Per Miquel Piris

Quan Cala Rajada encara era un paradís, encara no havíem tret la primera fulla del calendari de 1973 i jo, amb cinc anyets, em dedicava a la medicina assistint al tall de picapedrers de l’amo en Miquel Riera amb la farmaciola que m’havien duit els reis. Aquells homes li estaven acabant la casa a la nostra veïna, la senyora Schultz, una alemanya encantadora que s’amagava rere unes ulleres enormes i un pentinat boterut. La Sra. Schultz tenia un jardí ple de mates, garballons, pins, sivines i un munt de tortugues. A ca nostra, en canvi, els meus pares plantaren gespa. Ella no ho entenia: «Ara que noltros ho hem deixat de fer, vos hi posau voltros?».

La gespa ornamental va néixer per marcar estatus: «Mirau si som ric que puc dedicar terreny i jornalers a cuidar una herba que no serveix ni per donar als animals». A Mallorca hi hauríem d’afegir el cost de l’aigua que al Nord els cau del cel. Mentre ens arribava l’alegria econòmica del turisme per una porta, perdíem el coneixement mil·lenari de subsistència per l’altra. Mons pares ho van acabar entenent i fa dècades que tornaren al jardí autòcton.

A Catalunya acaben de decretar l’emergència per sequera i a TV3 han recuperat la història de la casa sostenible del meteoròleg Toni Mestres, una llar que mai no ha estat connectada a la xarxa de distribució perquè recullen l’aigua de pluja en aljubs i tenen vàters secs. El seu cas ja l’havíem explicat al Quèquicom l’any 2006. Des de llavors, la situació ha empitjorat i s’ha avançat tan poc que la casa d’en Toni continua sent noticiable. Que trist! «Això de l’aigua, tu li preguntes a un grec, a un romà o un fenici i et diria: com ho he de fer si no?», diu Mestres. «El que no té sentit és que a un país consumeixis més aigua de la que hi ha al territori. Alguna cosa no quadra. D’aquí a dotze anys tornarem a estar igual». I hi estarem perquè continuarem creixent en places hoteleres i habitatges, en turistes i nous residents. No tancaran ni un camp de golf i omplirem més piscines. A Catalunya ja projecten noves dessalinitzadores mentre vint-i-dos milions de porcs es beuen un pantà sencer cada any enverinant els aqüífers. Si no trobam la pedra per travelar de nou, la cercam. Hem perdut la saviesa de la memòria. Hem perdut els aljubs.

Quèquicom, la casa sostenible:
https://www.ccma.cat/3cat/la-casa-ecologica/video/226059944/#onboarding=true

Miquel Piris,
Periodista