Els sionistes estan convertint el genocidi del poble palestí en pornografia digital. Ho demostra la foto de tres soldats israelians asseguts damunt les bicicletes de tres nins palestins, probablement morts, metralletes en mà. O la de deu soldats, homes i dones somrients, fent-se un selfie davant d’un paisatge d’edificis bombardejats. Prest posaran als hospitals davant dels nins ferits que tremolen mentre esperen una operació sense anestèsia. Dir-los psicòpates sona a disculpa.
Sánchez s’havia posicionat contra el genocidi palestí advocant per la creació de dos estats, però els hi ven armes i la comunitat palestina de Catalunya ha denunciat el seu govern. És el mateix president que va anunciar que es carregaria la llei mordassa, encara en vigor. Com Zapatero, tampoc ha atacat la bombolla immobiliària mentre continuen desnonaments i suïcidis. La pobresa del ciutadà que no té cap habitatge en propietat creix imparable maldament apugin el sou mínim. El govern continua sense aplicar l’article 13 de la llei d’Ordenació del Comerç Al detall per intervenir els preus d’articles de primera necessitat mentre els supermercats fan l’agost tot l’any i els pagesos malviuen sotmesos a la dictadura dels Roig. El menjar i l’habitatge ja no són vitals, com la laïcitat. Ni Felipe ni Zapatero van eliminar l’herència franquista per la qual l’església rep 12.000 milions anuals. Sánchez tampoc ho farà. Ho certifica l’amiga d’Amancio Ortega, Yolanda Díaz, anant a retre vassallatge al rei vaticà. Per acabar de confitar aquest fangar, arriba el ‘cas Koldo’ quan encara ressona el del Tito Berni. El PSOE li ha demanat l’acta de diputat a Ábalos qui deixa al germà d’Ayuso d’aficionat.
Quan Sánchez va vèncer a Susana Díaz va entendre que havia guanyat una batalla contra l’Estat Profund, però no va intentar guanyar la guerra mentre oblidava els interessos d’aquells que el votaren. Amb Sumar d’espàrring i Podemos enterrat, queda clar que en aquest país hem estat i serem orfes de partits d’esquerra real al poder. Tenen dues cares: una és la pregonada, d’esquerres i que alerta del perill de la dreta; l’altra, la que tira endavant, defensa les elits econòmiques. En Pedro n’és l’essència.
Miquel Piris,
periodista.
