Torn a encetar aquesta secció gràcies a la figura d’Antoni “Coix” Flaquer, qui amablement, a través d’una bona amiga me fa arribar un text de l’any 1959, que va escriure l’insigne arquitecte Gabriel Alomar respecte a la natura de Capdepera. El plec de les Festes populars ve acompanyat d’un dibuix fi de color verd de la vila gabellina.

L’escrit es titula “CAPDEPERA, CALA RATJADA Y LA COSTA DE LEVANTE” i en ell fa una descripció de l’orografia de la costa gabellina, mentre enumera cada una de les seves platges, des de Canyamel a Sa Mesquida, que alternen amb promontoris rocosos o turons agrests, també fa menció a què ja es visibilitzen els primers hotels i bars i analitza el fet que el turista del moment no cerca gens el renou de la “música de discos”, sinó més bé fugir de la dinamització urbanística que pateixen als seus llocs de procedència. Si aquesta era la reflexió que es feia un arquitecte tan sensible i de nivell, tan vinculat a Capdepera, d’altra banda, com Gabriel Alomar, l’any 1959, s’hauria estirat dels cabells pel que hauria de venir. O tal vegada, ja havia fugit aquest turista de qualitat, però s’ha de confiar que encara existeix, fins i tot, no solament el que cerca mar, sol i platja, sinó el de la natura del paradís suportable. No sé com païria Alomar, la projectada invasió d’adosats que s’espera a Sa Pedruscada. El projecte s’ha aturat, molt bé, però segurament s’haurà d’esperar l’embestida de la constructora, per mor de les llicències. Quina feta. En aquest sentit, no pot ser votar a favor de la promotora, és inconcebible. Tal vegada si es tengués el mateix pensament sostenible que Alomar, perquè la Costa de Llevant mantigués el seu caràcter de preservar la natura, es podria veure tot d’una altra manera.

D’altra banda, diu l’arquitecte: “mentre aquesta comarca perd el seu caràcter natural per edificar-se massa, no estam davant del perill que els motius d’atracció deixin per desvirtuar-se ja de venir els turistes i la prosperitat actual es converteixi en ruina?”. No crec pas que hagi exagerat en les seves paraules. Girant l’ullada cap enrere, veim la destrossa alarmant del territori natural de Mallorca, el gps i google encara ho empitjoren tot, m’imagino gent que deu fer coa per banyar-se al mollet de sa Pedruscada, quan tot estigui edificat, el renou de les excavadores, l’afany especulatiu, centenars de cotxes aparcats a les voreres del camí de Son Bessó, el vessament de les aigües residuals mentre la platgeta put a fritanga de mandonguilla mesclada amb after-sun.

Però Alomar, que era un arquitecte de crítica constructiva, hi trobà una solució, per no haver de matar la gallina dels ous d’or: si les construccions que s’hi feien eren xalets camuflats per la vegetació i la pineda, l’impacte no seria tan gran i encara es salvaria un entorn que ja no es convertiria en “un pueblo más” de “calles estrechas sin arbolado”. Esperem doncs que no sigui la ingenuïtat la que portà a Alomar a dir també que les autoritats locals s’havien “percatado del asunto”, i que aquesta vegada posin fil a l’agulla a l’hora d’evitar el desastre, com ho hauria de fer l’Associació de Veïnats de sa Pedruscada (on per cert hi passa l’avinguda Gabriel Alomar), que no sigui cosa que el lema “Salvem Sa Pedruscada” es giri en contra i ens antropofagociti. Alomar comenta també que si això és respecte, aquest serà un dels paradisos més bells de tota l’Illa, i Alomar sabia de què parlava. Aleshores caldrà esperar que qui creu estar en possessió de la gallina dels ous d’or, no la cuini per a menjar-se-la.
 

Joan Cabalgante i Guasp






Clicau per ampliar-les