En una societat democràtica la Memòria ha de ser forçosament diversa, com també ho seran les pràctiques commemoratives; diria que és una qüestió que perviu des de l'inici del cop d'Estat perquè dins una Guerra Civil hi ha sempre múltiples respostes personals i col·lectives al conflicte. A Capdepera, per exemple, n'hi va haver que aprofitaren el daltabaix per fer-se més poderosos; altres perseguiren privilegis, uns intentaren mitigar la repressió ferotge i les tortures que uns altres exercien, la majoria   patia en silenci. Mentrestant a la misèria material per la manca de treball i de queviures s'hi afegia la degradació moral amb denúncies, detencions i la desaparició de familiars o coneguts; així com s'intensificava la repressió els republicans més significats s'amagaren i sis fugiren a Menorca. Unes quantes desenes de joves foren mobilitzats i una part enviada a la península a fer la guerra on quatre hi perderen la vida.

Els països europeus que participaren bèl·licament en la II Guerra Mundial també han hagut d'administrar la Memòria de la guerra. La crueltat i la destrossa que provoca un conflicte d'aquelles dimensions no se supera llançant capes d'oblit sobre les víctimes. Un passat tan dolorós no s'esborra, es reconverteix. Per això, allò més raonable és administrar-ho treballant i investigant per ser més justos i reparadors.

"La Pau no neix quan la guerra s'acaba". La frase és del general De Gaulle en una visita que realitzà a Toledo, on es va negar a visitar l'Alcázar convertit en un símbol del franquisme. La Dictadura franquista únicament va permetre la seva Memòria, manipuladora i agressiva amb els vençuts.  Recuperada la democràcia va seguir l'oblit i les traves legals per recuperar-la, però els vençuts ja pogueren publicar memòries i records de la tragèdia. No fou fins en el decenni de 1990 quan els historiadors espanyols s'ocuparen del tema. El desembre de 2007 s'aprovava la Llei de Memòria Històrica, una cobertura legal que fou ampliada amb la Llei de Fosses i completada amb la Llei de Memòria Democràtica l'any 2022.

A Espanya l'estudi de la repressió política durant i després de la Guerra Civil ens ha canviat la comprensió del que significà el cop d'Estat i la Dictadura del general Franco. Javier Rodrigo, professor d'Història Moderna i Contemporànea a la Universitat de Saragossa (Hasta la raiz, 2008), arribà a la conclusió que durant els darrers sis mesos de 1936 i, possiblement, fins ben entrat el 1937, la causa de mortalitat més important a Espanya no fou la guerra sinó la repressió, la neteja política executada a les rereguardes.

El desencadenant d'aquella brutalitat fou el cop d'Estat i un factor determinant que allargà la guerra fou la tasca repressiva a la part nacional. El general Franco i els seus companys eren militars africanistes, és a dir, que havien ascendit dins l'escala de comandament gràcies a suposats mèrits de guerra i no per les seves capacitats i preparació com a militars. La seva experiència bèl·lica s'havia adquirit en una lluita desigual, brutal i salvatge contra les tribus insurrectes del nord del Marroc, on les operacions de càstig eren habituals. Aquella sanguinària estratègia s'aplicà durant la Guerra Civil i la repressió es convertí en un objectiu de guerra. Na Catalina i les seves filles foren víctimes d'una repressió entesa com a objectiu bèl·lic; allò que pretenien els militars rebels no era, únicament,  vèncer sinó  acabar amb aquells que consideraven enemics; una estratègia del tot inhumana i que prescindeix del necessari respecte per la vida i la dignitat que mereix qualsevol persona.

Els règims totalitaris sorgits en el segle XX ens descobriren un perill que fins llavors era desconegut i insospitat: el control absolut que eren capaços d'exercir sobre les persones i la seva dignitat. Una dura censura i una brutal i persistent repressió era capaç d'anul·lar les víctimes. Parlant amb gabellins represaliats vaig comprovar com, cinquanta anys després, el dolor patit encara no els deixava explicar-se, els plors ho impedien. L'estimat tio Joan Huertas no va plorar durant els sis anys que va estar detingut però reconeixia que varen fer amb ell el que volgueren.

Amb la trobada dels cossos de na Catalina i les filles, Antònia i Maria, a les fosses de Son Coletes a Manacor la recuperació de la Memòria de la Guerra Civil va fer un important pas endavant. A la fí podíem tancar una de les carpetes obertes sobre la repressió; fou un motiu d'alegria.

El meu padrí Biel i na Catalina eren cosins i els seus pares germans, formaven part de la nissaga dels Torretes, una família republicana. A finals del segle XIX el republicanisme defensava els valors de la modernitat: defensa de la pluralitat política i religiosa, llibertat d'expressió i de reunió, educació laica, separació d'Església i Estat, matrimoni civil, etc. Aquestes eren les reivindicacions de na Catalina i que encara són vigents. Avui recordam na Catalina, n'Antònia i na Maria pel fet de ser víctimes d'una terrible repressió que no fou espontànea sinó organitzada des del poder, però cal anar més enllà; estic convençut que elles haurien volgut ser recordades per tot allò que reivindicaren i visqueren apassionadament i donava sentit a la seva vida. La brutalitat de la seva mort no pot tapar allò que representaven com a dones valentes i lliures ni el seu compromís amb la República.

Entenc que la tasca dels qui compartim els objectius de la Memòria Democràtica ha de ser impulsar un relat obert, públic, compartit i documentat sobre la Guerra Civil i les seves conseqüències. El passat no es pot trossejar en diverses Històries, segons els interessos de cadascú. Per aixó es necessari que la nostra Memòria sigui inclusiva i que actes com aquest siguim compartits per aquells que entenen que el passat és de tots.

 Josep Terrassa Flaquer