militants republicans de Cala Rajada i Capdepera, i son ells, les seves veus, la seva mirada i les seves vivències durant aquell estiu colpista del 36, les que Otten privilegia i dignifica.

I, en darrera instància, calia traduir Torquemadas Schatten per la seva bellesa gairebé contrafàctica, ucrònica. A la fi de desembre 1938, quan va aparèixer la novel·la a Amsterdam,  aleshores la capital editorial de l’exili alemany, ja havia començat l’ofensiva feixista contra Catalunya i ja es perfilava clarament la derrota republicana

Otten emperò va preferir un final esperançador, ja clarament ucrònic inclús pels seus primers lectors: quan acaba la novel·la, encara som a l’estiu 36, encara no ha fracassat la reconquesta de l’illa per les milícies republicanes desembarcades, tot encara és possible.

I, per això mateix, continua sent desesperadament bella la darrera paraula de la novel·la, la que descriu l’emoció del petit grup de fugits gabellins en aconseguir unir-se a les tropes del capità Bayo: Freude, alegria.

I així, doncs, aquesta novel·la i aquells gabellins, fins avui mateix

i per nosaltres també, continuen somiant que Mallorca, un dia, tornarà a ser republicana.

Capdepera, 28 de març de 2024