Intervenció  de Josep Terrassa Flaquer a la celebració de la Diada del 31 de Desembre a Capdepera

El manifest del 31 de desembre de l'any passat em provocà un cert malestar; una vegada més ens convidava als de sempre a mobilitzar-nos, com si no n'hi hagués prou amb el compromís de cada dia, com si tot fos un problema d'activisme polític. Commemoram un esdevenimet històric i cultural  amb gairebé vuit segles d'existència, cosa que demostra la seva transcendència i importància i, conseqüentment, la necessitat de reivindicar-ho com a fonament de la nostra cultura.

Sempre feim història des del present; revisam el passat per fer més entenedors els problemes que van sorgint en el dia a dia. Repensar el passat de la nostra cultura ens porta al 31 de desembre de 1229 quan uns conqueridors interessats en repartir-se l'illa i treure'n uns beneficis obriren la porta a una colonització que des de llavors ens lliga amb Catalunya. 

Aquest fet és històricament inqüestionable però interessos polítics més recents treballen per tallar els nostres vincles amb el passat. Una de les mesures preses per l'actual govern autonòmic és substituir la data de la nostra Diada per la del 12 de setembre. L'única motivació que hi ha al darrere d'aquest canvi és deslligar-nos dels nostres vincles amb Catalunya, és a dir, allunyar-nos d'una comunitat amb la qual hem mantingut històricament una estreta relació. 

Una part important de la nostra cultura prové de Catalunya, cosa que no vol dir que allò que ens hem fet nostre sigui originari de dita comunitat sinó que Catalunya ha estat la porta d'entrada, la baula necessària que ens ha lligat amb Europa i la cultura mediterrànea. El cant de la Sibil·la, per exemple, ens sembla una aportació ben nostrada però la realitat és que procedeix de la cultura grega d'abans de Crist; ens arribà en el segle XIII amb els colonitzadors catalans i aquí s'ha mantingut viva. 

La transmissió cultural desconeix les fronteres i afecta a tots els ámbits. A Capdepera la relació amb Catalunya ha estat una constant històrica, podem parlar de l'alei-alei, del republicanisme de caire federalista, de l'espiritisme o de l'exportació del 75 % de la nostra obra de pauma. Catalunya i les Illes compartim frontera amb el mar Mediterrani enmig.

La tolerància del nacionalisme espanyol és molt limitada i, a més, ve de lluny, uns ingredients contra els quals fa mal lluitar perquè durant dècades i dècades s'ha normalitzat la intolerància. No s'entèn que en una mateixa nació hi hagi un nacionalisme dominant que persegueix la dimonització i desaparició del nacionalisme perifèric, ja sigui basc, català o gallec. Quin tipus de nació es aquesta que enlloc d'oferir projectes per compartir cerca motius per barallar-se?. 

Per entendre el concepte de nació a Espanya convé explicar els seus orígens. L'anomenada Guerra de la Independència (1808-1814) es desfermà quan els espanyols s'assabentaren que l'exèrcit napoleònic havia raptat la família reial per a ser traslladada i retinguda a França. Llavors tot el poder residia en el Rei, era el sobirà, aquell que tenia la capacitat, per manament diví, de decidir-ho tot. El rapte del Rei significava deixar els espanyols desemparats materialment i sentimentalment. Aleshores, aquí i allà, sorgí una resistència contra l'invasor, desconnectada una de l'altra i de caire popular. En aquelles difícils circumstàncies es reuniren a Cadis, l'única ciutat important que no havia estat presa pels francesos, representants de molts diversos indrets d'Espanya per redactar una Constitució, una llei general inspirada en la que hi havia a França i Anglaterra. Aquella sublevació popular havia de ser canalitzada i demostrava que s'havia generalitzat un sentiment d'autodefensa i de no acceptar ser governats per estrangers; un buit de poder que fou aprofitat per instaurar el principi de sobirania nacional i legitimar la força del poble aixecat amb armes contra l'invasor.

Allò que actualment la sobirana ciutadania desaprova amb més contundència de la democràcia espanyola és la desconnexió existent entre els seus interessos i els de la política. El nacionalisme espanyol, centralista i autoritari, aprofita la llei per imposar allò que li convé i el que no accepta, enlloc de negociar-ho, ho presenta com anticonstitucional o és recorregut judicialment: com el referèndum a Catalunya, la llei d'amnistia o el català a l'escola. Aquests darrers mesos hem comprovat com el català, la llengua pròpia de la comunitat, no tan sols no és protegida sinó que es legisla en contra del seu us a la sanitat, a l'educació i a l'administració.

Durant 40 anys no s'havia permés que el català, el basc i el gallec, llengües pròpies a les respectives comunitats, fossin parlades en el Parlament espanyol; uns canvis en els resultats electorals han estat suficients perquè allò que deien que era impossible perquè la llei no ho permetia, ara es pugui fer amb tota normalitat i sense canviar el reglament del Congrés de Diputats.

L'entrada de l'ultradreta en la política fa més difícil la convivència; és un partit que viu del conflicte, el necessita per a mantenir protagonisme i capacitat d'influència. Sorgiren quan la tensió amb Catalunya ja era prou intensa i foren la punta de llança que reclamava càstics i empresonaments exemplars i desproporcionats. Quan una part important dels espanyols i les recomanacions de la Unió Europea reclama destensar el conflicte ells encara mantenem la mateixa política, posant traves a qualsevol entesa, una estratègia perillosa i manipuladora que entrebanca la governabilitat de la comunitat i la de la nació.

Per a reforçar el meu discurs necessit el suport d'un expert, el catedràtic d'Història Contemporànea a la Universitat de Santiago de Compostel·la, especialitzat en l'estudi del nacionalisme, Xosé Manoel Nuñez Seixas. Deia l'any 2018: El nacionalismo español dista de haber encontrado una fórmula idónea para afrontar los retos que se le presentan. Anclado en sus viejos dilemas heredados de la Transición ha sido incapaz de dar respuestas imaginativas. Si algo parece imperar en las principales variantes del discurso patriótico español en la actualidad es una búsqueda de un futuro en el pasado. Sorprende poco que propuestas soberanistas desde la periféria hayan sido o sean más modernas, incidan de modo más convincente y sean más capaces de seducir a significativos sectores de la población con discursos cívicos e inclusivos (El nacionalismo español 1808-2018). 

Bon Any 2024 i Salut.


Josep Terrassa Flaquer